El bàsquet ha obert el camí. Però com hi anem?

barc%cc%a7a_basquet_victor_salgado

Foto: Víctor Salgado / FCB

Encara no sabem si per bé o per mal, el bàsquet ha estat finalment l’esport que ha obert el camí. Sense fer més soroll del necessari, enguany l’Eurolliga ja és una lliga europea “de veritat” (en parlàvem fa poques setmanes), relegant les lligues estatals o regionals a un segon pla. Fins aquí només puc valorar-ho de forma positiva, ja que és una cosa que sembla no tenir aturador i que a la llarga m’agradaria veure en tots els principals esports. Els grans clubs europeus competint cada setmana entre ells i, qui sap si, en el món del bàsquet competint a la llarga amb el potencial NBA.

La part que trobo negativa, però que malauradament crec que tampoc té massa aturador, és que la lliga que ens toca de més a prop –l’ACB, que encara té la fama de ser la més potent del continent– té un percentatge de jugadors estrangers que fa temporades que frega o supera el 65%. Només cal veure que el Baskonia no té ni un jugador nascut a l’Estat espanyol. La comparació amb un club de futbol de ben a prop que vesteix de blanc i vermell és molt cruel.

barc%cc%a7a_poster_sport

De petit era un autèntic fan del bàsquet, i em tornava boig amb les lluites èpiques dels Epi, Solozábal, Norris, Jiménez, Montero i companyia que buscaven una Copa d’Europa que se’ls hi resistia any rere any. Malauradament, fa molt de temps que quan miro el Barça em costa sentir-me representat per un equip que muta cada temporada, i que em recorda massa a una franquícia. Enguany el Barça compta amb tres jugadors dels Països Catalans (Navarro, Ribas i Claver), però amb dos d’ells lesionats i el capità tocat, havia de passar el què va passar.

Suposo que no hi ha més remei que acostumar-nos a vibrar a partits com el d’aquesta setmana contra el Madrid sense cap jugador català defensant la samarreta blaugrana. La part positiva és que el Barça va guanyar de deu punts al Madrid en un Palau Blaugrana ple a vessar. La part que em fa reflexionar és que ho va fer amb aquest equip: Rice (16), Vezenkov (9), Eriksson (3), Oleson (11) i Tomic (19) –cinc inicial– Koponen (5), Dorsey (2), Perperoglou (18) i Peno (2), entrenats per Bartzokas. No hi trobo l’ADN Barça, ni res que em faci recordar que es tracta d’aquell equip català que jo idolatrava.

barc%cc%a7a_basket_201617

El més curiós del cas és que els dos millors jugadors catalans que han sorgit de la masia blaugrana són a la millor lliga del món i fins i tot han compartit partit entre el selecte grup d’escollits per l’All Stars. És a dir que el Barça és un equip “massa bo” per la majoria de jugadors catalans i massa “dolent” pels millors de casa nostra. Això sembla una cosa de molt difícil solució, i més quan per exemple aquest estiu es perd un jugador com Abrines que ha marxat a l’NBA o el jove Èric Vila a l’NCAA (com explicava Ferran Àngel, a “Un planter a mode de terrari”). Sabem molt bé cap on estem anant, però no si el camí l’estem encarant de la manera correcta.