Admetre l’error Reflexions després de la derrota de la selecció espanyola de rugby

Un camp petit, uns belgues hipermotivats, un arbitratge lamentable i uns jugadors espanyols fora de si van transformar el que havia de ser una festa en un infern

Ahir va ser un dia trist per al rugby. Trist i confús. Trist i vergonyós. Però no és el final, encara que ho sembli. La selecció espanyola jugava a Bèlgica el partit més important de la seva història. A les mans dels Leones hi havia la classificació directa per al Mundial del Japó 2019, una fita que havia de canviar el rumb de l’ovalada a la Península.

Des del triomf davant Romania, el rugby havia passat de ser un esport secundari mediàticament a omplir portades, obrir telediaris i ocupar espais radiofònics. Des de tot arreu (Federació Espanyola inclosa) es donava gairebé per fet que Espanya derrotaria Bèlgica i aconseguiria el bitllet per al Mundial. Però en l’esport res mai no està escrit, i va passar el que ningú no preveia. Bèlgica va derrotar els Leones.

Un camp petit, uns belgues hipermotivats, un arbitratge lamentable i uns jugadors espanyols fora de si van transformar el que havia de ser una festa en un infern. 18 a 10 i final de traca. Els jugadors dels Leones, frustrats durant tot el partit amb una tripleta arbitral que no va deixar-los jugar, van protagonitzar unes imatges llastimoses al final del matx que ens equiparen a aquell esport del qual tant ens esforcem en diferenciar-nos.

Qui més qui menys va veure que el criteri de l’àrbitre romanès Vlad Iordaschescu era, com a mínim, parcial en favor dels belgues. La frustració dels Leones va anar creixent a mesura que passaven els minuts i veien que el col·legiat seguiria aplicant un rigurós criteri en cada acció. Enlloc de calmar-se (és difícil en partits així) i canviar d’estratègia, els homes de Santiago Santos van caure en l’errada de culpar a un tercer. Picar de cap contra la paret fins que caigui no sol funcionar.

Les picabaralles amb els belgues, la mala lectura de certes jugades (per què xuta Brad Linklater a pals quan el maul espanyol és un dels principals arguments espanyols en atac?), la precipitació i l’ansietat i una mala lectura dels rucks en defensa (si l’àrbitre té ganes de pitar-te cops, quants menys arguments li donis millor) van condemnar Espanya.

El que és cert i dolorós és que ahir els Leones no van demostrar ser mundialistes. Per arribar a un Mundial cal superar partits com aquests. Qui ha jugat a aquest esport ho sap: hi ha dies que l’àrbitre no t’és favorable o que tens la sensació que et pita totes les accions en contra. Els grans equips saben superar aquesta dificultat. Ahir els Leones no van ser un gran equip, li pesi a qui li pesi.

Tot sigui dit, l’arbitratge va ser nefast, i la negativa de Rugby Europe de canviar la tripleta arbitral romanesa (designada abans de l’inici del torneig) no fa sinó alimentar encara més les teories de la conspiració. L’argument simplificat de molts és: el president romanès de la Rugby Europe (Octavian Morariu) nega a Espanya el canvi d’àrbitres romanesos que xiularan un enfrontament que, en cas de perdre’l Espanya, donarà la classificació a Romania.

Això són fets, és així. I sí Linklater hagués convertit els dos cops de càstig que va errar, al minut 77 Espanya hagués anat guanyant 15 a 16 i ara mateix estaríem parlant d’una altra cosa. Això també és un fet.

Però la reacció tant dins el camp amb la persecució final a l’àrbitre, com a posteriori, amb missatges a les xarxes socials dels jugadors, la crònica del partit a la pàgina de la Federació Espanyola (acusant directament de frau a l’àrbitre) i els articles i notícies llegits i vistos arreu confirment una cosa: no se sap rectificar.

Espanya va jugar malament (per molts motius, alguns propis i d’altres aliens) i se li va escapar la classificació directa. Avui tothom es queixa de l’arbitratge de Iordaschescu, però ningú menciona la marca russa que el col·legiat del Rússia Espanya no va veure en l’última acció del matx i que hagués suposat l’empat. Són circumstàncies de l’esport, un dia t’afavoreixen, l’altre et perjudiquen.

Farien bé Federació, jugadors, entrenadors i aficionats de passar pàgina ràpidament. Pensar en Portugal, després Samoa i si cal, en la repesca on ja espera el Canadà. Remoure els fets d’ahir no és productiu, no servirà per guanyar un partit que en última instància (malgrat tots els afegits) has perdut tu. Arribar a un Mundial no és fàcil, i partits com aquests els has de tirar endavant.

Les finals no es juguen, es guanyen, diu aquell.