Hornussen, entre vaques i muntanyes

Hornussen_antic

Quan a la Suïssa del segle XIV els camperols dels diferents pobles volien resoldre conflictes no ho feien a cops de puny. Més enllà d’això jugaven a llançar un petit disc el més lluny possible del camp del contrari, que havia de mirar d’interceptar-lo mentre volava a més de 200 quilòmetres per hora, practicant un esport anomenat Hornussen i que molts defineixen com una barreja entre beisbol i golf.

La forma actual del joc probablement es va originar a Emmental (on va ser esmentada per primera vegada el 1625), i se sap que les primeres apostes al voltant d’aquest esport es van fer el 1655 a Trub. Més tard l’escriptor Jeremias Gotthelf descriu el Hornussen i la seva importància en la vida rural en detall en “Uli der Knecht”. El 1902 es va fundar l’Associació Federal de Hornussen, atraient 24 clubs i al voltant de 600 jugadors el primer any.

Actualment, juntament amb les associacions regionals, s’organitza el campionat de les diferents lligues amb més de 190 clubs. Tradicionalment, l’esport era practicat exclusivament pels homes, però les dones i nenes han participat en els últims anys i ara estan integrades en els equips d’igual a igual.

EL REGLAMENT

Explicat de forma resumida, el Hornussen es juga amb un petit disc negre anomenat “nouss” que es posa a sobre d’una T al final d’una pista corbada de metall anomenada “bock”. El batedor ha de fer anar un pal llarg i flexible, que s’assembla a una barreja d’un fuet i un de golf. Aquest fa de 2 a 3 metres, és flexible i està fet de fibra de vidre d’alumini, plàstic i, més recentment, també de fibra de carboni. La longitud, la tensió i el material del fuet s’escullen depenent de la tècnica, la potència i la mida del batedor.

hornussen_2

  • El batedor, doncs, ha de fer anar el fuet al llarg del “bock” i colpejar el “nouss” el més fort i lluny possible. El nombre de punts es determina per la distància a la que s’envia, de forma que la distància mínima és de 100 metres (1 punt) hi ha 1 punt afegit per cada 10 metres addicionals, podent-se arribar als 300.
  • Però el tema no només va de colpejar. Mentre que l’objectiu de l’equip atacant és enviar el “nouss” tan lluny com pugui al camp de l’equip contrari, aquests han d’intentar aturar-lo amb una taula de fusta abans que caigui a terra. Aquesta eina defensiva, feta de fusta d’om, és d’aproximadament 60 x 60 cm de grandària, i pesa al voltant de 4 kg. Tot i això, recentment se’n comercialitzen de fetes amb materials sintètics. Els defensors es veuen obligats, també, a utilitzar un casc per reduir el risc al mínim.
  • Els defensors tenen, un cop el batedor ha colpejat el “nouss”, entre 4 i 8 segons per reconèixer i atrapar-lo. D’aquesta manera, normalment cal esprintar uns 30 metres per tal d’aconseguir la millor posició. L’aptitud, capacitat de reacció i  bona vista són claus per aturar un “nouss” que s’apropa a uns 180 km/h. A tot això s’ajunta que el “nouss” té una trajectòria de vol inestable i es pot desviar de forma inesperada, sigui per la seva forma irregular o per circumstàncies de l’entorn (vent, pluja, arbres…).
  • Generalment es juguen dues voltes, de forma que cada equip ha de colpejar i defensar una vegada per volta. Cada jugador pot realitzar en cada joc dos cops amb tres intents cadascun. No hi ha cap regla fixa pel que fa a la durada, si bé un joc de dues voltes sol durar de tres a quatre hores.
  • Contràriament al que puguem pensar, guanya l’equip amb xifres més baixes, és a dir, que en el seu camp de joc han caigut menys discos. Existeix també, igual que passa en molts altres esports, una classificació de colpejadors individuals, sobretot al campionat suís i les festes grans.

Article publicat originalment a la Fosbury #25 en paper // subscriu-t’hi aquí

hornussen_paper_fosbury_25