Hora de cordar-se el casc

Dia d’impàs aquest divendres per a les noies de Miki Oca que disputen els Mundials de waterpolo a Budapest. Després dels primers dies de competició, s’acaben les proves i els moments relaxat: comencen els encreuaments. És hora doncs de cordar-se el casc, arriba l’hora de la veritat.

El cicle olímpic, clau

A la competició que s’està disputant aquest juliol a la capital magiar se li ha de donar la importància que té. Si bé no deixa de ser un Mundial d’esports aquàtics, donat que aquests es disputen cada dos anys, els podem dividir entre el post-Jocs i el pre-Jocs. Així doncs, un Mundial es disputa sempre l’any posterior a la disputa d’uns Jocs Olímpics i el següent es disputa l’any anterior a la disputa dels propers Jocs, com serà el cas dels Mundials de 2019 a Gwangju (Corea del Sud), tot just un any abans dels Jocs de Tòquio del 2020.

Així doncs, tal com ens explicava l’Anni Espar en la xerrada que hi vam mantenir tot preparant la #Fosbury26, aquesta competició post-Jocs acostuma a ser una espècie de banc de proves de cara al nou cicle olímpic a tres anys vista.

Una prova n’és la selecció espanyola, amb tres baixes del combinat de Río: la portera suplent Maria Elena Sánchez per lesió, i les jugadores Maica García i Roser Tarragó per descans. En el seu lloc, quatre joves jugadores catalanes han entrat a la llista de seleccionades: Paula Crespí i Helena Lloret, ambdues procedents del Sant Andreu (tot i que Lloret tornarà aquesta temporada al CN Mataró) i que representen la bona feina iniciada fa uns anys al club andreuenc de la mà de Dani Ballart i Javi Aznar; la portera Sandra Domene del Terrassa i l’Anna Gual, formada al Mediterrani i actual jugadora del SIS Roma. A aquestes quatre incorporacions cal afegir-hi la mataronina Marta Bach i el gruix de vuit jugadores del Sabadell.

DCw19M8WAAAhCza.jpg large

Debilitat o oportunitat

Aquesta espècie de canvi de cicle pot ser vist com una debilitat si mirem únicament el nostre melic i analitzem els importants canvis de l’equip ibèric, o com una oportunitat si ens centrem en el fet que la majoria d’equips fan canvis tant o més importants en les seves plantilles. La mateixa Anni Espar es mostrava optimista en aquest sentit, quan ens argumentava seria un dels moments més propicis per derrotar els Estats Units, un conjunt que s’esprem al màxim al cicle olímpic i es veu obligat a fer grans regeneracions cada quatre anys.

De moment però no ha estat així, i en l’enfrontament entre nord-americanes i hispàniques a la fase de grups, les vigents campiones olímpiques van vèncer per un còmode 12-8 després d’un contundent parcial de 6-1 al primer període.

Medalla difícil?

Aquesta derrota ha fet que Espanya acabi la fase de grups com a segona (com era d’esperar, va vèncer amb comoditat a Nova Zelanda i Sud-àfrica). Això fa que no passi directament a quarts de final com a cap de sèrie i hagi de començar les eliminatòries aquest dissabte (19h. en directe a Teledeporte). Ho farà enfrontant-se a una Xina que no hauria de ser rival; les asiàtiques han perdut davant d’Itàlia i el Canadà i només han estat capaces de vèncer al Brasil, però tot i això Miki Oca ja ha advertit dels perills d’unes jugadores ràpides i ordenades.

Tot plegat podria fer pensar que el camí a les medalles s’ha complicat, però des d’aquestes lletres en farem una anàlisi més optimista. Per començar rescatarem el que ens comentava l’Albert Español abans de disputar la Final Six, i és que ell preferia jugar més partits (és a dir, no passar com a cap de sèrie). Tot i que es podria pensar que no és adequat degut al desgast físic que això suposa, l’Albert ens comentava que servia per agafar embranzida i arribar als partits decisius amb el xip competitiu ben encès.

Esperem doncs que així sigui amb les noies en aquest Mundial. En cas de vèncer les xineses, Espanya es trobaria a quarts una Grècia que ha acabat primera de grup empatada amb Rússia (amb qui va perdre) i Austràlia (a qui va guanyar). Sembla doncs que seria el rival més fàcil possible, si tenim en compte que a part de les nord-americanes, les altres dues caps de sèrie són l’amfitriona Hongria i una Itàlia que està jugant a un altíssim nivell.

Casc cordat, i totes cap a l’aigua!

CAMERA

Fotografies: RFEN/FINA