Curiositats xineses: A la Xina, la Xina no és una potència en esport Tots som diferents, ni tots els europeus som iguals, ni tots els xinesos són iguals.

En aquestes línies escriuré anècdotes i curiositats personals que m’han anat succeint amb el grup de xinesos amb els quals convisc cada dia, sense que sigui la meva intenció generalitzar o crear un estereotip sobre ells. En qualsevol cas, algunes de les històries són ben divertides.

Començar una conversa de whatsapp amb un xinès

Un dels companys amb qui tinc millor relació es fa dir Tommy. Alguns d’ells es bategen a si mateixos amb un nom en anglès i es presenten així als estrangers. Cada cop que vol parlar amb mi o necessita quelcom, m’escriu per WeChat (el WhatsApp xinès) amb una peculiaritat: comença la conversa amb un “Albert”. Si no contesto o no estic disponible, no continua la frase!. Si se’m passa o no el responc mai més sé que és el que volia.

WeChat Tommy

A la Xina, Xina no és una potència en esport

La Xina és una gran potència en esport. Als Jocs Olímpics de Pequin 2008 van fer història al superar els Estats Units al medaller i finalitzat en primera posició amb 100 medalles, 48 d’elles d’or. A Londres van ser segons, amb 91 medalles, i a Rio van baixar a la tercera posició, a només una medalla d’or de diferència de la Gran Bretanya, que va quedar segona.

Tot i això, un dia tot parlant amb el màxim responsable del nostre equip, em va dir que, com jo ja sabria, la Xina guanyava molt poques medalles. Vaig pensar que ho deia en to irònic, així que li vaig preguntar: Com que la Xina guanya molt poques medalles? Sou dels països que més en guanyeu! Se’m va quedar mirant, perplex per la meva falta de comprensió, i seriós i pacient em va explicar: “Si, però amb la quantitat d’habitants que tenim, guanyem molt poques medalles. N’hauríem de guanyar moltes més, moltíssimes més!

Aquesta és la mentalitat xinesa, són molt ambiciosos (i amb bona lògica…).

A la fotografia principal hi apareix l’especialista en clavats (salts de trampolí) Chen Ruolin, que ha repetit medalla d’or olímpica als Jocs de Pequín, Londres i Río.

 

Quan un entrenador és qui serveix al jugador (i no a l’inrevés)

Aquesta història ja apareix a “L’aventura xinesa III: entrenar com un xinès”.

L’altre dia vam tenir un sopar molt especial. Els dirigents asiàtics van decidir que un mes sense menjar xinès era massa per als seus jugadors, així que van buscar un restaurant xinès i van encarregar menjar i cerveses per a 40 persones. Els jugadors no hi cabien en si mateixos del goig; intentaven buscar formes i gestos per tal d’explicar-me el bo que era el menjar del seu país i el molt que la podria gaudir. El banquet es va disposar com cada dia, en forma de bufet, però amb una especial diferència: els entrenadors es van col·locar al darrere de les fonts i van començar a servir als jugadors!  Us imagineu als tècnics de la selecció espanyola servint-nos? Jo no ho he viscut mai.

Li vaig preguntar al màxim representant xinès que m’expliqués l’estampa i em va dir el següent:

“Els entrenadors han preparat tot això per a ells, s’han encarregat de buscar el menjar i demanar-ho doncs sabrien que els faria il·lusió. Per primera vegada s’ha afegit alcohol al sopar, i ara, es dediquen a servir-los. És la seva manera de dir-los: Nosaltres ens esforcem en entrenar-vos diàriament, en què estigueu bé i us sentiu a gust amb gestos com aquest. A canvi, vosaltres heu de donar el màxim en cada entrenament”. Superb.

menjar_

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU