Les 3 pròrrogues de la final olímpica del 92

Aquest dimecres Montjuïc reviu una de les finals més intenses dels Jocs de Barcelona a les piscines Picornell. L’homenatge als 25 anys de les olimpíades catalanes no s’atura i les seleccions d’Espanya i d’Itàlia són les protagonistes del Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona de waterpolo. És la reedició de la batalla per la medalla d’or de 1992. Una final intensa, igualada i amb un excel·lent espectacle esportiu que va omplir les grades amb una afició entregada amb l’equip local.

La història d’aquell conjunt ha estat àmpliament disseccionada en formats de tota mena. Un dels més recomanables, sens dubte, és el documental “Aigua, infern, cel” que analitza a través dels seus protagonistes el període 1990-1996:

Aprofitant l’acte de commemoració d’aquest dimecres (els integrants de l’equip estatal de 1992 seran homenatjats) fem una mirada enrere cap a la final entre la selecció espanyola i la italiana. Més enllà de fílies i fòbies, un autèntic partidàs resolt a la tercera pròrroga. A les ordres del temible Dragan Matutinovic, el croat que va assumir les regnes del combinat espanyol el 1990 després de l’adéu forçat del càrrec de Toni Esteller, l’equip capitanejat per Manel Estiarte havia fregat la glòria al mundial de 1991 amb la medalla de plata. La preparació per als Jocs va ser duríssima i, entre moltes altres conseqüències, va aconseguir unir l’equip i focalitzar-lo cap a la medalla d’or.

L’absència al torneig olímpic de la totpoderosa Iugoslàvia només ajudava a fer créixer la confiança en l’èxit final. Al campionat la selecció local va oferir un gran rendiment que es va traduir en una fase de grups quasi perfecta i en un molt bon partit de semifinals contra els EUA. L’accés a la final es va celebrar a l’aigua davant la desesperació del tècnic croat, que tampoc va preveure que la vila olímpica estaria revolucionada la nit abans de la cloenda amb la celebració de l’or de l’equip espanyol de futbol. La final de waterpolo era una de les darreres cites dels Jocs de 1992 i es palpava en l’ambient.

Abans de començar el partit, Dani Ballart i companyia s’animaven al vestidor amb una cridòria que es va convertir ràpidament en una manera d’intimidar els italians, a qui van arribar a qualificar de “pizzes”. El partit, però, va començar amb domini de l’Azzurra. Els italians havien estat els únics que havien plantat cara a l’equip de Matutinovic als Jocs, amb un altre enfrontament igualat a la fase de grups resolt amb empat a 9 gols. I semblava que havien trobat el camí correcte per desarmar l’ambició dels amfitrions. 4-1 al segon quart. De mica en mica, però la selecció espanyola va remuntar i l’àrbitre va xiular el final del temps reglamentari amb un empat al marcador. 7 a 7.

És interessant, malgrat la manca de qualitat de les imatges, revisar l’enfrontament amb narració italiana:

3 pròrrogues i moltes llàgrimes

En el tram final de la pròrroga Manel Estiarte va transformar un penal que semblava definitiu. 8 a 7 quan faltaven 42 segons per disputar-se. El gol d’Estiarte, per cert, li va permetre rebre el quart guardó consecutiu de màxim golejador dels Jocs (ja l’havia aconseguit el 1980, el 1984 i el 1988), empatat amb l’hongarès Tibor Benedek. Matutinovic va ordenar defensa individual, home a home, i els italians van moure bé la pilota per provocar l’expulsió del boia Jordi Sans. Instants després, Ferretti empatava el partit.

La tensió i els cops van créixer en el segon temps afegit, en què el marcador no es va moure. Amb la tercera pròrroga aquell partit es convertia en l’enfrontament de waterpolo més llarg de la història olímpica. I en una final! Físicament els dos equips van aguantar molt millor del que es podia esperar l’esforç suplementari. I l’èxit, finalment, va anar a parar a Itàlia amb un gol decisiu de Gandolfi a falta de 32 segons pel final i un llançament al pal a la desesperada de Miki Oca.

9 a 8 en un duel immens. Probablement, una de les medalles de plata més plorades de la història. El desconsol absolut d’un equip que 4 anys més tard, a Atlanta, va celebrar l’or amb l’eufòria acumulada de Barcelona 1992.

final-jjoo-barcelona-92