L’Índia, un país de dobles

Els amants del tennis potser us haureu fixat en una singularitat que hem tornat a viure aquests dies a Roland Garros. Un tennista indi s’ha proclamat campió del torneig francès en la categoria de dobles mixtes. És Rohan Bopanna (ha triomfat fent parella amb la canadenca Gabriela Dabrowski) i no és una excepció. Els jugadors indis han guanyat 31 grand slams des de 1997. Tots ells en la modalitat de dobles (masculins, femenins o mixtes) i cap en el torneig individual.

Bopanna, campió dels dobles mixtes a Roland Garros 2017

Bopanna, campió dels dobles mixtes a Roland Garros 2017

En l’època d’esplendor del tennis a l’Índia han brillat jugadors com Leander Paes, Mahesh Bhupathi o Sania Mirza. Tots ells han assolit els millors resultats en la categoria de dobles i han tingut una carrera discreta en la faceta individual. Mirza, que es va convertir en la primera dona hindú en guanyar un torneig WTA, és qui té el balanç més equilibrat de tots ells entre èxits individuals (va arribar a ser la 27a millor jugadora del món) i per parelles: 1 títol vs 41 títols.

Tot plegat ens dibuixa un país estrany: amb una capacitat més que demostrada per forjar bons jugadors de raqueta (han anat un pas més enllà en l’esquaix), s’han convertit en la principal potència de dobles de les dues darreres dècades mentre han estat incapaços de treure el cap en els circuits individuals. No hi ha cap tennista indi al top 100 del rànquing ATP. Tampoc al rànquing WTA. El cert és que aquesta és una realitat força habitual en el país asiàtic, que al llarg de la història ha tingut alguns jugadors capaços de despuntar lleugerament sense arribar a conquerir els grans escenaris del tennis mundial en solitari.

En dobles, per contra, hem viscut fites tan singulars com una final ATP de dobles jugada íntegrament per jugadors indis aquest mateix 2017:

Vijay Armitraj en quatre ocasions, Ramesh Krishnan en tres o el pioner Ghaus Mohammad van ser capaços d’enfilar-se fins als quarts de final d’un grand slam. Ramanathan Krishnan (pare de Ramesh) va arribar en dues ocasions (1960-1961) a les semifinals de Wimbledon. És el sostre de vidre mai superat per l’Índia. El Krishnan jove, de fet, va arribar al número 1 del rànquing i va guanyar el Roland Garros i Wimbledon… però tot plegat, com a júnior.Després va ser incapaç de reviure aquells èxits en categoria absoluta. Per què aquest diferencial entre dobles i individuals? Hi ha alguna explicació concreta?

Els dobles, menor despesa física

A l’Índia aquest és un dels temes centrals de debat i preocupació entre els aficionats al tennis. També entre directius, jugadors i responsables de formació de clubs. Diversos mitjans han publicat reportatges sobre aquesta qüestió, i, com és previsible, no hi ha una resposta fàcil ni compartida per tothom. El que sí que sembla compartir la majoria dels protagonistes és l’opinió que el tennis individual requereix una estat de forma continu pràcticament perfecte que no és tan exigent en els quadres de dobles.

06dd05ac-05f9-404a-b52d-3e3dbef5e04a

Paes i Mirza, una parella mixta de gran èxit en els darrers anys

Leonard Paes, de 43 anys i encara en actiu, és força clar: “Per guanyar en individuals sempre es necessiten bones cames. Amb el material actual de les pistes ràpides, el cos encara es carrega més. Es necessita molta més feina fora de la pista per mantenir-se prou fort per guanyar a l’alt nivell. La longevitat en una carrera individual és molt més complicada que als dobles“. El sempre polèmic John McEnroe va ser força més contundent sobre l’estat dels dobles actuals: “És una modalitat per a jugadors lents que no són prou ràpids per jugar en individuals“.

Fa uns anys, en ple debat sobre la continuïtat de la modalitat de dobles al circuit mundial, es va optar per reduir-ne el temps de joc amb un canvi de normes simple: l’eliminació dels punts d’avantatge i la conversió del set decisiu en una successió de punts ràpids equivalents al tie-break de tota la vida.

Les acadèmies, espai de futur

L’èxit en dobles, però, vol anar acompanyat d’una millora en individuals en un futur proper. Tots els grans jugadors de l’Índia han obert acadèmies i centres de formació per iniciar programes de tècnica individual i d’entrenament en superfícies dures. Formació de base, ètica de treball, professionalisme… el salt al torneig individual de Paes, Mirza, Bhupathi i companyia es va quedar en intent per una falta de bagatge col·lectiu. Ara treballen de valent perquè els futurs jugadors del país tinguin l’ambició de ser els millors, també, en solitari.