Borg-McEnroe: la rivalitat de tots els temps arriba als cinemes El film de Janus Metz ha obtingut una gran acceptació al Festival de Cinema de Donostia

Si costa trobar pel·lícules que tinguin el món de l’esport com a escenari del seu desenvolupament, més costa que aquestes poques pel·lícules surtin d’un doble patró: o bé que versin sobre el món del futbol, o bé que tinguin un prisma cultural nord-americà que ho faci llunyà a aquells qui no venim de la terra del Tiet Sam.

És per això que celebrem l’estrena d’aquest film, dirigit pel suec Janus Metz, en el qual s’analitza la rivalitat de tots els temps del món tennístic: la que durant un breu període de temps va enfrontar el també suec Björn Borg, fred, calculador, inexpressiu, davant l’estatunidenc John McEnroe, temperamental, visceral, emocional. L’iceberg i el volcà.

La gran final com a excusa

Metz analitza la rivalitat entre ambdós personatges situant el centre de l’acció en la final que els enfrontà l’any 80 a Wimbledon. Però ben bé podem pensar que aquell enfrontament, considerat un dels més èpics en la història d’aquest esport, és únicament una excusa per a Metz. Diem això perquè el punt narratiu del film és la personalitat i la psique dels dos esportistes, encarnats per Sverrir Gudnason i Shia LaBeouf.

El film s’endinsa doncs en la profunditat de dos personatges singulars i que tot i semblar el dia i la nit, acaben mostrant nombrosos trets en comú. De fet, és notori que tot i la rivalitat esportiva, Borg i McEnroe han estat sempre bons amics, fins al punt que l’escandinau va ser padrí de bodes del seu company nord-americà.

Una història que ens mostra les contradiccions i dificultats de dos dels millors tenistes de tots els temps i que ens pot servir per mostrar aquesta cara desconeguda dels esportistes d’elit. Una cara que vam analitzar a la Fosbury amb el cas del nedador Rafa Muñoz, i és que tot i pugui semblar que la vida d’un esportista es compon únicament per bons moments i glòria, la pressió psicològica a la qual aquests estan sotmesos des de ben joves és ben complicada de suportar.

Per aquells qui vulgueu veure el film i no recordeu ben bé que va passar va gairebé quatre dècades a la capital britànica, una recomanació si me la permeteu: no mireu el resultat, espereu que el film us hi porti.

Fet de fusta

A aquesta cita, Borg hi arribava amb 24 anys i després d’haver guanyat consecutivament els darrers quatre torneigs de Wimbledon. El suec era per una banda el tennista amb més present i futur del circuit, i per una altra s’havia convertit en una autèntica estrella del rock, segurament el primer tennista que donada la seva aura havia transcendit més enllà del seu cop de raqueta.

La seva personalitat, a priori forta i inalterable, feia que no expresses emoció ni en la victòria ni en la derrota. És de fet aquesta característica una de les més lloades pels seus rivals, els quals comenten com era d’impossible vèncer-lo si la partida arribava al cinquè set, ja que Borg mai es deixava vèncer pels nervis.

La precocitat de Borg

Juntament amb aquesta característica, el seu poc ortodox cop amb les dues mans va ser una de les coses més destacades en la seva carrera. L’origen és si més no divertit, i a la vegada, explica perquè el suec va començar a jugar a tennis. Tot comença a la seva Sodertalje natal, una ciutat industrial de 100.000 habitants a prop d’Estocolm, en el moment en el qual el seu pare (aficionat a la pràctica del tennis taula), va guanyar una raqueta de fusta en un torneig.

La raqueta, també de tennis taula, va acabar en mans d’un joveníssim Borg que davant la impossibilitat d’agafar aquell pesat objecte amb una sola mà, va començar a desenvolupar una acurada tècnica tennística amb les dues mans.

Una tècnica que li va permetre, amb només 18 anys, aixecar el seu primer Grand Slam. Va ser a la terra batuda de París, on li va pispar el Roland Garros al català Manolo Orantes (la història d’Orantes, nascut a Granada però que als dos anys ja vivia al barri del Carmel, mereix capítol a part). Els següents set anys van ser una autèntica exhibició del nòrdic, que va fer de les capitals britànica i gal·la els seus feus inexpugnables.

640px-Bjorn_Borg_(1979)

Un final precipitat

La seva història acabaria però molt més aviat de previsible. El 1981, només un any més tard de la final en la qual el film es centra, Borg i McEnroe es tornaven a trobar en la lluita per un Grand Slam, aquest cop el US Open. L’amfitrió va guanyar-li la partida i a sobre, va provocar la immediata retirada d’un Borg psicològicament exhaust.

Després d’unes dècades de descontrol, amb sonats divorcis, desastres empresarials i un lamentable intent de tornar a la competició, Borg sembla viure avui més descansat i centrat en la seva pròpia marca de roba interior que fa anys triomfa als països escandinaus.

L’enfant terrible

El van arribar a definir com “l’home que pitjor defensa els valors nord-americans després d’Al Capone”. John McEnroe no parava d’estar al mig de les polèmiques, bé fossin amb la premsa, amb els jutges de pista, amb el públic… tot això en un esport molt poc avesat a aquest tipus de conductes.

McEnroe va començar a destacar l’any 80, i és evident que després de viure uns mesos a l’ombra d’un Borg lleugerament superior (entre altres coses per l’experiència pròpia de l’edat), es va veure beneficiat per la retirada del suec. Mai sabrem com hagués transcorregut aquesta efímera rivalitat si Borg hagués jugat uns anys més, però al final el que queda als llibres és que a la dècada dels 80 el gran dominador va ser l’estrambòtic noi de Nova York.

John-mcenroe

Un noi que va assolir el seu zenit l’any 1984, on va assolir un 96% de victòries (82-3) que encara avui es manté com a rècord anual.

Tanmateix, i segurament també marcat per la seva complexa personalitat, la vida esportiva de McEnroe tampoc va ser llarguíssima. A finals dels 80 el seu rendiment va baixar estrepitosament i va flirtejar un parell de cops amb la retirada, que arribaria de forma definitiva el 1992 després de vèncer la Copa Davis amb el particular Dream Team acompanyant Sampras, Agassi i Courier. Avui en dia continua actiu a l’ATP Champions Tour.

El rei dels dobles

Com a curiositat, esmentar una faceta massa poc coneguda del tennista estatunidenc: el seu domini dels dobles. Expliquen que McEnroe canviava molts cops sessions d’entrenament per partits de dobles de costellada; sigui o no cert, el que no es pot amagar és que juntament amb Peter Fleming van aconseguir 57 títols i es van mantenir durant 257 setmanes al número u, una autèntica bestialitat.

Dos personatges que van transcendir el que passava al perímetre de la pista de tennis, i amb els quals des de ja podem gaudir en un film carregat de tensió i emoció que acaba, com no pot ser d’altra manera, en el tie break.