Maduixes, tovalloles i falcons. 5 curiositats de Wimbledon

Wimbledon, el torneig de tennis més antic del món, està a punt de viure el seu cap de setmana decisiu que coronarà el rei i la reina d’aquesta edició. Us deixem cinc curiositats de l’únic torneig dels 4 Grand Slam que es juga sobre herba i que us ajudaran a mantenir la conversa durant el partit, un cop hagueu agotat els arguments en contra del Brexit o, qui sap, a guanyar alguna partida de Trivial:

1- “Falta molt?”

Aquesta frase segur que la va repetir més d’un dels espectadors que va assistir, l’any 2010, al partit que va enfrontar en primera ronda a l’americà John Isner i al francès Nicolas Mahut. A l’inici del partit, un dimecres a les 18h15 de la tarda, ningú pensava que el que havia de ser un partit discret de primera ronda entre dos tennistes gairebé desconeguts acabaria sent recordat per ser el partit més llarg de la història. Al cap de gairebé tres hores el partit es va aturar per falta de llum i es va reanudar el dia seguent, on els jugadors van jugar durant gairebé set hores seguides. Ens fan mal tots els músculs del cos al imaginar-los intentant sacar amb decència després de l’enèssim servei. I tenim agulletes només de pensar en els recull-pilotes, que van veure com el partit s’aplaçava, un cop més per falta de llum, i sense haver arribat ni a un mísere punt de partit. L’agonia (o l’espectacle, segons es miri) es va allargar encara un dia més, i l’estira-arronsa semblava que continuaria fins l’eternitat, fins que finalment John Isner va aprofitar el 69-68 per clavar un últim cop de gràcia i endur-se el partit més llarg de la història, amb un crono d’onze hores i cinc minuts. No sabem si els espectadors aplaudien per admiració o per que per fi es podrien aixecar de la cadira, però el que està clar és que el resultat, 4-6, 6-3, 7-6(7) 6-7(3), 68-70, va ser un xoc entre dos titans. I és que només hi va haver una interrupció mèdica en tot el partit, al 57-56, quan Mahut va sol·licitar canviar-se una tirita. Petició acceptada.

2- Maduixes amb nata

Si els hot dogs són el menú estrella del bèisbol americà, Wimledon no podia deixar que un menjar greixós i poc glamurós s’apoderés del monopoli alimentari. Des de la primera edició del torneig, l’snack estrella han estat les maduixes amb nata. Fins a 23 tones de fruita i 7.000 litres de nata són devorats anualment pels assistents al torneig, que les compren en safates de 10 per un preu proper als 3,50€. El perquè de les maduixes és simple: durant l’època del torneig és la fruita que està de temporada. Tota una sort: us imagineu als assistents menjant plàtans o kiwis? Verge santa. De fet, totes les maduixes que es venen a Wimbeldon són recolectades cada dia a l’alba a la regió de Kent, al sud-est del país i entregades fresques, fresques. De la planta a la caixa. A més de ser la fruita de temporada, als inicis del torneig, en plena època victoriana, les maduixes eren un aliment delicat que anava molt bé amb l’afternoon tea, que totes les ladys i milords disfrutaven amb avidesa. El famòs English tea, però, ha estat substituït a Wimbledon principalment pel Pimms, una beguda alcohòlica afruitada molt popular de la qual se’n serveixen 230.000 gots. També es venen fins a 28.000 ampolles de xampany, que fan més passable l’estona a aquells partits eterns. Fonts consultades no han pogut confirmar quants litres de Pimms es van consumir durant el famós partit entre John Isner i Nicolas Mahut.

Strawberries in the Aorangi Cafe The Championships Wimbledon 2013 The All England Lawn Tennis & Crocquet Club Wimbledon Day 4 Thursday 27/06/2013 Credit: David Levenson/AELTC

David Levenson/AELTC

3- Doble ull de falcó

La mascota de Wimbledon és un falcó, anomenat Rufus. Malgrat ser un animal majestuós i que podria fàcilment passar com un sinònim de la reialesa i la clàssica elegància brit, la seva funció no és merament decorativa. S’utilitza per evitar que coloms i altres ocells sobrevolin les pistes i puguin causar accidents i molèsties, o en el pitjor dels casos, defuncions. Les tasques laborals del Rufus impliquen un vol diari per sobre la pista central de Wimbledon durant el torneig per espantar els coloms. A més, durant tot l’any supervisa la resta de pistes a més d’altres equipaments londinencs, com hospitals, aeroports o l’Abadia de Westminster. La idea va sorgir quan la gerent d’una empresa de control aviari va veure com el tennista Pete Sampras tenia problemes amb tres coloms que invadien la pista durant un partit. Després de posar-se en contacte amb els responsables del torneig es va arribar a un acord i des de l’any 2000 un falcó sobrevola les pistes. El Rufus, que fins i tot té fins i tot un compte a Twitter, va ser robat el 2013 i va causar una gran conmoció, fins que va ser recuperat al cap d’uns dies, sa i estalvi. Entre el seu ull, i el virtual que utilitzen els jutges per determinar jugades dubtoses, tothom es sent sa i estalvi a Wimbledon.

4 – De punta en blanc

Blanc, blanc i més blanc. Si mai us havieu preguntat perquè els jugadors de Wimbledon sempre juguen de blanc, sapigueu que no té res a veure amb un anunci de lleixiu, sinó que són les normes. Des de finals del segle XIX la normativa els impedeix vestir-se d’un altre color. El perquè del blanc? Doncs perquè a finals del 1800 les dones que jugaven a tennis amb samarretes de colors suaven i, oh my God, aquelles ronxes tant desagradables i tant poc refinades apareixien de manera continuada a les aixelles de les tennistes. Així que fora colors i tot blanc, ben net i polit. Roba, cinta de cabell, sabatilles i, fins i tot, roba interior. Els homes també van haver d’adaptar-se al blanc, i des d’aleshores, ha estat una de les normes més estrictes del torneig. Entre molts altres escàndols, en destaquen les sabatilles amb sola taronja que Roger Federer va lluïr el 2013, i que molt amablement se li va convidar a canviar després del primer partit. El cavaller suís així ho va fer, i de pas el seu patrocinador Nike va aprofitar l’avinantesa per fer-se una mica més d’or venent el polèmic model.

AELTC/Joel Marklund . 07 July 2016

AELTC/Joel Marklund . 

5- Ningú es pot resistir a les tovalloles

Recentment, el torneig de Wimbledon ha denunciat el continuat robatori que sofreixen de les famoses tovalloles que s’ofereixen durant el torneig als tennistes que hi participen (unes 6.000, segons l’organització). Els jugadors poden demanar-ne tantes com vulguin, però han de tornar-les un cop acabat el torneig. L’organització calcula que només se’n retornen un 20%, i és que tothom sembla voler endur-se-les de record, fins i tot tennistes com Andy Murray, Serena Williams o Novak Djokovic, que han admès haver-se endut a casa les preuades tovalloles, que es poden comprar a la web del torneig per 35€. “A la meva dona li agraden, diu que són de molt bona qualitat”, admetia Andy Murray. Lleig Andy, lleig.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU