Tots contra Anglaterra

Un anunci promocional del Sis Nacions de la BBC va fer furor el 2014 per la seva originalitat, i per la crua realitat que transmetia. En aquest, els aficionats escocesos, irlandesos i gal·lesos repetien la paraula “England” en una clara al·lusió a qui volien que perdés el torneig. L’espot, originari del 2012, va ser prohibit per la connotació “anti-anglesa”, però va ser filtrat dos anys després i va convertir-se en viral.

Tres hiverns més tard, l’anunci és més vigent que mai, i és que el Sis Nacions que arrenca aquest dissabte serà un “tots contra Anglaterra”. Com ensenyen les paraules del final de l’espot: “Sis Nacions, no és qui vols que guanyi, és qui vols que perdi”.

A contracorrent

L’actual campió del torneig parteix com a favorit (un pèl per sobre d’Irlanda) per endur-se de nou la corona cap a Londres. El renovat “XV de la rosa” ha deixat enrere el desastrós Mundial de 2015, en el qual no van arribar ni als quarts de final, i amb l’australià Eddie Jones a la banqueta encadenen catorze victòries consecutives, la ratxa vigent més llarga del globus oval després de la derrota dels All Blacks contra Irlanda al mes de Novembre.

La transformació de la trista Anglaterra d’Stuart Lancaster a l’alegre equip de Jones va valdre-li als de blanc per conquerir tots els honors en el Sis Nacions passat (Grand Slam i Triple Corona inclosos) en el que era el primer títol des de 2011 després de quatre anys de regnat gal·lès i irlandès.

England-v-France-Six-Nations

Revalidar la copa enguany, però, serà un repte majúscul. No només els rivals aniran a per totes contra l’equip més detestat, sinó que a més faltaran molts jugadors, especialment en el paquet de davanters. Ni els germans Billy i Mako Vunipola (l’últim podria tornar el mes de març), ni l’ex capità Chris Robshaw estaran disponibles en tot el torneig, mentre que James Haskell arriba justet de forma després d’una lesió al dit del peu i és d’esperar que segui a la banqueta en el primer duel contra França.

També la línia pateix baixes significatives, amb la lesió al lligament del genoll de Manu Tuilagi a principis d’any que el tindrà apartat dels terrenys de joc durant sis mesos i la més recent de l’aler Anthony Watson, que ha sofert un problema als isquiotibials que requerirà de tres a quatre setmanes de recuperació.

A part de les lesions, hi ha una altra controvèrsia (sobretot pel que fa a la premsa) voltant en aquests dies previs. I és que el capità del “XV de la rosa”, Dylan Hartley, tornarà després de sis setmanes de suspensió per la targeta vermella que va veure en un partit de la Champions Cup amb els Sarracens davant el Leinster. El talonador anglès va agredir l’irlandès Sean O’Brien i veia com per enèsima vegada el suspenien per una acció violenta o antiesportiva. Amb aquest càstig, Hartley acumula ja 60 setmanes de suspensió al llarg de la seva carrera.

Les cartes d’Eddie Jones

El rebombori mediàtic no ha fet dubtar el seleccionador Eddie Jones, que segueix confiant en el caràcter i l’experiència de Dylan Hartley per liderar aquesta Anglaterra que gaudeix d’una bona mà de cartes per jugar. El «XV de la rosa» balla al ritme de la parella de mitjos formada per Ben Youngs i George Ford, i amb Owen Farrell de primer centre ha trobat el complement perfecte perquè joves com Jonny May, Jack Nowell o Jonathan Joseph explotin el seu rugby. A darrere, és l’experiència de Mike Brown la que completa una tres quarts amb homes de recanvi de talent com Elliot Daly, Ben Te’o, Marland Yarde, l’expert mig Danny Care o l’encara sense estrenar jove obertura Alex Lozowski.

Tot i les ja esmentades baixes a la davantera anglesa, Jones podrà comptar amb un paquet de forwards que combinarà veterania i joventut. A la primera línia, els ja esbatussats en mil batalles Dylan Hartley, Dan Cole i Joe Marler formaran una dura tripleta titular, mentre que per empènyer-los des de la segona línia l’entrenador anglès baralla tres cartes de garanties com Joe Launchbury i George Kruis o el “gos de presa” Courtney Lawes.

eddie_jones

Pel que fa al fons d’armari de la melé, els blancs hauran de confiar en la joventut de pilars com Ellis Genge, Kyle Sinckler i Jaime George o en Matt Mullan, que als 29 anys podria celebrar el seu debut amb la samarreta d’Anglaterra aquest dissabte contra França. Nathan Catt, de 29 anys i també sense estrenar amb els anglesos, podria debutar al llarg del torneig.

Menys opcions té el “coach wallabie” amb els flankers, doncs les absències de Billy Vunipola, Robshaw i la suposada suplència de Haskell signifiquen per a Jones haver de reformar la tercera línia, sortint possiblement contra França amb Nathan Huges de “8” (tot just tres caps amb els anglesos), el veterà Tom Wood de “7” i reconvertint el segona línia i una de les joves estrelles a tenir en compte del torneig, Maro Itoje, de “6”. A la recambra, a part de Haskell, més joventut: Teimana Harrison i Mike Williams esperaran la seva oportunitat en una posició que també pot cobrir Lawes.

L’alegria anglesa

Amb aquest ventall multicolor, Eddie Jones ha posat en pràctica des del primer dia un rugby alegre i dinàmic que va meravellar durant el 2016. Tretze victòries en tretze partits avalen l’aposta ofensiva d’Anglaterra, que crea des de la parella 10 – 12 que formen Ford i Farrell. El joc ràpid i vertical dels blancs cau com una tempesta sobre les defenses rivals, a les que els hi costa seguir el ritme anglès. Buscant uns rucks el més breus possibles, l’Anglaterra de Jones ha deixat enrere el rugby més conservador i pesat de Lancaster per fer entrar als birtànics al rugby modern.

La manca d’un excel·lent «ball carrier» com Billy Vunipola l’haurà de suplir Maro Itoje, de qui s’espera molt malgrat la seva joventut (22 anys). Itoje serà la referència ofensiva d’una davantera que dirigeix amb solvència Ben Youngs, que el mes de novembre va jugar un rugby d’altíssim nivell. En defensa, les prestacions de Lawes, Haskell o Wood seran claus per mantenir la pressió asfixiant que vol imprimir Jones.

No serà però, valgui la paradoxa, un camí de roses. El calendari ha somrigut als anglesos pel que fa al nombre de partits que jugaran a casa (tres de cinc), però no tant pel que fa als dos enfrontaments que hauran de jugar lluny de Twickenham.

geoerge ford i owen farrell

Anglaterra obrirà el Sis Nacions amb «Le crunch» contra França a casa. Una França que, com sol passar els darrers anys, és una vertadera incògnita i exaspera als seus seguidors, compaginant grans actuacions amb espectacles pobres. El primer viatge els portarà fins el Millenium Stadim de Cardiff, on una Gal·les sense Warren Gatland (preparant el tour del «British and Irish Lions») voldrà destapar-se com a candidata al títol després de registrar tres victòries en els Test Matchs de novembre.

Posterior a la batalla contra els Dracs, el temple londinenc viurà dos duels «a priori» assequibles per als anglesos. Primer Itàlia, que tot i les bones sensacions que desperta el tècnic Connor O’Shea (va aconseguir la primera victòria italiana contra Sud-Àfrica el novembre) tornarà a competir per no endur-se la cullera de fusta. El segon visitant consecutiu serà una Escòcia que vol acomiadar al tècnic Vern Cotter de la millor manera possible. Els del card confien en el bon joc que despleguen des del Mundial del 2015 per acabar a la part alta de la classificació final.

L’èxtasi final es produirà a Dublín. L’Aviva Stadium acollirà un Irlanda-Anglaterra que tothom espera (i desitja) decideixi el campionat. Aquesta Irlanda de Joe Schmidt ja va conquerir el Sis Nacions el 2014 i el 2015, i juga el rugby modern tant admirat des de fa vàries temporades. Ni la baixa en el primer partit de Jonathan Sexton minva les expectatives del trèvol, doncs han trobat en Paddy Jackson un substitut de qualitat del genial obertura irlandès.

Els verds han sabut fer una transició modèlica des de l’adéu dels emblemàtics O’Driscoll i O’Connell, i després de batre per primera vegada en la seva història als All-Blacks i truncar la ratxa de 18 victòries seguides dels «kiwis», els irlandesos voldran reafirmar el seu gran estat de forma enduent-se el Sis Nacions i, de pas, fastiguejant als anglesos.

«Que Déu salvi la reina».