Sis Nacions: Àrbitre català a la Calcutta més decisiva

En rugbi no es critica l’àrbitre, a qui es respecta per sobre de tot. No es discuteixen les seves decisions i, a més, el col·legiat té un ascendent especial i jeràrquic indiscutible sobre el joc. És explicatiu, incideix i es justifica. Parla i se l’escolta tothom. Té els capitans d’interlocutors, el vídeo de recurs i una càmera de televisió petita entaforada el pit amb la que, des de casa, podem veure el seu punt de vista. En un moment de creixement, quasi d’implosió mediàtica, els grans àrbitres s’han convertit en persones quasi tan conegudes com els jugadors.

No falten veus crítiques, en un món abrandat al verb com el de l’ovalada, contra la sobre-mediatització dels àrbitres. Nigel Owens i el seu famós “això no és futbol, senyors!” és el cas més paradigmàtic, si bé en aquest Sis Nacions qui ha fet córrer més tinta és Romain Poite, que va respondre-li “sóc àrbitre, no entrenador” a James Haskell quan aquest li demanava explicacions, capficat amb la no defensa dels rucks per part d’Itàlia, en el partit que Anglaterra va veure perillar el seu esquema de joc.

A l’àrbitre no se’l critica però bé se’n deu poder parlar, i més quan el partit més important de la penúltima jornada del Sis Nacions que arrenca aquest divendres tindrà un català de jutge. Mathieu Raynal serà qui dissabte dirimirà sort a la Catedral, el vetust estadi de Twickenham, entre Anglaterra i Escòcia. No és un partit qualsevol per a aquest perpinyanès de 36 anys ja consolidat a l’elit dels millors professionals mundials.

Mathieu Raynal, l'àrbitre que té un nou repte a la Calcutta Cup

Mathieu Raynal, l’àrbitre que té un nou repte a la Calcutta Cup

Si fa dos anys debutava, també a Anglaterra, en la Copa del Món, ara ja se’l pot donar per instaurat com una de les veus que més sentirem els propers temps. És discret però decidit, com ja va demostrar al Camp Nou per Sant Joan en la final del Top-14, quan no va dubtar a expulsar Machaneaud per girar el placat de cap per avall, en acció perillosa singularment perseguida. Amb perspectiva, fins i tot li podem agrair, a més, el seu encert. El que va fer Racing amb inferioritat segueix sent un dels moments esportius del 2016 a casa nostra.

La Calcutta Cup més especial

El partit que el català arbitra no és un qualsevol. Cap Anglaterra-Escòcia o Escòcia-Anglaterra ho és, però enguany aquest partit, el més clàssic del torneig, presenta més al·licients que mai. De fet, el partit entre les dues seleccions sempre dirimeix la Calcutta Cup, una de les múltiples competicions que s’aixopluguen sota el paraigües gran del Sis Nacions. És l’antecedent del torneig, el partit més antic i la rivalitat més ancestral. Però és que a més, i aquí rau la novetat, aquest 2017 es presenta més decisiu des del punt de vist esportiu que el que acostumava a ser els darrers anys. Depenent del resultat del Gal·les-Irlanda que obrirà divendres a la nit la quarta jornada, el partit de dissabte pot servir perquè Anglaterra guanyi matemàticament la competició. A casa. Contra Escòcia. Pot tenir més picant, la situació?

Sí, en té. L’Anglaterra d’Eddie Jones pot enllaçar dues victòries al Campionat, registre que no assoleix des dels anys 2.000 i 2001 i reforçar la seva jerarquia a l’Hemisferi Nord. Però no arriba en el seu millor moment. Després del Sis Nacions, i sobretot la immaculada trajectòria en partits internacionals del 2016, el món del rugbi li pressuposava a l’equip de la Rosa un domini quasi paradigmàtic que en aquesta edició no ha pogut revalidar.

Ho ha guanyat tot, sí, però ha patit en tots tres partits i no ha ensenyat ni la voracitat atacant ni  la intensitat volcànica en defensa per la que alguns havien pronosticat que es passejaria, aquest hivern. Encara pot guanyar fins i tot el Gran Slam, sí. I si se l’endú patint com ho ha fet la cosa tindrà més mèrit. Però en tots tres partits ha tingut moments de dubte. I no hi ha res més famolenc que un escocès que albiri por en un anglès.

Twickenham, l'escenari de la Calcutta Cup d'enguany

Twickenham, l’escenari de la Calcutta Cup d’enguany

En Jordi Caixàs, que ha passat els últims anys vivint a Edimburg, ja fa temps que ens explicava el que l’audiència ha anat metabolitzant poc a poc en el darrer cicle rugbístic. Aquesta Escòcia és perillosa davant de tothom. Si algú es va pensar que ser la millor europea del Mundial havia estat una carambola, ha tingut aquest Sis Nacions, el darrer de Vern Cotter com a seleccionador, de revàlida evident de la passa endavant que els del Card han fet com equip. En aquest Sis Nacions van agenollar-se davant de França, sí, però han sortit més que reforçats de sengles victòries contra equips que fa poc veia de nivell inabastable com són Irlanda i Gal·les. I ho ha fet amb baixes sensibles, com el capità Laidlaw, i responent coralment dels reptes en partits disputats.

Una Escòcia en bloc, voraç, creixent i sobretot amb la impudícia de qui no té res a perdre. Ho nota i, per tant, ho té tot per guanyar. Els seus parroquians s’atreveixen a tot i volen creure en una victòria a Twickers que tingui triple valor: la sempre estimada Calcutta Cup, l’inestimable plaer que el gran rival es faci fotre i, encara més, arribar al superdissabte final del Sis Nacions amb opcions de victòria al Torneig. Escòcia no ha guanyat mai el Sis Nacions. Va guanyar el darrer torneig amb cinc participants, el mil·lenni passat, 1999.

Superdissabte en suspens

Del partit a Twickenham no només en penjarà el currículum de Raynal sinó també la tensió competitiva d’aquest Sis Nacions. El dia 18 s’acabarà el torneig amb l’habitual enllaçat de tres partits seguits que els del Club Fosbury seguirem a ‘La Prórroga Bar’, a Gràcia. De la penúltima jornada, però, depèn saber si per al darrer dia hi haurà tan sols el Gran Slam anglès en joc o, per la contra, podríem tenir una jornada d’infart.

Obre el foc d’aquest penúltim assalt l’antic Millenium de Cardiff que una Irlanda irregular necessita assaltar per arribar amb opcions a l’últim episodi d’aquesta sèrie. Ja dissabte, de pròleg de la gran Calcutta Cup, Itàlia i França es disputen a Roma més que la Copa Garibaldi. Els transalpins volen ser recordats per alguna cosa més que per haver emboscat els anglesos a domicili i necessiten guanyar per evitar la cullera de fusta. La França de Guy Novès necessita guanyar minuts de domini i durar, per un dia, els vuitanta minuts de partit. Posin nevera en fred, que la cosa està interessant.

Vine a veure el Superdissabte del dia 18

Cartell_6nacions_V2.1