Sis Nacions 2018: Absències, rècords i cares noves Prèvia de la gran competició anual de rugby

El mes de febrer ens saluda i amb aquest arriba el torneig més estimat pels rugbiers.

El Sis Nacions 2018 oferirà des de dissabte i fins el 17 de març un campionat més obert que l’any passat però encara amb el mateix rival a batre: Anglaterra. Cada equip es marca els seus objectius: els anglesos volen guanyar el tercer títol consecutiu, Irlanda tenyir de verd el rugby europeu, Escòcia fer-se gran per fi, una minvada Gal·les intentarà donar la sorpresa, França ha de retrobar-se i Itàlia evitar la cullera de fusta.

God save the queen”

Des que Eddie Jones va agafar les regnes de la selecció anglesa fa dues temporades, el “XV de la rosa” ha tornat a l’elit mundial. El tècnic australià ha estat capaç de transformar un equip errant i deprimit en una màquina de produir bon rugby… i de guanyar partits. Després d’un Sis Nacions 2016 espectacular en què van adjudicar-se títol i Grand Slam, la passada campanya els anglesos van saber repetir sense brillar. Les victòries ajustades davant França i Gal·les van permetre als de Jones arribar a la darrera jornada amb el campionat al sarró, i malgrat la derrota a Irlanda (que va privar-los del rècord mundial de 23 triomfs seguits i del Grand Slam), els blancs van tocar el cel.

eddie jones. Foto de Reuters

Enguany Anglaterra arriba en una situació similar a la de la passada edició; comptant tots els “test match” de juny i novembre per victòries, els britànics hauran de saber gestionar la pressió de ser favorits. Els de la rosa inicien diumenge a Itàlia l’assalt al seu tercer Sis Nacions consecutiu, quelcom que ningú ha aconseguit mai (tret de quan es podien produir empats en el liderat) i Eddie Jones ho aprofitarà per motivar encara més els seus.

Les baixes, però, poden ser el taló d’Aquil·les d’aquest equip. Sense Billy Vunipola (baixa tot el campionat) ni Nathan Hughes (almenys tres partits de baixa) els anglesos es queden sense un número “8” potent amb la pilota a les mans. Tampoc podran comptar amb Elliot Daly ni Kyle Sinckler en els primers partits per lesió, James Haskell i Dan Marler es perdran les dues jornades inicials per suspensió i Ben Te’o tot just reapareixerà després d’una lesió al turmell. En total, set baixes (entre alguna altra) de set potencials titulars que dificulten el rendiment de l’equip.

Ben Te'o torna d'una lesio al turmell

El calendari també serà una dificultat afegida per als anglesos, que jugaran tres partits a fora (Itàlia, Escòcia i França) i dos a casa, davant Gal·les la segona jornada i amb Irlanda la darrera. L’objectiu dels d’Eddie Jones, doncs, és arribar a l’últim enfrontament ja amb alguns absents llestos (menys Vunipola tots poden reaparèixer) i la paella pel mànec per derrotar Irlanda i aixecar el trofeu. Per tenir aquest avantatge respecte els del trèvol, Anglaterra es veu obligada a vèncer Escòcia o França a fora i haurà de sumar el màxim de bonus ofensius possibles. Repte és el segon cognom de Jones.

Shoulder to shoulder”

Si alguna selecció és capaç de prendre-li protagonisme a Anglaterra, aquesta és Irlanda. El conjunt entrenat per Joe Schimdt vol recuperar la corona de campions perduda fa dues campanyes després d’uns “test match” de juny i novembre en què han brillat per joc i resultats. El rugby total del “XV del trèvol” funciona des de fa anys gràcies a uns jugadors preparats que saben què han de fer en tot moment dirigits per un geni de l’oval com Jonathan Sexton.

Després de la derrota en els quarts de final del darrer mundial a Anglaterra, on les baixes per lesió van ser definitives, Schmidt va posar el focus en augmentar la base de jugadors capaços de desenvolupar el mateix rol que els teòrics titulars. Així, les absències de Jaime Heaslip, Sean O’Brien, Jared Payne, Garry Ringrose o Rhys Ruddock per lesió o de Simon Zebo (decisió tècnica) i Donnacha Ryan (no elegible perquè juga a França) no provoquen nerviosisme entre els aficionats irlandesos.

Ireland v France - RBS Six Nations

Noms menys coneguts com James Ryan, Jacob Stockdale o Bundee Aki faran un pas endavant per mantenir la maquinària verda en funcionament, una maquinària que sota la batuta de Conor Murray i Sexton es veu capaç de derrotar qualsevol. De fet, en els darrers dos anys Irlanda ha doblegat totes les seleccions mundials de primer nivell, mostra de la validesa i efectivitat del sistema d’Schmidt.

El calendari dels irlandesos amaga un perill: si bé jugaran tres partits a casa consecutius (Itàlia, Gal·les i Escòcia), en la jornada inaugural visitaran l’Stade de France i en la final Twickhenham el 17 de març, el dia de Sant Patrici, festa nacional a Irlanda. Com els anglesos, la capacitat de sumar els bonus ofensius i la incògnita de si podran vèncer o no a França a domicili determinaran si Joe Scmidt li prendrà el campionat a Eddie Jones o, si per contra, els anglesos amargaran la festa als seus veïns.

Es farà gran Escòcia?

Com en totes les edicions del Sis Nacions, quan parlem d’Escòcia cal posar varis interrogants al darrere. Els escocesos van fer un salt qualitatiu l’any passat guanyant tres partits per empatar a 14 punts amb Irlanda i França i confirmant les bones sensacions dels darrers temps sota les ordres de Vern Cotter. El mes de juny, Greg Townsend va agafar el relleu del tècnic novazelandès, treballant sobre la base del seu predecessor i buscant donar un punt més de velocitat al joc escocès.

Aprofitar la falta d’envergadura i d’experiència a la davantera (la primera línia dels del card serà inèdita degut a les lesions) s’haurà de suplir per un joc més valent i ràpid en atac, dues virtuts que abandera la principal arma d’Escòcia: el dues vegades millor jugador del Sis Nacions Stuart Hogg. Després de les impressionants victòries davant Austràlia en els anteriors “test matches” i amb un grup ja consolidat, la principal incògnita serà veure si els de Townsend són capaços de guanyar lluny de Murrayfield, quelcom que no van poder fer la temporada anterior.

Stuart Hogg

La primera prova de foc arribarà aquest dissabte a Gal·les, on de bon principi Escòcia haurà de vèncer per poder encarar els dos partits consecutius a casa davant França i Anglaterra amb la possibilitat de saber que si els guanyen presenten candidatura al títol. I és que en la quarta jornada els toca visitar Dublín, on sortir victoriós és tota una gesta, mentre que si es planten al darrer partit a Itàlia amb tres triomfs i una derrota podrien alçar la corona al cel de Roma.

El final feliç escocès passarà del desig a la realitat si el rendiment defensiu de l’equip no és irregular i si deixen enrere d’una vegada les errades innocents en moments clau que els costen campionats. Escòcia vol guanyar per primera vegada el Sis Nacions (mai no ho ha fet amb el nou format) i entrar per la porta gran a l’elit mundial per flirtejar amb els adults. Escòcia es vol fer gran.

Gal·les, a contracorrent

Si hi ha dues seleccions a qui els agrada portar la contrària són Gal·les i França. Per diferents motius, vermells i “bleus” no entren en les travesses per al títol, però la seva intenció és demostrar que els pronòstics també fallen.

Especialment còmode es troba Warren Gatland portant la contrària als seus oponents. El seleccionador gal·lès va afirmar que Gal·les guanyaria el Sis Nacions, tot i que el novazelandès té mig equip a l’infermeria. Rhys Webb, Dan Biggar, Liam Williams, Johnathan Davies, Sam Warburton, George North, Taulupe Faletau, Dan Lydiate i Rhys Priestland no estan disponibles per als dracs, que tenen més pólvora fora del camp que no pas a dins.

warren gatland

Les paraules de Gatland volen encendre l’espurna de la motivació al seu inèdit equip, que comptarà amb tretze jugadors dels Scarlets (primer equip gal·lès en arribar als quarts de final de la Champions en sis anys) i confia amb el lideratge d’Alun Wyn Jones per dirigir les tropes. El calendari és relativament favorable als dracs, doncs jugaran tres partits a casa (Escòcia, Itàlia i França) però hauran de visitar Londres i Dublín la segona i tercera jornada. Com sempre, tapar boques seria el paler més gratificant per a Warren Gatland.

Jacques Brunel, al rescat de França

L’altre conjunt que ha de conviure amb un enorme interrogant sobre els seus caps és França. El nomenament de Jacques Brunel a finals de desembre sona més a una derrota de Guy Novès que a victòria del nou seleccionador. El projecte de l’anterior entrenador va arribar a un punt de col·lapse total en els darrers “test matches”, amb sis derrotes i un empat (davant el Japó) els mesos de juny i novembre.

Després de molts anys de travessia pel desert, l’esperança francesa resideix en un grup de joves jugadors amb talent que no tenen res a perdre. Amb un mes escàs des que Brunel va agafar les regnes i amb la justícia investigant les oficines de la Federació Francesa, al “XV del gall” no se li demanaran tant resultats com intenció de practicar un bon rugby. L’alta intensitat en el joc, un ritme frenètic en atac i la voluntat d’agradar al públic seran requisits indispensables per salvar el Sis Nacions de França als ulls dels seus aficionats.

jacques brunel i guilhem guirado

Recolzats sobre les experimentades espatlles de Guilhem Guirado, Maxime Machenaud i Rabah Slimani, el torneig d’engany i les lesions de Wesley Fofana o Camile López obre la porta perquè alguns talents francesos demostrin la seva vàlua. Brunel aposta des d’un inici per l’obertura de 19 anys del Burdeus Matthieu Jalibert (de qui l’irlandès CJ Stander ja ha avisat del seu perill) per dirigir una línia d’intencions imaginatives amb Henry Chavancy i Rémi Lamerat als centres i Teddy Thomas, Virimi Vakatawa i Geoffrey Palis al “back three”. La primera decisió sorprenent del nou entrenador ha estat deixar fora el fins ara indispensable Louis Picamoles, donant la batuta de la tercera línia a Kevin Gourdon.

A França també li somriu el calendari (tres a casa i dos a fora), amb la jornada inaugural contra Irlanda marcada en fosforescent: si vencen als del trèvol, els “bleus” poden creure en un bon Sis Nacions, però si perden a les primeres de canvi, el torneig podria fer-se’ls llarg. Com sempre, la visita d’Anglaterra a l’Stade de France en la quarta jornada ens regalarà un “le crunch” en què els homes de Jacques Brunel voldran aigualir la festa a l’etern rival. I qui sap si, de pas, presentar candidatura al títol.

Evitar la cullera de fusta

Com cada any, parlar d’Itàlia és parlar d’evitar la cullera de fusta. Estancats des de fa anys en el mateix punt, el rugby italià pateix degut a la baixa competitivitat d’una lliga domèstica que no produeix ni el nombre ni el talent suficients per competir en un torneig com el Sis Nacions. Malgrat l’arribada de Conor O’Shea el març de 2016 semblava revitalitzar la moribunda selecció “azurri”, el rècord de 4 victòries i 13 derrotes han retornat a la realitat als italians.

sergio parisse

Amb dotze desfetes consecutives en el torneig, Itàlia buscarà el primer triomf al Sis Nacions des del 28 de febrer del 2015, quan van assaltar Murrayfield. El paper dels italians en aquesta edició pot ser la de jutges, doncs si es mantenen competitius durant 80 minuts podrien privar del bonus ofensiu a algun dels candidats, o fins i tot, sorprendre a propis i aliens guanyant algun enfrontament.

Com a punt alegre d’aquest Sis Nacions 2018, veurem com Sergio Parisse, etern líder i emblema de la selecció italiana, supera en el primer partit contra Anglaterra el seu excompany Martín Castrogiovanni com l’italià amb més “caps” en el Sis Nacions, mentre que si juga els cinc enfrontaments, el “8” de l’Stade Français empatarà a 65 partits disputats en el torneig amb el mític Brian O’Driscoll. Parisse sempre és un motiu d’alegria.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU