Pere Roc II, Fèlix i Monrabal, campions de la Lliga Professional d’Escala i Corda

* Article de Sergi Durbà publicat originalment a Pilotaveu.com, el portal de referència de la Pilota Valenciana.

Era la tercera i definitiva partida de la final, la més esperada i desitjada pels aficionats. Per una banda, la parella formada per Soro III i Javi, de roig; i per una altra, el trio de Pere Roc II, Fèlix i Monrabal, de blau. Espases en alt. Trinquet de Pelayo ple gom a gom. Però no. Definitivament, no era dia de partida històrica, més prompte al contrari.

Era dia de càlculs, de partida tècnica, irregular, amb constants daltabaixos, en alguns trams, fins i tot, decebedora. Perquè sí, perquè el trio de Pere Roc II pareixia tenir estudiada la parella, conscient que si superava la muralla de Javi de Massalfassar; Soro III seria castigat amb un excés de joc i finalment derrotat, com així ho reflectia el marcador una hora i mitja després d’haver començat la final: 60-35. Pere Roc II, Fèlix i Monrabal, campions de la Lliga Professional d’Escala i Corda.

Pelayo estava ple de gom a gom / Fotografia: Ulisses Ortiz

Pelayo estava ple de gom a gom / Fotografia: Ulisses Ortiz

En efecte, des de ben prompte es veia que no era la partida somiada per la parella, massa exigida des de l’inici. I malgrat que Soro III començava al dau i anotava el primer joc per la via ràpida, de seguida els blaus prenien un avantatge de tres jocs per a posar-se, no sense brega, amb un 20-35 al seu favor. Diferència insalvable. Més encara tenint en compte que en determinats moments pareixia que Soro III s’enfrontava sol contra tres parets que maduraven el quinze fins que el de Massamagrell, esgotat, fallava, bé perquè la mà esquerra no és el seu fort, bé perquè el martelleig constant resultava impossible d’aguantar més de cinc minuts seguits.

Pere Roc III, de fet, no en fallava cap, segur i elegant; Fèlix aprofitava qualsevol ocasió per tallar corda amb carxots memorables; i Monrabal rematava amb contundència els pocs quinzes que li arribaven. Entretant, Javi es desesperava, impotent davant les pilotades del trio blau. Amb 30-40 pareixia haver una lleugera reacció dels rojos, un crit de ràbia, mostres d’ànim d’una afició amb ganes de veure la partida de l’any.

Tanmateix, quan pareixia que el punt d’inflexió per als rojos hi arribava, el trio blau tornava a la càrrega amb una estratègia clara: a l’esquerra de Soro, amb pilotades directes al pou de Pelayo, tot provocant errors de concentració de la parella, poc comunicativa al llarg de tota la partida. I per si fóra poc, de tant en tant, algunes faltes inoportunes del feridor Pedrito. En conjunt, una partida estranya que coronava campions absoluts Pere Roc, Fèlix i Monrabal amb total mereixement. O almenys així ho assegurava Soro després de la partida: “No ha pogut ser”. L’any que ve més i millor.

Fèlix ha fet una partida molt completa. / Fotografia: Lluís Llapissera

Fèlix ha fet una partida molt completa. / Fotografia: Lluís Llapissera

D’altra banda, el trinquet Pelayo de València presentava les seues millors gales per a l’ocasió, amb una nombrosa presència d’aficionats procedents de la Marina, comarca de Pere Roc i Fèlix; i també de Vilamarxant, poble de Monrabal. Al marge d’això, un detall un tant cridaner. Per primera vegada, els trofeus es donaven a peu de canxa, i no en la llotja de dalt, com és habitual. I a més a més, els campions rebien un trofeu bastant anodí si es compara amb les mans de Manolo Boix que sovint acreditaven els vencedors. Es tracta d’un detall, només un detall. Deu ser això. O què en sé jo. El progrés i les noves tendències també arriben als trinquets.

Victòria clara de Pere Roc II, Fèlix i Monrabal. / Fotografia: Ulisses Ortiz

Victòria clara de Pere Roc II, Fèlix i Monrabal. / Fotografia: Ulisses Ortiz