L’enigma Onishchenko: trampós o cap de turc? Valtonyc dedica el títol de la seva darrera cançó al pentatleta soviètic Boris Onishchenko

Josep Miquel Arenas Beltrán, Valtonyc, està condemnat per la justícia postfranquista a tres anys i sis mesos de presó per les lletres de les seves cançons.

La curiosa aplicació de l’article 578 del codi penal, en el qual es prohibeix l’enaltiment del terrorisme, està provocant una preocupant marxa enrere en la ja lenta recuperació de drets i llibertats que encara no s’havien reinstaurat a l’estat espanyol des del triomf de la victòria franquista de l’1 d’abril del 1939.

Valtonyc es troba ara mateix exiliat a Bèlgica, des d’on ha prosseguit la seva producció artística. La darrera cançó té un títol ben enigmàtic: Boris Onishchenko. Atleta soviètic de pentatló modern, va aconseguir medalles olímpiques als Jocs de Mèxic 1968 i Munic 1972 però va ser desqualificat de la competició a Mont-real 1976 acusat de fer trampes amb el floret: li van detectar un sofisticat sistema adulterat amb el qual a Onischenko no li calia tocar l’adversari per tal de guanyar el punt.

Onishchenko, un pentatleta total

Boris Onishchenko va començar més tard de l’habitual la seva carrera esportiva. Nascut a Ucraïna el 1937, va sobreviure a la Segona Guerra Mundial i es va allistar posteriorment a l’Exèrcit Roig. Tot i tenir al cap la possible dedicació al pentatló modern a causa de les seves habilitats amb els cinc esports en qüestió, la formació requerida per tal d’esdevenir oficial al cos militar soviètic el va mantenir allunyat de la pretensió esportiva.

No va ser fins als trenta anys que Onishchenko va veure el seu somni complert: disputaria els Jocs de Mèxic 1968 (feliçment recordats pel salt del nostre homònim Dick Fosbury)! Va ser arribar i moldre, amb l’equip soviètic aconseguint la plata per equips. Quatre anys més tard, l’equip roig pujava al lloc més alt del podi, mentre que el soldat Boris aconseguia la plata individual. Amb 38 anys arribaven els Jocs de Mont-real i a Onishchenko li quedava un únic objectiu: l’or individual.

La competició va començar com quatre anys enrere, amb l’equip soviètic fent una discreta execució als salts amb cavall. Res a témer, era la prova que pitjor portava l’equip, només era qüestió de remuntar el vol en les quatre proves següents: esgrima en seria la primera, per seguir amb tir olímpic, 300 metres de natació d’estil lliure i 4.000 metres de cursa a camp a través. Les cinc disciplines que el baró Pierre de Coubertin considerava que exemplificaven el domini físic total d’un soldat.

La trampa innecessària?

Onishchenko era el millor esgrimista soviètic i va començar la prova com era previsible: guanyant fàcilment als seus primers quatre oponents. Això el situava molt a prop del seu objectiu: vèncer la prova. Però les sospites havien començat a la quarta partida, quan el seu rival britànic Adam Parker no va percebre el floret de l’ucraïnès. Parker es va queixar, però la disputa no va anar més enllà.

Si que aniria a més durant la cinquena partida. El seu rival era el també britànic Jim Fox. L’europeu tenia trenta-sis anys, ambdós portaven competint plegats més d’una dècada i els unia una més que cordial relació. En un atac del soviètic, Fox va esquivar el floret amb brillantor però el tocat va pujar al marcador. El pentatleta britànic va parlar amb Onishchenko, que ràpidament va reconèixer no haver-lo tocat. Aquest va acceptar canviar el floret, però Jim Fox no ho va voler deixar aquí: va demanar revisar l’anterior floret, més que per pensar que el seu rival feia trampes, pensava que el floret podia estar espatllat, i que un possible mal ús futur podia tornar a portar malentesos.

onischenko1

Els jutges van revisar-ho i, efectivament, l’arma de Boris Onishchenko estava trucada. L’atleta podia fer pujar un punt només prement una part de l’empunyadura. Va ser expulsat dels Jocs, però es va considerar que no havia estat una acció grupal i premeditada de l’equip soviètic, sinó una de puntual. Això va provocar el rebuig de la delegació soviètica cap al pentatleta, acusant-lo de desacreditar l’honor de tot l’equip; expliquen fins i tot que l’equip de voleibol masculí va amenaçar de precipitar-lo dalt a baix de l’hotel si no marxava immediatament.

Dos mesos més tard, el llavors president Leonid Brezhnev el va citar per retirar-li l’Ordre de la Bandera Roja al Treball, el va expulsar de l’exèrcit roig i li imposà una multa de 5.000 rubles. Mai més es va saber res més d’Onishchenko: algunes veus diuen que encara avui és taxista pels carrers de Kíev; d’altres diuen que va ser enviat a les mines de sal de Sibèria.

Però el dubte mai va quedar aclarit: va ser realment ell sol qui va preparar el floret trampós? O bé el van ajudar des de l’equip soviètic, en l’afany per guanyar medalles en un moment d’alta tensió en plena guerra freda? Potser mai se sabrà si en Boris va intentar ser massa llest o bé si va ser utilitzat per uns alts comandaments sense escrúpols.

La Haine, protagonista

Per acabar la cançó, i per si es volen trobar més paral·lelismes, Valtonyc hi inclou el fragment inicial d’una de les pel·lícules imprescindibles per entendre la societat en la qual vivim: La Haine. Un fragment que narra la història d’un home que es llança des d’un cinquantè pis i que durant la caiguda no para de repetir-se: “fins ara tot va bé, fins ara tot va bé; però l’important no és la caiguda, sinó l’aterratge”. Una societat que s’esfondra, i què l’únic que aconsegueix dir-se a si mateixa, per tranquil·litzar-se, és que de moment tot va bé.

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU