El dia que els africans eren els millors nedadors del món

A casa nostra oblidem massa sovint el privilegi en el qual vivim. Tot i que no es pot dir que vivim al paradís; la mort a causa d’una espelma de la Rosa de Reus, a qui Gas Natural (empresa amb beneficis de deu mil milions d’euros en els darrers set anys) li va tallar el llum, n´és un clar exemple; sí que és evident que les nostres condicions de vida són molt millors que les dels nostres veïns del sud.

Podríem parlar del sud global, d’Amèrica o Àsia, però com ens ha mostrat en Jordi Évole les darreres setmanes amb els Salvados “Astral” i “eVictims” el continent africà és amb diferència el més maltractat del globus. I citem en Jordi Évole com podríem citar grans cronistes de l’Àfrica moderna com poden ser Xavier Aldekoa (imprescindible el llibre “Oceano África”) o Mikel Ayestarán, que ens transporten sovint a la realitat del continent que tenim a hora i mitja d’avió.

Un cop acabats els Jocs vam constatar com “Als Jocs, com a la vida, l’Àfrica havia quedat exclosa”. Una marginació que evidencia com el poder econòmic domina totes les esferes del nostre dia a dia i evidentment l’esport no n’és aliè. Àfrica és el continent maltractat, i els Jocs Olímpics, als qui des de la Fosbury n’hem volgut trobar el vessant més positiu, acaben sent un aparador mundial de les desigualtats que vivim al nostre món.

Àfrica és especialment humiliada a les competicions aquàtiques

A molts us sonarà el nou d’Eric Moussambani, aquell nedador de Guinea Equatorial que va participar en els Jocs de Sidney amb una marca discreta als 100 lliures. L’Eric va ser objecte de mofa i burla per a molts, com ho ha estat Robel Kiros Habte, un nedador etíop que ha competit als Jocs de Rio i que té una figura allunyada del que entenem que és o ha de ser la figura d’un nedador d’elit.

eric

L’Àfrica, maltractada a la vida i a l’esport, ho és especialment a l’aigua: als Jocs de Rio cap equip del continent va participar en les competicions de waterpolo i només tres medalles de les competicions de natació van anar a parar a les seves vitrines. I, oh, sorpresa, van marxar cap a Sud-àfrica: es van penjar a colls blancs.

És més, si mirem els Jocs Africans del 2015, d’on qualificaven els esportistes per als Jocs Olímpics, Sud-àfrica es va endur el 59% d’ors i Egipte el 26% L’Àfrica negra va sumar només nou medalles (el 7% del total): els tres ors de Zimbàbue, una plata per a Botswana i Angola, tres bronzes per a Namíbia i un per a les Seychelles.

“Els negres no saben nedar”

Molts cops haurem escoltat aquesta frase. El fet que no veiem pràcticament mai esportistes de raça negra a les millors competicions aquàtiques, ni tan sols afroamericans, i que per exemple veiem l’espant que recorre els cossos dels migrants subsaharians quan cauen a les aigües del Mediterrani, fa que molta gent pensi que per motius genètics o vés a saber que, la població de raça negra no és capaç de nedar.

Però sabíeu que no fa tants anys eren els millors nedadors del món? No pot ser que un continent amb la immensitat de rius, llacs i oceans com dels que gaudeix l’Àfrica no pugui produir bons nedadors. Com sempre, l’explicació rau de les relacions de poder entre les forces colonials i les terres colonitzades.

El fet que la població africana dominava les aigües com la població occidental trigaria segles a fer està documentat, tot i que massa poc explicat.

En una exhibició del Saló de la Fama Internacional de Natació (Florida, E.U.A.) s’explica com el 1451, quan els europeus van començar a explorar la costa oest de l’Àfrica subsahariana, van descobrir que la població autòctona eren experts homes d’aigua, que tenien unes capacitats innates per al domini del medi aquàtic: “neden com peixos!” deien.

nedadors africans

D’altra banda, el periodista afroamericà del Miami Herald Lee Pitts Jr., narra dues històries que ens poden donar consciència d’aquest fet: La primera data del 1679, quan un vaixell ple d’esclaus naufragava lluny de les costes de Martinica. Allà un esclau africà del qual no n’ha quedat el nom va saltar del vaixell i va nedar seixanta hores fins a tocar terra, sense menjar ni beguda i en un entorn completament hostil, va aconseguir una fita que no ha estat igualada per un home blanc fins a finals del segle passat.

L’altra història data del 1831, a Kentucky (E.U.A), quan un esclau africà va escapar de les mans del seu amo i va travessar el Riu Ohio, l’afluent més gran del Missisipi amb un cabal mitjà de 8.000 metres cúbics per segon (el cabal mitjà del riu Ebre és de 600 metres cúbics per segon). Es calcula que en aquella època el 80% de la població africana sabia nedar, mentre que només un 15% de la població blanca ho podia fer.

El cas dels Estats Units, instaurar la por a l’aigua a la població de raça negra

Veient com els casos en els quals la població esclavitzada aconseguia alliberar-se mitjançant el medi aquàtic, els esclavistes americans van decidir posar fi a aquest fet. Ho van fer per dues vies principals: emprar l’ofegament com a mètode de tortura i càstig principal, provocant cada cop més la por en els esclaus, i inventant històries sobre monstres que vivien sota les aigües que amb els anys es van anar instaurant en l’imaginari col·lectiu. Més tard van arribar les prohibicions formals, ja que en molts estats es va prohibir la població de raça negra fer servir els centres recreatius on hi havia piscines.

La fauna africana i les piscines segregades

Tot i aquesta capacitat innata que tenia la població africana per a la natació, i tot i disposar d’enormes recursos naturals aquàtics al seu voltant, és cert que la seguretat en aquest àmbit no era absoluta. El nombre d’animals perillosos com cocodrils o hipopòtams, paràsits com el bilharzia o les simples concentracions de mosquits han fet que la població autòctona cada cop tingués més recels en endinsar-se en les seves pròpies aigües.

A aquest fet li hem de sumar la indubtable incidència de la pobresa en aquest continent: per una banda, molta població que viu a l’interior del país, encara que sigui a pocs quilòmetres de la costa o de llacs, no pot permetre moure’s o viatjar, pel que no han pogut tenir contacte amb el medi aquàtic (seria impensable per a nosaltres que un ciutadà del Bages no hagi trepitjat mai la platja per motius econòmics).

D’altra banda, les piscines artificials es poden comptar amb els dits a la mà al continent africà. Les poques que hi ha les trobem a les zones residencials de les grans capitals, on viuen una majoria blanca i una minoria de raça negra que pertany a l’elit del país. Evidentment, l’accés a aquests equipaments és prohibit directa o indirectament (pagament d’entrades caríssimes) per al gruix de la població local. A les zones més desfavorides del continent africà, és a dir a la majoria, plantejar-se construir una piscina és una quimera en el moment en què milions d’habitants lluiten per construir simples accessos d’aigua potable.

whiteonly

Cullen Jones, l’afroamericà del Bronx que va trencar els motlles

Com hem vist doncs, el fet que la població africana o els seus descendents (afroamericans o d’altres poblacions forçades a migrar) no tinguin rellevància en el panorama aquàtic actual no té res a veure amb factors genètics sinó que ho té tot a veure amb els segles de dominació que han patit.

A part del cas africà que acabem de veure, la població afroamericana encara en pateix les conseqüències als Estats Units: cada dia s’ofegen nou persones al país nord-americà i d’aquestes sis són d’origen afroamericà. Si tenim en compte el percentatge de població que aquesta comunitat representa, convindrem que el tant per cent és absolutament descompensat.

Un cas que ha portat esperança a la comunitat afroamericana és el de Cullen Jones, un noi del Bronx que va estar a punt de morir ofegat a un parc aquàtic de Pennsilvània quan tenia cinc anys. Després d’aquest fet, els seus pares van decidir que havia d’aprendre a nedar, i d’aquí a guanyar tres medalles als Jocs Olímpics de Pequín 2012: plata als 4×100 lliures i als 50 lliures, or als 4×100 papallona.

Un exemple el de Jones que esperem afavoreixi perquè la comunitat de raça negra d’arreu es tregui de sobre l’estigma que arrossega des de fa segles creat pels colonitzadors de raça blanca i que encara es perpetua avui. Aquell estigma que diu que genèticament no poden nedar. Un estigma que, com hem vist, és absolutament fals i uns resultats que deuen la seva pobresa a la vergonyosa distribució de la riquesa que encara ara hi ha al nostre món.

Queden quatre anys per a Tòquio. Esperem haver de llegir llavors aquest article quan parlem de medalles aquàtiques per a nedadors de raça negra.

cullenphelps

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU