Marcel Zamora: “Una part de la meva vida”

zamo1

Fa uns anys, l’existència del triatló a Catalunya era poc més que efímera. Un esport que ha hagut de viure un seguit d’etapes on primer s’ha donat a conèixer, posteriorment ha començat a posicionar-se i finalment ha pogut ser reconegut com el que és, un esport de masses que no té aturador i que no deixa de créixer. Un dels principals culpables o artífexs d’aquest gran èxit és, sens dubte, Marcel Zamora.

LLEGEIX-HO EN FORMAT INTERACTIU AL VISUALITZADOR ONLINE DE LA FOSBURY #08

// Una entrevista d’Àngel Gallardo // Fotos: Cedides //

Nascut a Barcelona el 1978, en Marcel destaca per la seva humilitat, perseverança i fam de triomf. Estem davant del triatleta més important que ha tingut mai Catalunya, un esportista que no deixa de fer història allà on va i que ha trencat registres a l’abast de molt pocs. Sense anar més lluny, el mes d’agost passat va proclamar-se campió, per cinquena vegada, de l’Embrunman, la prova reina de llarga distància que es disputa en ple Alps Francesos i que és considerada per a molts com la més dura del planeta.

D’aquesta manera, el corredor barceloní va poder igualar el registre del francès Yves Cordier, després de creuar la línia de meta en primer lloc en completar 3,8 quilòmetres a l’aigua, recórrer 188 quilòmetres en bicicleta i finalment 42,1 quilòmetres a peu.

Zamora, que defineix el triatló com “una part de la meva vida”, també ha assolit altres fites històriques pel que fa a títols, com ara els cinc triomfs a l’Ironman de Niça, un registre que ara com ara ningú ha pogut igualar. Sota el títol de ‘Marcel Zamora. Living the dream’ (2013), l’esportista català va convertir-se en el primer triatleta a tenir una pel·lícula sobre la seva vida esportiva, una producció de gran nivell que ha recorregut les pantalles de desenes de països.

Acompanya’ns i endinsa’t en el dia a dia del gran dominador mundial del triatló a través d’aquesta entrevista. Un aventurer capaç de trobar el seu propi camí i connectar les seves emocions amb l’essència del triatló: repte, aventura i fortalesa mental.

· Quin és el dia a dia d’un triatleta professional?
En el meu cas, m’aixeco sense despertador, esmorzo tranquil·lament mirant internet, després surto a fer la primera sessió del dia que pot ser bici o córrer, que sempre són les dues disciplines que més em fatiguen, muscularment parlant.
Després de dinar, la migdiada que no falti i, a mitja tarda, anar a la piscina i alguns dies al fisioterapeuta o al gimnàs. Finalment, després de sopar, em dedico a mirar  l’ordinador o la televisió.
Pel que fa als caps de setmana, als matins realitzo sessions molt llargues de bici o transició i a les tardes gaudir de coses no relacionades amb l’esport.

· A vegades, has afirmat que ser professional del triatló està poc valorat.
Cada vegada una mica millor, però en el cas del triatló i sent un esport individual, se’ns segueix considerant més amateurs que en altres esports més televisius. La gent no pensa que realment es pugui només viure d’un esport com el nostre.
D’altra banda, aquest país sempre serà de futbol, motiu pel qual els mitjans mai ens valoraran com ens mereixem…

· Amb 36 anys i en el gran moment de forma que estàs vivint, imagino que pensar en la retirada encara queda lluny.
No queda tan lluny, em trobo molt bé i gaudint més que mai, però toco de peus a terra, vaig cap als 37 i les generacions que pugen vénen molt fortes i amb més il·lusió que la meva. Vint anys fent triatló fan que no tingui les ganes que ells tenen de menjar-se el món, igual que jo a la seva edat. Però espero que encara em quedin dos o tres anys per seguir donant guerra.

zamo2

· Amb què et quedes, Niça o Embrun?
Amb Embrun! Niça m’ha fet qui sóc dins el món del triatló, però Embrun és on més gaudeixo i on he viscut les sensacions més intenses que un esportista pot sentir. Niça és una de les millors curses del món de llarga distància, però Embrun és única perquè la connexió que el corredor arriba a tenir amb si mateix, no passa a cap altra cursa i això és increïble.

· De cara al futur, tens marcats nous reptes?
Sempre hi ha algun que altre de nou en cada temporada, però els reptes que em fan més il·lusió a nivell esportiu de cara al futur són fora del món del triatló.

· El triatló és un esport molt individual. Els èxits assolits al llarg de la teva carrera esportiva han hagut de tenir els seus sacrificis. Has tingut la sensació que de vegades has hagut de pensar molt en tu i gens en la resta?
Sí que és molt individual, atès que passes moltes hores sol, on li dónes moltes voltes al cap, en molts casos sempre ets i has de ser egoista, tot i que pot sonar malament, però és un camí on el gran sacrifici el fas tu, si vols arribar el més amunt possible. En el meu cas, sempre he tingut la sort de tenir un gran suport dels meus i la comprensió m’ha ajudat.

· No obstant això, i sense anar més lluny, en el teu llibre ‘Qui vol una vida millor’ (Deu i Onze Edicions), el pròleg va a càrrec de l’actual tècnic del Barça, Luis Enrique. Consideres el triatló un esport solidari?
Crec que per una part som com una gran família i això el fa un esport molt proper entre tots els participants, però també crec que el creixement actual està fent que sigui més un esport de moda i de xarxes, motiu pel qual crec que part de l’essència de solidaritat els uns amb els altres s’està perdent una mica. En tot cas, segueix sent un esport exemplar en molts sentits.

· A més del llibre, l’any passat vas presentar el documental
‘Living the dream’, on es mostra com viu i entrena un triatleta d’elit. Un dels fets més destacables de ‘Living the dream’ és, sens dubte, el fet de veure com entrenes sense l’assistència de cap tècnic. Quins avantatges i quins inconvenients té el fet d’entrenar-te tu sol?
Per a mi sobretot és un tema de llibertat en la meva vida, el fet de no haver de donar explicacions a ningú i caminar pel meu propi peu, tant en les victòries com en les derrotes diàries i esportives. No obstant això, abans d’arribar a autoentrenar-me vaig estar molts anys sempre amb el suport i l’ajuda d’en Pere Bossa, que va ser el meu gran entrenador i qui més m’ha ensenyat en aquest esport, un cop introduït més en llarga distància i després de més de deu anys junts, vam creure que un canvi m’aniria bé. Com els resultats em van acompanyar quan m’entrenava sol, vaig decidir que aquesta opció era la que més m’omplia.
La part més difícil, i no la veig com un fet negatiu, és que implica un desgast psicològic més gran, atès que tu mateix t’has d’autojutjar, en els entrenaments i en les curses no tens qui et digui què fas bé o malament. Al mateix temps, però, aquesta part negativa es converteix en positiva, perquè saps reaccionar davant de situacions complicades d’entrenaments i curses, fet que et permet ser molt més fort mentalment.
Mai ho sabré, però si hagués disposat de més entrenadors al llarg de la meva trajectòria com a professional, probablement hauria aconseguit millorar algunes coses, per això no m’agrada defensar que autoentrenar-se és la millor opció, crec que tenir entrenador també té coses molt positives.

zamo3

· Quan arriba una lesió com la que vas patir el 2011, com et vas sentir? En aquests casos, què és més important, el factor mental o el factor físic?
Potser és el moment més difícil per a un esportista i més si és la teva feina. La impotència de voler entrenar-te i veure que el teu cos no respon com voldries, és molt dur. Hi ha lesions i saps que formen part del joc, però en el meu cas per fatiga va ser complicat, atès que en aquells moments et passen moltes coses pel cap i sobreposar-se als estímuls negatius no és gens fàcil. Ara, mirant enrere, crec que m’ha fet ser més madur i conscient del que havia aconseguit quan estava al 100%. Sempre és important mentalment, ja que si ets positiu i estàs  convençut de sortir-te’n i tens moltes ganes, el físic t’acaba acompanyant aquestes ganes de cap.

· Parlant de l’aspecte físic i mental, quin dels dos és més important en una competició com l’IM o l’EM?
En números rodons, i per tal d’entendre-ho, sempre dic que entrenant és un 80% físic i un 20% de cap, però en les curses i sobretot en els moments claus per estar davant, passa a ser un 80% mental i la resta físic, perquè físicament la feina ja està feta, només cal estar confiat, ser positivament el més gran i tenir la confiança d’un guanyador nat. Per guanyar, un s’ho ha de creure abans que comenci la cursa, si no després difícilment seràs capaç de portar el lideratge de la prova; has de sentir que aquell és el teu lloc i que per això hi has dedicat tantes hores.

· Què els hi pots dir a aquells esportistes que s’inicien en el món del triatló?
Que és una experiència increïble i molt enriquidora, que segur que els portarà a conèixer-se molt més internament, tant de cap com de cos. El triatló té un component molt gran de constància física, i que amb ganes i il·lusió tothom és capaç d’aconseguir el seu nivell. No es tracta de fer-ho per demostrar res a ningú, simplement gaudir del camí fins al dia de la competició i veure què ets capaç de fer. Això els donarà una autoestima molt gran i es quedaran enamorats d’aquest meravellós esport. Al final és un estil de vida que és bo pel cos i pel cap sempre que no es torni obsessiu i deixis de fer el teu dia a dia.

· Com valores l’auge del triatló que s’ha produït en els darrers anys a Catalunya?
No és només a Catalunya, és un creixement mundial i que de moment sembla que va a més. Crec que el secret està a reunir tres esports en un, el fa un esport menys monòton que d’altres i l’ambient que es respira és molt sa, tant en els clubs com a les curses, tot i que de vegades crec que s’està anant en una direcció que no és la millor, les xarxes estan fent més mal que bé…
El creixement ha sigut tan ràpid, que ha fet que la federació es vegi més desbordada i que en certes coses crec que se’ls escapa de les mans i hi ha massa competicions, amb organitzacions que no estan a l’altura, i que només han vingut per fer diners i no pensar en l’esportista ni en la filosofia del triatló.

zamo4

· Per què afirmes que les xarxes socials estan fent més mal que bé?
Perquè de vegades crec que part d’aquest creixement és degut al fet que a la gent li encanta demostrar a les xarxes de què és capaç i en aquest cas referent al triatló, les xarxes és una moda i això fa que molta gent no pari sempre de dir tot el que entrena, medalles i coses d’aquestes, que realment no crec que els agradi tant el triatló, sinó el fet de demostrar.
L’essència d’aquest esport està a viure’l cada dia, no només en explicar-ho a la resta, crec que és molt més intern, almenys des del meu punt de vista, per això crec que el triatló actual no té res a veure amb el de fa 15 anys.

· Com vas viure el canvi de ser un autèntic desconegut a ser un ídol de masses?
No em considero, ni de bon tros, un ídol de masses; sóc conscient que per a molts sóc un referent, però al triatló no som ‘Messis’, tot i que en el fons ho podríem ser, però els professionals del nostre esport són molt propers i estem a la sortida com la resta dels participants.
De totes maneres, aquest és un procés que no es produeix d’un dia per l’altre. Amb el pas dels anys, el fet d’anar aconseguint grans resultats et permet que la gent vagi sabent més de tu i et vagis convertint en un referent per a ells. De vegades, he viscut situacions que et sorprenen i t’estranyen, perquè per dins, tu et sents que ets el de sempre.

· En els pitjors moments, on el triatleta pateix més, què et passa pel cap i què és el que et dóna forces per seguir endavant en un professional que ha guanyat –quasi- tot el que s’ha proposat?
Mai és ni serà el mateix pensament, perquè cada any pateixes coses diferents en les curses. El primordial és ser sempre, sempre, positiu!
A mi sempre m’ha servit parlar-me a mi mateix, i no parar de repetir-me, quan les coses van malament, que la cursa és molt llarga i “Marcel no tiris la tovallola que tot aquest esforç està servint per quelcom”. Després de 20 anys de triatló, puc dir que moltes curses que veia molt complicat guanyar, al final el meu cap m’ha dut a la victòria. Haver aconseguit guanyar per primer cop una cursa important em va donar un do de tenir una auto confiança enorme. Sé que no guanyo sempre, però tinc la mentalitat de guanyador, que és l’important a l’hora de prendre la sortida.

· Per als que comencen en l’emocionant món del triatló, quines serien les teves paraules cap a ells?
Que gaudeixin del camí, que no només és el dia de la cursa i que en el triatló ni molt menys el més important és fer un IM.

zamo5

· Quins són els teus referents?
Principalment, tot i que no té relació directe, Bruce Springsteen. La seva força, humilitat i lideratge crec que m’ha contagiat sempre.
Però com tot esportista he vibrat amb grans referents, per mi Haille Gebrselassie és un dels més grans esportistes de la història i el mític i enyorat Marco Pantani, un gran escalador i guerrer. Pel que fa al present, si hi ha algú a qui li tinc una admiració gegant, aquest és en Kílian Jornet.

· Quin ha estat el teu major rival en aquests anys de competició?
Uns quants, però potser amb el que m’he vist més vegades, és l’Herve Faure.

· Com valores la difusió del triatló en els mitjans de comunicació del país? I la difusió del món poliesportiu en general?
Penso que falta tantíssim, que realment mai arribarà el que el triatló professional es mereix, tot i que hem evolucionat molt respecte dels meus principis, el 1995. Javi Gómez Noya està aconseguint coses molt grans per al nostre esport i això fa que ara se’n parli més, però lluny del que es mereix el millor triatleta de tots els temps i arribaria a dir un dels 5 millors esportistes actuals.
Cada vegada arreu del món es parla més d’esports individuals i minoritaris, però està claríssim que les pàgines les omplen els que mouen masses, que és on són els diners.

· Moment Fosbury?
Te’n podria dir uns quants, però potser veure el triatló als JJ.OO cada 4 anys, el fa un moment especial i més concretament Sidney’00 amb el gran Ivan Raña.  I què dir-te de totes les tardes del Tour de França en etapes alpines!

· Què és el que voldries que la gent recordés de tu d’aquí a uns anys?  
No és fàcil aquesta resposta i més estant en actiu. Un lluitador apassionat del seu esport, que a base de constància va arribar a aconseguir fer de la seva vida un somni que tot triatleta jove vol aconseguir.

// Una entrevista d’Àngel Gallardo // Fotos: Cedides //

zamo6