La Mallorca (no) olímpica

Quan relacionem aquests dos conceptes, molts pensaran en la candidatura de Madrid 2012. Evidentment, algunes proves marítimes no es podien celebrar a la capital del Reino, i en el cas de Palma, va ser designada com a subseu olímpica per a les proves de vela. En la candidatura posterior, per als Jocs del 2016, la capital balear va ser substituïda per la capital del País Valencià i el somni d’esdevenir seu olímpica va morir. Aquest somni però ve de fa gairebé tres dècades, i és que per als Jocs de Barcelona 1992, Palma va tenir a tocar dues subseus.

La vela a Palma, una qüestió monàrquica

Tot i que la Copa del Rei de vela es va començar disputant al nord de la península Ibèrica (Getxo del 1905 al 1912 i a Gijón des del 1912 fins al 1919), la història contemporània ha volgut “regalar” a Palma aquest “privilegi”. Seguint la tradició engendrada per Alfons XIII, que va ubicar la celebració de la Copa del Rei als indrets on estiuejava, el caçador d’animals i antic rei d’Espanya Juan Carlos I va apropar la competició al palau de Marivent, i des del 1982 la prova es celebra a la capital de l’illa de Mallorca.

L’experiència adquirida per Palma en la gestió d’esdeveniments de vela va fer que es considerés a la capital balear com a la millor posicionada per tal d’esdevenir subseu olímpica en aquest esport. Tant és així que a finals de 1985 trobem informacions segons les quals membres destacats de l’Oficina Olímpica de Barcelona 92’ van mostrar públicament el seu descontentament amb el fet que la premsa balear donés per feta aquesta designació.

felipe-durante-las-regatasde-2015-al-bordo-del-barco-aifos

Durant les pròximes setmanes parlarem més profundament de les “ciutats no-olímpiques”; aquelles que van optar a ser subseu per als Jocs del 92’ i no ho van aconseguir, com va ser el cas de Palma. En aquest cas concret, la competició inicial era dura, ja que els balears havien de competir amb València, Roses, Palamós i Barcelona. D’entre totes aquestes, les capitals catalanes i balear van ser escollides per a la disputa final. Una disputa que tenia un especial simbolisme, ja que com es podia preveure, la vela seria un dels esports on Espanya obtindria millors resultats (finalment 5 dels 13 ors caurien en aquesta disciplina). Finalment i contra tot pronòstic, Barcelona va ser escollida per davant de Palma com a seu de la vela olímpica. Això va suposar la creació del Port Olímpic, justament al davant de la Vila Olímpica on s’allotjarien els esportistes. Una decisió doncs que va ajudar més si cap a la desaparició total del barri d’Icària com molt bé explicava en Daniel Torrente a la Fosbury fa un any i mig.

L’equitació, llesta per travessar ses illes

Si el major potencial de Palma per tal d’allotjar les proves de vela era la seva experiència en organitzacions d’esdeveniments de l’esport en qüestió, en el cas de l’equitació més aviat podem dir el contrari. El nus d’aquesta història es va produir l’estiu del 1989: tot i que en un principi l’organització de les sis proves d’aquesta disciplina havien estat assignades al Real Club de Polo (Barcelona) i al Club Hípic el Montanyà (Osona), un brot de pesta equina africana a Andalucía va fer trontollar-ho tot.

La pesta equina africana, una malaltia altament infecciosa i de ràpid contagi entre els cavalls, va ser trobada l’agost del 89 a uns cavalls de la urbanització de Sotogrande, a San Roque (Cádiz). El fet que fos el tercer cop en dos anys que apareixia aquesta epidèmia obria l’opció que Espanya fos considerat país endèmic. En conseqüència, el Comitè Organitzador es va veure obligat a plantejar d’altres opcions: essent Mallorca l’única viable en estar físicament desconnectada d’Espanya. Les altres opcions exigien portar la prova a un altre país, fet inusual que de fet només ha passat anteriorment en una prova de la mateixa disciplina olímpica.

Va ser als Jocs de Melbourne del 56, i el motiu va ser l’estricta llei de quarantena que tenia Austràlia aleshores; segons aquesta, els cavalls havien d’estar sis mesos en quarantena abans d’entrar territori australià, fet gairebé impossible per als esportistes olímpics. Això va motivar que la prova d’hípica es celebrés sis mesos abans a l’altra punta del món: a Estocolm.

cobi