Serena permanència

La majoria de nosaltres busquem a la vida el plaer, els encerts, les victòries. Bé al món de l’esport, bé al món amorós, al laboral o fins i tot en petits detalls com en regar un ficus. Tot i això, i mal ens pesi, molts dels coneixements que no ens són innats i per tant hem d’aprendre, els aprenem a partir de l’error, un error que acostuma a conduir-nos a la derrota. Una derrota o una acumulació de derrotes no acostuma a ser gaire plaent, però en la reacció d’un individu o d’un grup davant tal adversitat hi podem ensumar un dels grans quids de la nostra espècie, i hi podem preveure quina capacitat d’aprenentatge i possibles encerts tindrà aquella persona o grup en un futur.

Quan arriba la primavera i a part de florir Fosbury’s (compte que per Sant Jordi brotarà el primer número regular en paper d’aquest singular projecte periodístic) i flors, arriba l’emoció a les competicions per equips. Després d’una llarga temporada que comença cada cop més d’hora, amb dures pretemporades a l’estiu i entre nou i deu mesos de competició, els mesos d’abril esdevenen determinants. I si bé la majoria del públic i els mitjans (segurament també nosaltres) ens fixem en aquells qui han encertat i encerten, en aquells avesats a la victòria que acaben aixecant títols o si més no quedant ben a prop de fer-ho, ens queda una altra lluita absolutament apassionant per davant: la lluita per la serena permanència.

A Can Salas: “tot o res”

“Avui ens juguem tota la temporada, si no guanyem ho tenim gairebé tot perdut”, em comenta la Mireia Galí, delegada de l’equip femení d’hoquei herba de l’Atlètic Terrassa. El partit ja ha començat i m’adverteixen que l’ambientàs que presenta Can Salas no és l’habitual per a un partit femení. La grada està gairebé plena, amb un munt de vailets equipats amb les equipacions grogues i negres de l’històric club egarenc i fins i tot amb una batucada que no para d’ambientar el joc, i això que els nois jugaven a la mateixa hora el derbi a casa l’etern rival, l’Egara. Un nou arribat pot tenir la sensació que s’hi està celebrant una gran festa: quitxalla engrescada, animada música, sol primaveral en unes instal·lacions esplèndides al bell mig dels boscos de Matadepera. El premi d’avui no serà cap títol, serà només la serenitat. La calma que aportarà (presumiblement) qui guanyi el partit i pugui anar-se’n de vacances d’estiu sabedor que es manté a la màxima categoria de l’hoquei espanyol.

2017-04-02-PHOTO-00000034

Com l’Atlètic, el seu rival, el Pozuelo madrileny, acaba de pujar aquesta temporada. Pujar de Primera Divisió costa, els descensos acostumen a anar acompanyats d’intenses fuites de jugadores i d’una baixada general en l’estat anímic de l’equip. Més encara, aquest any el sistema d’ascensos i descensos ha canviat: l’últim classificat baixarà directe i que el campió de Primera pujarà també directament, mentre que el penúltim classificat de Divisió d’Honor i el segon classificat faran un play-off a vida o mort del qual en sortirà un vencedor. A priori hom podria pensar que el favorit en aquest play-off és el segon classificat de Primera, ja que portaria tota una temporada gairebé plena d’encerts i victòries, emmarcat en plena dinàmica positiva i optimista, davant un equip de Divisió d’Honor que hauria vist en la derrota el seu hàbitat natural. L’exemple del waterpolo però ens fa canviar la concepció totalment: amb un sistema exactament clavat, el darrer equip de Primera Divisió que va guanyar l’equip de Divisió d’Honor va ser el CN Sant Feliu l’any 1997. Correcte, si aquest any no salta la sorpresa, hauran estat 20 temporades seguides on l’equip de major categoria, més adequat a un joc de més alt nivell i intensitat, derrota l’equip de més baixa categoria.

Una nova re invenció innecessària

L’Atlètic ja va baixar de Divisió d’Honor a Primera fa dues temporades. Hi ha moments en els quals cops com aquests són fins i tot necessaris per tal de fer net, per veure amb claredat quines són les jugadores que tenen un compromís ferm amb el projecte i veure quines tindran la fortalesa mental i la humilitat per tal de capgirar la situació.

A Terrassa són conscients que això va succeir i en van poder prendre moltes lliçons positives, però no seria el cas d’un nou descens. A la major dificultat que hi hauria per tornar a la màxima categoria hi hem de sumar una plantilla extremadament jove (fins a vuit jugadores nascudes el 1996 o posteriorment, algunes d’elles partícips en la selecció nacional sub-21) que demostra una altíssima capacitat d’aprenentatge. L’evolució mostrada durant aquesta temporada de retorn a Divisió d’Honor ha estat molt bona i es veuria seriosament afectada si l’equip hagués de tornar a reiniciar-se a Primera.

És per això que l’emocionant victòria 4-2 davant el Pozuelo va suposar un esclat d’alegria profundament emotiu. Una alegria diferent de la de guanyar un títol, una alegria d’aquelles qui saben quin era el punt de partida, els errors iniciàtics i la correcció que s’ha anat fent d’aquests. Una alegria que de ben segur es traduirà amb una calma serena si es tradueix en permanència a finals del mes vinent.

2017-04-02-PHOTO-00000029(1)

Final d’infart el 30 d’abril?

L’Atlètic queda doncs dos punts per sobre de les madrilenyes, en una lliga on les victòries es computen amb tres punts i quan únicament resten tres partits per acabar. Si tenim en compte que l’Atlètic ha sumat dues victòries (ambdues davant el Pozuelo) i un empat en els quinze partits disputats, i que les madrilenyes només han estat capaces de sumar una victòria, sembla que tot està ja definit. Però molt de compte, el calendari ha volgut que les tres últimes jornades l’Atlètic jugui contra els tres equips que té just per sobre a la classificació: C.D. Terrassa (15p.), Real Sociedad (17p.) i Jolaseta (12p.). L’emoció sembla servida si veiem que el Pozuelo es jugarà les seves opcions de no baixar directament també amb Real Sociedad i Jolaseta, i finalment amb el Júnior (2n classificat amb 36p.). Podrien haver sorpreses, donat que Real Sociedad i Terrassa ja no es juguen absolutament res, així que vés no hàgim de tornar a viure un matí taquicàrdic a Can Salas.

Per si de cas, agafeu agenda: el 30 d’abril, Atlètic-Jolaseta. I si em permeteu el consell, gaudiu i celebreu aquest final de temporada amb els equips que es juguen la permanència a la seva categoria, necessitaran més que ningú el suport dels aficionats per tirar endavant.

2017-04-02-PHOTO-00000032