Iñaki Urdangarin, el dia de la mítica remuntada

Quan tots vam ser Iñaki Urdangarin

La imatge pública d’Iñaki Urdangarin està sota terra arran de la sentència del Cas Nóos, per més que fiscals, jutges i el sursum corda judicial d’aquest país no li imposin presó ni fiances, segons s’ha conegut avui . El marit de la Infanta Cristina està condemnat a sis anys de presó per un reguitzell llarg d’acusacions i delictes. Ja se sap. Som a un país on molts cops no estan entre reixes els que més ho han merescut. Tant és. Urdangarin és un delinqüent. Un delinqüent flagrant. Que va delinquir amb l’esport de pretext. La seva imatge avui és aquesta i és merescuda. Com canvien les coses oi, ex-altesa?

Avui comença el Carnestoltes amb el Dijous Llarder. El proper 1 de març, Dimecres de Cendra, farà 19 anys justos del dia més recordat d’Iñaki Urdangarin. Del seu particular cel. Per molts dels que vam viure en pell d’aficionats els millors anys del ‘Dream Team’, el Barça d’handbol dels norantes, aquell dia és la nit més màgica de totes, i mira que n’hi van haver de remuntades, gestes i victòries agòniques. Cal ressenyar, en primer lloc, que llavors Urdangarin ja era famós i ja era esportista, però hem d’entendre que encara no delinquia. Preferim creure-ho així. De fet era el noi de moda a l’Estat espanyol. Jugava a handbol –un esport que va notar un ‘boom’ de practicants– i ho feia al millor equip que hi havia. Al millor que hi ha hagut.

Urdangarin era un esquerrà més que fiable. Bon anotador i defensa. No era cap estrella però des dels Jocs Olímpics d’Atlanta era el més conegut dels jugadors. La història d’amor no apta per a diabètics entre la filla petita dels Reis d’Espanya i el jugador basc-català és més que sabuda. Fa 19 anys, aquell vespre, la mateixa Infanta Cristina era a Palau. Al Palau Blaugrana. I com canvien, també les coses, que mirar-se ara la transmissió de TV3 –aquella que molts vam deixar gravada programant el VHS abans d’anar cap al pavelló– és veure com en tot moment el realitzador busca la il·lustre membre de la família reial. La mateixa que avui no té ni drets dinàstics, però sí protecció policial i tracte preferencial. Les coses canvien, però de porc i de senyor, se’n ve i se’n mor de mena.

Iñaki Urdangarin, el dia de la mítica remuntada

Iñaki Urdangarin, en la seva etapa com a jugador blaugrana

El vespre de Reinaldo Peres

El Barça de Valero Rivera va omplir aquell dia el Palau Blaugrana, com llavors feia en cada gran ocasió. L’afició blaugrana sabia que l’equip era fiable i les “nits màgiques” portaven a les grades a molts aficionats, fossin de la parròquia de l’handbol o socis neòfits. Encara ara és fàcil recordar els integrants d’aquell equip de memòria, sense problemes. Barrufet i Svenson sota pals i O’Callaghan, Xepquin, Masip, el nostre protagonista Iñaki Urdangarin, Jordi Fernàndez –aquest costa més de recordar– Garralda, Cavar, Barbeito, Guijosa i Ortega. Havien perdut l’anada de cinc gols i l’ambient era de bullici absolut contra el campió hongarès. Es necessitava una nit històrica i va ser la nit de remuntada més màgica.

Abans de començar a remuntar, però, el Barça es va veure durant més de quaranta minuts superat pel Fotex Veszprem. Dos gols per sobre a la mitja part, l’equip magiar es va arribar a posar cinc gols per davant, el que deixava la remuntada com una cosa més que utòpica i un diferencial de gols en l’eliminatòria de fins a deu de desavantatge. Gran part de la culpa de la situació límit en què es troba el Barça, virtualment eliminat, la té un llavors joveníssim Carlos Reinaldo Peres que es converteix en un autèntic malson, perforant la porteria blaugrana una i altra vegada.

El Palau s’arriba a desencisar, sobretot quan tornant del descans l’equip sembla incapaç de trencar la dinàmica. Poc a poc, però, tirant de qualitat i sobretot sense deixar de perseverar el Barça aconsegueix l’empat. És precisament Urdangarin qui fixa el 22 a 22 a 13 minuts pel final. Queda tota la remuntada per fer, però el Palau està encès.

Un infern per als hongaresos

Valero Rivera frega la làmpada i decreta l’heterodoxa defensa 4-2 quan el Fotex està en inferioritat. Masip i O’Callaghan neguen la circulació als hongaresos i comença la remuntada i el mateix número 5 blaugrana es posa l’equip a les espatlles amb els seus característics gols en suspensió però el braç lleugerament lateral. Els atacs dels hongaresos són un mar de dubtes i el partit se’ls fa molt llarg però al Barça li costa anar més enllà dels dos o tres gols de diferència. I en necessita cinc o sis.

Arriben els últims cinc minuts de partit. La guerra és de resistència, també psicològica. Cavar, Masip i Urdangarín es fan els amos de la primera línia i el Barça s’enfila fins als quatre gols d’avantatge. Queda un minut i mig, ataca el Fotex i la pressió és absoluta. Atura el gran David Barrufet i el Barça tindrà pilota per segellar l’accés a semifinals. Valero situa Urdangarín a la posició de central i quan la pilota torna de l’extrem dret ell fa el seu tir de maluc més recordat, anota i classifica al Barça.

L’eufòria és desbordada, amb jugadors quasi plorant. Fins i tot el públic del Palau Blaugrana envaeix la pista. Les celebracions duren com mitja hora més. I òbviament aquell equip acabarà guanyant aquesta Copa d’Europa. L’endemà el partit agafa dimensió de primera notícia als rotatius. El gol d’Urdangarin es converteix en subjecte mediàtic. El futur Duc de Palma és al cel esportiu i personal…

El llegat, dues dècades després

19 anys després no tot ha canviat, tot i que déu n’hi dó. Costa d’omplir-se el Palau d’aquella manera, l’únic rastre que queda del jugador basc és la samarreta penjada que el club ja ha dit que estudiarà si retirar-la i amb la perspectiva mediàtica és evident que la vida d’aquest noi basc afincat a Barcelona ha girat com un mitjó. Ara deu ser camí altre cop de Suïssa mentre tot l’Estat parla del seu cas.

I d’aquell partit què en queda? Doncs el record. El record d’una època inesborrable en què els aficionats a l’handbol idolatraven Urdangarin, tot i que sempre amb el però conseqüent de tot el que hi ha anat al darrera. Al final resultarà que tindria raó Enric Masip aquell dia que va respondre contrariat a un adolescent que s’estava al seu Campus a Andorra i que demanant de veure el vídeo d’aquella remuntada va dir “el dia de l’Urdangarín”. Masip va respondre “aquell dia jo vaig fer onze gols, de dia de l’Urdangarín res!”. Realment ara sembla llunyà i remot, tot allò d’aquella nit al Palau. Quan tots vam ser Iñaki Urdangarín.