La gimnàstica que ja no tornarà: les asimètriques

És difícil reconèixer la mateixa disciplina esportiva quan comparem les barres asimètriques dels anys 50 i les del segle XXI. Un aparell que ha viscut un munt de modificacions i que ha perdut, pel camí, una elevada quota de risc però també uns moviments espectaculars.

Mustafina, la campiona olímpica de 2016 a les barres asimètriques

Mustafina, la campiona olímpica de 2016 a les barres asimètriques

La sobrietat dels anys 50

Quan l’hongaresa Agnes Keleti s’enduia l’or als Jocs Olímpics de Melbourne de 1956 superant les soviètiques Larisa Latynina i Sofia Muratova ho feia amb un exercici solvent a les asimètriques, un aparell en què les dues barres estaven molt a prop i en què els moviments eren molt més simples que els que podem veure en qualsevol campionat actual. Una execució precisa amb una dificultat baixa. 60 anys després, sobta que un exercici com aquest s’endugués una medalla d’or olímpica.

A finals dels 60 i durant la dècada dels 70 la transformació de les asimètriques va ser molt potent. Més enllà dels canvis físics a l’aparell, les gimnastes van començar a introduir nous elements i a aportar un munt d’innovacions a una disciplina que ràpidament va guanyar en espectacularitat. Va ser l’època de les pioneres amb denominació d’origen del bloc comunista.

Korbut, la innovació més increïble

Probablement el moviment que va fer més fortuna va ser el Korbut Flip, l’increïble salt patentat per Olga Korbut als Jocs Olímpics de Munic 1972 amb una continuació extraordinària i un final d’exercici encara més perillós. Sorprenentment, “només” es va endur un 9.80 a la nota final i es va haver de conformar amb una medalla de plata força criticada.

El cert és que des d’aquell dia Olga Korbut es va convertir en una estrella mundial de la gimnàstica i la seva agosarada proposta d’implementar un salt mortal des de la barra superior va comptar amb un munt de seguidores en els anys següents. El 1977 la també soviètica Elena Mukhina va decidir complicar encara més el moviment afegint-hi un gir durant el salt.

Anys més tard Mukhina, entrenant un altre exercici d’alta complexitat al terra, va patir una greu lesió que va la va deixar tetraplègica, en una nova evidència per a la Federació Internacional que s’estaven arribant a uns límits perillosos.

Els límits del risc

Durant la dècada dels 80 el Korbut Flip es va traslladar a la barra més baixa i avui en dia és un dels moviments explícitament prohibits pel codi de punts que regeix la gimnàstica artística a la barra superior. Bé, tant aquest com la variació de Mukhina. El què va fer Olga Korbut a Munic, doncs, és impossible de veure actualment a l’alta competició.

Aquell 1972 Korbut va sortir derrotada, però cal dir que la guanyadora de la medalla d’or no era, en absolut, una gimnasta desconeguda. Es tractava de Katrin Janz, la representant de la RDA que ja s’havia proclamat campiona del món el 1970 i que ja feia un any que passejava el “Janz Salto” pels millors pavellons del món. Era un salt mortal a la barra alta en que les cames topaven amb la barra baixa per donar l’impuls necessari al moviment

El final d’exercici més espectacular

Més enllà de la sensacional Nadia Comaneci, que es va endur 10 rere 10 a Montreal 1976, amb dues rotacions impecables a les asimètriques, encara hi havia un altre element dels exercicis d’aquella època que tenia camp per córrer: la sortida de les asimètriques. Si bé Korbut ja havia fet un moviment que tampoc està permès avui en dia i que va ser força habitual aquella dècada saltant per sobre la barra petita abans de plantar els peus a terra, l’alternativa era encara més bèstia.

Ho va demostrar la també soviètica Nellie Kim amb una memorable sortida des de la barra superior en què s’impulsava amb les cames per fer un darrer salt meravellós:

Canvi als aparells, canvi de normativa

Moltes gimnastes van practicar moviments similars o encara més espectaculars fins que la Federació Internacional va canviar el sistema. En les darreres dècades, l’augment de distància entre una barra i l’altra i la prohibició explícita de certs moviments en nom de la seguretat ha generat exercicis potser encara més complexos però força diferents i, sens dubte, no tan arriscats. Les connexions entre una barra i l’altra són completament diferents, fent impossible bona part dels encadenats amb “panxa” tan habituals als Jocs de Moscou, Montreal o Munic.

Cal assumir que la gimnàstica dels 70 ja no tornarà. La podem reviure, això sí, amb vídeos de tota mena, mentre seguim gaudint de bons exercicis com el de Mustafina a Rio 2016: