Ballet d'esquí l'any 1993 / Chris Cole - Allsport

L’esquí acrobàtic: ballet sobre la neu

Des de fa uns quants anys estem acostumats a gaudir d’acrobàcies impressionants als Jocs Olímpics d’hivern. Modalitats com els bamps, els salts acrobàtics, el half pipe o l’Slopstyle s’han consolidat al programa olímpic per afavorir l’espectacularitat d’una cita en què l’esquí alpí continua exercint de pal de paller. Però l’esquí acrobàtic, en ple creixement al costat del surf de neu, també ha deixat escapar algunes perles pel camí que difícilment tornaran a formar part de la família olímpica d’ara en endavant. És més, hi ha una disciplina de l’acroesquí que va ser la primera vinculada a l’olimpisme i que no va passar de la consideració d’esport de demostració.

Ballet d'esquí l'any 1993 / Chris Cole - Allsport

Ballet d’esquí l’any 1993 / Chris Cole – Allsport

L’aparició de l’esquí acrobàtic als Jocs Olímpics

L’any 1988, en els jocs de Calgary revifats en l’imaginari català gràcies a la faula creada per Antònia Font, el COI va apostar per primera vegada pels salts per complementar les disciplines clàssiques. Els bamps i els salts acrobàtics van debutar com a esports de demostració i serien els primers en entrar al programa olímpic l’any 1992 i 1994 respectivament, ja de forma oficial. Anaven acompanyades de l’esport més sorprenent: el ballet d’esquí. Aquest esport és una combinació d’habilitat sobre els esquís, de plasticitat i de figures acrobàtiques, seguint el ritme que marca la música, en un tram de neu sense complicacions tècniques. Els pals prenen més rellevància que mai i són elements determinants per fer les millors piruetes possibles mentre les cames (especialment els genolls) pateixen els efectes de torsions complexes.

A la pràctica, aquest esport trasllada allò que ja coneixem del patinatge artístic sobre gel (o sobre patins) a la neu, amb coreografies especialment valentes que requereixen un control perfecte dels esquís. Per fer-vos-en una idea acurada, us recomanem aquest vídeo corresponent als Jocs d’Albertville de 1992, malgrat el rètol erroni:

El ballet, la disciplina musical

Nascut a l’Amèrica del Nord de finals dels anys 60 i principis dels 70, l’esquí acrobàtic acollia les tres disciplines mencionades fins que de mica en mica cadascuna d’elles va anar creant el seu camí en solitari. En el cas del ballet d’esquí, la clau va ser la introducció de la música per acompanyar l’exercici d’habilitat que ja es practicava. El seu ascens semblava imparable i el 1980 s’estrenava la Copa del Món FIS d’aquesta modalitat amb un domini aclaparador de Bob Howard i Jan Bucher, que van guanyar totes les proves disputades. Bucher, nascuda a Salt Lake City, va arribar a guanyar una seixantena de proves de la copa del món abans de retirar-se l’any 1991.

La modalitat, que es disputava en solitari però també per parelles, agradava tant que fins i tot va ser protagonista d’alguns anuncis de l’època, com aquestes dues petites meravelles recollides a continuació:

El seu debut olímpic com a esport de demostració assenyalava el camí de la consolidació definitiva en l’imaginari mundial de l’esport. Entre els primers exercicis va brillar de Reitberger, que es va endur el triomf en disciplina masculina

El declivi d’un esport singular

El 1992 el ballet d’esquí es va estancar. Va tornar a programar-se com a esport de demostració i va desaparèixer del mapa olímpic a partir de 1994. Allò va ser un cop dur per a un esport que va entrar en un clar declivi que es va confirmar l’any 2000, amb la celebració de la darrera copa del món del ballet d’esquí. Les causes van ser els pocs especialistes que s’atrevien amb la disciplina, la incapacitat per treure’n un benefici econòmic i l’aparició i auge del surf de neu com la disciplina que trencava esquemes a partir de la meitat dels anys 90.

En els darrers anys, el ballet d’esquí ja no forma part de cap cita internacional rellevant i el seu llegat només es pot comprovar amb la tècnica i els “trucs” dels riders d’esquí i d’snow del segle XXI.