Els límits del cos

La sembrada de Tom Dumoulin a l’etapa reina del Giro del passat dimarts connecta amb altres episodis mítics de la història de l’esport en els quals el cos dels esportistes ha arribat als seus límits.

Sorprèn com en molts dels casos, aquest límit és el preu pagat per la victòria, ja que molts d’ells s’han acabat emportant el triomf després del tràngol de fer les seves necessitats en públic. Aquesta mateixa setmana, hem tingut coneixement dels problemes físics de Kilian Jornet en el seu descens de l’Everest del qual, si bé no en consten imatges, no deixa d’interpel·lar-nos sobre els límits del cos en l’esport.

Un dels casos més recordats aquests dies és el de Greg Lemond, que sense aturar-se com va fer l’altre dia Dumoulin, va evacuar-se a sobre dalt de la bici durant una etapa del Tour de 1986. Tot i el tràngol, LeMond acabaria dalt de tot del podi de París en aquella edició.

Episodis diversos en tot l’altre esport

Un altre episodi dels límits del cos el va protagonitzar Pete Sampras, durant un partit de quarts de final de l’Open dels Estats Units de 1996 que l’enfrontava a Àlex Corretja. En la disputa del tie break del definitiu cinquè set, Sampras es va mostrar marejat i fins i tot va arribar a vomitar a la pista

Paradoxalment, l’episodi va afectar més la concentració de Corretja que l’estat físic de Sampras, que es va acabar imposant per 8-6 al desempat amb una doble falta final del català. Aquell partit va passar per sempre a la història de la cèlebre pista Artur Ashe de Nova York.

Els defalliments en les dures proves de resistència són més habituals però les imatges no deixen de ser xocants. L’any 2016, els germans Brownlee van protagonitzar una imatge vinculada als límits del cos que va fer la volta al món.

Alistair, el germà gran i campió olímpic, va sacrificar la victòria per ajudar al seu germà a acabar la prova del World Series Triathlon de Mèxic, després que aquest patís un defalliment a dos-cents metres de la meta que l’acabaria privant del títol mundial en favor de Mario Mola.

I és que quan el cos diu prou, és prou. Així ho va viure també el xutador dels San Diego Chargers Nick Novak en un partit del 2011 que l’enfrontava als Denver Broncos. El seu intent d’amagar-se darrera una tanca no va ser suficient perquè les càmeres l’enxampessin.

Més enllà de l’espectacularitat de les imatges, i del possible component de morbo que comporten, el debat dels límits del cos en l’esport mereix una reflexió entre professionals, periodistes i aficionats. L’exigència i la competitivitat, cada vegada més altes, posen el límit el cos dels esportistes amb el risc que això comporta per la seva salut. Un esport basat en una competició saludable implica també l’adopció de mesures per no posar els castigats cossos dels esportistes per sobre de les seves possibilitats.