El tennis de taula als còmics: esport per gafapastes?

El manga esportiu va associat normalment a les grans revistes de shônen, és a dir, les que van dirigides a un públic juvenil i masculí. En definitiva, el manga esportiu l’associem normalment a les obres més mainstream, però amb l’anterior Orange Delivery ja vam veure que no tot ha de ser per nanos, i amb el còmic del que us parlem en aquesta ocasió us demostrem que es pot fer manga alternatiu i esportiu, i a més fer-ho amb solvència.

PingPong_portades

Taiyô Matsumoto és un autor que se l’associa a una altra manera de fer manga, que defuig l’estètica que associem sovint al còmic japonès, i que també s’allunya força de les corrents més habituals, per uns temes i una forma d’explicar les coses ben diferents.Els lectors de manga d’aquí l’hem conegut principalment per dues obres: “Tekkon Kinkreet” (que té una versió animada) i “Takemitsu Zamurai”. Però és possible que alguns aficionats al cinema japonès els hi soni el nom, perquè és l’autor del manga en el que es va inspirar una peculiar pel·lícula anomenada “Ping Pong”. I com us podeu imaginar, lectors de la Fosbury, és aquest còmic el que desgranarem a continuació.

La història de “Ping Pong” se centra en dos protagonistes, Peko i Smile. Salvant les distàncies, poden arribar a recordar a la parella de marginats de Tekkon Kinkreet, una mena de personatges que Matsumoto sap retratar molt bé. Als dos els uneix una llarga amistat, i els dos són en principi molt bons a l’hora de jugar al tennis de taula. Però l’autor jugar una mica amb els clixés, i al principi ens farà creure que estem davant de dos estereotips habituals del manga esportiu, per pervertir-los al cap de poc. Que un jugador tingui el somni de ser el millor del món, i que tingui una confiança aquella confiança en si mateix, no vol dir que ho acabi essent (“el talent no sempre el té qui més el desitja”, diu un dels jugadors). I que un jugador tingui un do natural, no vol dir que no necessiti entrenar. Però a la vegada, l’entrenament no ho és tot, i en aquest manga l’autor es carrega d’una plomada aquella idea tan japonesa de l’esperit de superació.pingpong_v02c14p050

Tot i que a “Ping Pong” hi trobem aquell pseudo-realisme propi del manga més alternatiu, això no vol dir que aquesta obra no pugui tenir un punt de fantàstic. De fet, quasi totes les obres de Taiyô Matsumoto tenen aquell punt de màgia, i en aquest cas ens trobarem amb una sèrie de jugadors que demostren unes habilitats fora de lo normal. Un exemple el tenim en una escena on un dels principals rivals dels protagonistes, analitza les habilitats d’ells dos només escoltant el partit, i sap distingir qui és el millor dels dos, pot apreciar que un d’ells es deixa dominar a propòsit. En definitiva, una exageració més pròpia de l’spokon (aquell manga esportiu tan “exagerat”), però que en tota la resta s’allunya absolutament dels tòpics.

Potser el que pot arribar a xocar més al lector, sobretot al que estigui més acostumat a un tipus de manga més mainstream, és el dibuix de Taiyô Matsumoto, que a molts els costa fins i tot d’identificar com a japonès, però que a la vegada no sembla ni americà ni europeu. I és que Matsumoto porta anys desenvolupant un estil gràfic molt personal, molt particular, i al mateix temps, fàcil d’identificar per als seus fans. És també una forma diferent de fer manga, ja que la seva forma de narrar, malgrat encaixar en molts aspectes amb les tradicions japoneses, té sens dubte quelcom especial. Les seves històries et deixen un regust no sempre agradable, però sí ple de matisos. I que hagi pogut trasllador tot això en un manga esportiu, té molt de mèrit.

Malauradament no trobareu “Ping Pong” editat en castellà o català, però la majoria de les seves obres s’han publicat en anglès, i en tenim un parell que sí s’han editat aquí. Serveixi aquest article per descobrir la figura de Taiyô Matsumoto, probablement un dels mangaka en actiu més diferents i interessants del món del còmic en general, i el manga en particular.

La pel·lícula

L’any 2002, aquest manga es va convertir en pel·lícula, i va tenir prou èxit com per ser editada en DVD a alguns països fora del Japó. De la mateixa manera que el manga és força peculiar, es podria dir que la pel·lícula també té els seus tocs especials. De fet, tot i que es pren algunes llicències, és molt fidel a l’obra original, fent servir diàlegs calcats o escenes idèntiques a les del manga. Si t’agrada el manga, o l’obra de Matsumoto en general, no és mala idea repassar també aquesta pel·lícula.

 

Oriol Estrada Rangil (@capitanurias)

www.laarcadiadeurias.net