La victòria més inesperada de la història olímpica

A Austràlia compten amb un ídol singular. Es diu Steven Bradbury i és el protagonista de l’or més inesperat de la història olímpica. Un especialista en patinatge de velocitat sobre gel que té l’honor d’haver estat un dels primers australians que van pujar al podi en uns Jocs d’Hivern, el primer campió de la història del seu país en aquest mateixa competició i el primer or olímpic de la història de l’hemisferi sud a la cita olímpica hivernal. Bradbury fou el primer home en trencar l’hegemonia europea, nord-americana i japonesa en la gran cita de la neu, el gel i el fred.

el-oro-ms-ridculo-que-la-humanidad-recuerde-body-image-1455719685

Steven Bradbury mai hauria imaginat que aquest somni fos real / Fotografia: Rick Wilking

L’any 1991 va obtenir un or sorprenent al campionat del món al relleu per equips dels 5000 metres. La condició d’amfitrions (es disputava a Sidney) va ajudar davant potències consagrades. Aquell equip va completar un cicle d’èxit amb dues medalles més en els següents anys per acabar penjant-se el bronze als Jocs Olímpics de Lillehammer del 1994. Malgrat el podi, no va ser un any especialment afortunat per a Bradbury. En les proves individuals va caure. I pocs mesos més tard, en una prova de la copa del món, va patir una greu caiguda. Un dels seus rivals va seccionar-li una cuixa involuntàriament amb els seus patins. Va perdre 4 litres de sang, va necessitar 111 punts de sutura i va necessitar 18 mesos per recuperar la seva màxima potència als quàdriceps.

A Nagano 1998 va caure en les dues proves individuals de velocitat (500 i 1.000 metres) i no va classificar-se per a les eliminatòries. I per rematar la mala sort, el 2000 es va fracturar dues vèrtebres del coll en un entrenament i els metges li van augurar el final de la seva carrera esportiva.

L’increïble cadena d’esdeveniments a Salt Lake City

Bradbury es va redimir de totes les lesions als Jocs Olímpics de 2002. Salt Lake City, més enllà de la corrupció, ens va oferir una final insòlita a la pista de patinatge sobre gel. La prova dels 1.000 metres de velocitat, un esprint amb revolts constants que dura aproximadament un minut i mig, va oferir una lluita de quatre homes pel podi. El cinquè era Bradbury, que va quedar despenjat a falta de tres voltes pel final. Seguia els seus quatre rivals, això sí, però no tenia cap opció d’atrapar-los i avançar-los.

El que va passar a la darrera volta s’explica molt millor veient-ho. Un drama per a quatre persones, una sorpresa enorme per al guanyador:

La cara d’astorament tenia motius de pes. I és que la victòria al·lucinant de l’australià havia comptat amb dues prèvies d’excepció a les eliminatòries. Bradbury va accedir als quarts de final i tot apuntava que allà havia d’acabar el seu periple olímpic. Competia contra el vigent campió del món (Gagnon) i contra el nord-americà candidat a l’or (Ohno), que patinava a casa. Només se’n classificaven dos i, certament, els dos favorits van ser els primers a travessar la línia de meta. Al cap d’uns instants, però, Bradbury escoltava al pavelló que acabaven de desqualificar a Gagnon. El motiu era haver provocat la caiguda d’un altre rival. El nostre aussie, de rebot, avançava ronda.

A semifinals, encara que sembli increïble, Bradbury també va avançar gràcies a una múltiple caiguda. 3 dels rivals van relliscar al gel de Salt Lake City i ell va entrar a la final amb el segon lloc de la seva sèrie. A la final, com dèiem, la carambola ja va ser absoluta. Si teniu temps de veure la successió de curses confirmareu que es tracta de l’or impressionant en tots els sentits:

Assaborir l’èxit

Bradbury va esdevenir una icona immediatament. Un or com aquell bé mereixia la fama. La seva cara va trigar només quatre dies a aparèixer als segells australians i va rebre milers de dolàrs per drets d’imatge. El mateix patinador que havia hagut de demanar un préstec per arreglar un cotxe pocs mesos abans del Jocs per poder anar a entrenar va decidir comprar-se el seu primer cotxe després d’aquest “premi” econòmic. Tenia 29 anys i ja no era aquell veterà tossut que havia decidit apostar bous i esquelles per disputar els seus tercers Jocs Olímpics. Una tossuderia que va acabar amb la recompensa més gran possible, la més inimaginable de totes.