El triple de la victòria més inesperada

Veient la situació actual, als més joves els costarà creure que no fa pas tant el Bàsquet Manresa (llavors amb el recordat nom de TDK) jugués de tu a tu contra els equips més potents del bàsquet estatal i fos un equip assidu a les competicions europees.

Equip històric de la primera divisió espanyola, fins el 1995 el Bàsquet Manresa tenia com a principal èxit un subcampionat de la Copa del Rei aconseguit el 1980. Més habituat a lluitar per la permanència que a altra cosa, a mitjans dels 90 les actuacions dels manresans van començar a cridar l’atenció. Els del Bages van començar a treure el cap entre els millors les temporades 93/94 i 94/95, en les que es van classificar pels play-offs pel títol.

I el 1996 va arribar la grossa. A mitjans de temporada, l’equip es va classificar per disputar la Copa del Rei. Tot i ser ja respectat, ningú donava massa opcions a un club amb el tercer pressupost més baix de l’ACB. Així, sense ser favorit, el Manresa guanyava a quarts al Baloncesto León i a les semifinals al CB Murcia, que jugava a casa. D’aquesta manera es plantava a la final contra el Barça, que havia superat al Madrid a les semifinals.

Segurament els mateixos jugadors barcelonistes ja es veien campions, perquè pocs pensaven que el Manresa pogués aconseguir la proesa. Potser per això els blaugranes, dirigits per Aíto, no van ser capaços de contrarestar el joc incòmode de l’equip entrenat per Salva Maldonado. La primera part es va acabar amb un resultat ja sorprenent: 38-51 a favor del Manresa. En la segona meitat, el Barça va reduir les distàncies fins acabar el temps reglamentari amb empat a 81.

Només quedaven deu segons per acabar la pròrroga quan el ‘Chichi’ Creus, base i ànima d’aquell TDK Manresa, va rebre la pilota escurat a la banda. Des d’allà, Creus va tenir temps per llançar de tres, fer entrar la pilota i col·locar el 92-94 al marcador. Tot i que hi havia marge per revertir la situació, un nerviós Barça no va poder aprofitar l’última jugada, en la que Xavi Fernández i el nord-americà Godfread van fallar en l’intent agònic d’empatar.

Bàsquet Manresa

Un punt d’inflexió

Els jugadors manresans van esclatar d’èxtasi a la pista mentre la capital del Bages feia el mateix a distància. L’impossible s’havia fet realitat i el Manresa aconseguia el primer gran títol de la seva història per l’encert dels mencionats Maldonado a la banqueta i Creus com a líder a la pista (25 punts a la final) però també gràcies a un equip equilibrat on sobresortien jugadors com els nord-americans Williams i Townes, molt ben acompanyats per jugadors de casa com Roger Esteller, que tornaria al Barça la temporada següent, Joan Peñarroya o un jove Jordi Singla.

Lluny de ser simplement una anècdota, la Copa del Rei va ser pel Manresa un punt d’inflexió per a consolidar-se en l’elit del bàsquet. A partir d’aquí, l’equip guanyaria dues vegades la Lliga Catalana (1997 i 1999) però, sens dubte, el gran triomf arribaria el 1998 amb el títol de Lliga, la quadratura del cercle per a l’època més històrica de l’equip més humil que ha triomfat mai a l’ACB.