El president del criquet Imran Khan, popular al Pakistan per la seva destresa en l’esport nacional del país, ha aprofitat aquest altaveu per esdevenir-ne president

El 25 de març de 1992 és un dia recordat per al poble del Pakistan, de més de 212 milions d’habitants.

Amb tot el simbolisme que l’esport nacional del país conté (vegeu l’article “La diplomàcia del criquet”), l’equip nacional vencia el britànic en la final de la Copa del Món, portant el nom de la“terra dels purs” al lloc més alt del podi per primer cop.

Va ser una fita històrica, amb celebracions que duraren dies i que empoderaren el poble pakistanès com poques vegades s’havia fet abans. El gran protagonista d’aquesta victòria va ser Imran Khan. D’ètnia paixtu, Khan va ser el capità de l’equip asiàtic des del 1982 i fins al dia de la gran victòria; aquella jornada, amb 40 anys i esdevingut una autèntica llegenda al seu país, va decidir que la seva carrera esportiva s’havia acabat.

El pas del playboy cap a l’espiritualitat

Tot va canviar el 1988. Amb 36 anys, Khan era una figura contradictòria al seu país: admirat per la seva indubtable qualitat al joc, la seva vida fora dels camps al Regne Unit era objecte de crítica al Pakistan. Conegudes eren les festes que organitzava i el mite d’un playboy augmentava cada dia que passava. Pocs haguessin apostat llavors pel canvi radical que faria en la seva vida.

Imran Khan, abans del seu canvi espiritiual

Imran Khan, abans del seu canvi espiritiual

Segons explica, l’any 88 va conèixer un místic sufí que li va obrir tot un món nou: l’espiritualitat, un camí per la vida absolutament antagònic al que fins llavors ell havia seguit. En aquest sentit, és prou interessant la reflexió que ja llavors va fer sobre l’esport d’elit: “el criquet o qualsevol esport competitiu t’aporta aquesta brutalitat, no hi ha compassió, no hi ha cap premi per al segon. T’envaeix un instint assassí que no et permet tenir compassió dels perdedors. Ara tot és diferent, tot és compassió”.

El primer pas va ser crear el que avui és el centre d’investigació per al càncer més gran del país: una clínica a Lahore amb un pressupost anual de 18 milions de dòlars. La nova espiritualitat descoberta i el fet que la seva mare morís per aquesta causa el van moure definitivament cap a un nou camí de vida.

El partit polític del criquet

El 1996 es fundà el partit polític Pakistan Tehrik e-Insaf (PTI – Moviment per la Justícia del Pakistan), un partit que tenia un bat de criquet com a símbol i que va ser creat pel propi Imran Khan. Els inicis van ser erràtics: va fer costat al cop d’estat de Musharraf el 1999 i les seves aliances van ser sovint erràtiques i poc alineades amb el missatge renovador i modernitzador que pregonava. En els seus inicis, els resultats van ser decebedors, i és que davant tenia un sistema bipartidista (la dinastia dels Bhutto, urbana i pro-occidental, i la dels Sharif, més conservadora, rural i nacionalista) amb unes maquinàries clientelars que el feien pràcticament impermeable a l’entrada de nous actors, per molt Imran Khan que fossin.
khan_2

Tal com ha passat en bona part a casa nostra, l’únic element que ha pogut derrocar de forma definitiva els partits polítics més poderosos ha estat la corrupció. El 2007 era assassinada Benazir Bhutto, deixant el partit en mans del seu marit Ali Zardari, sospitós habitual de pràctiques corruptes i afavorint que el partit d’Imran Khan es convertís en la principal oposició al govern conservador.

L’any passat, els ja famosos “Papers de Panamà” van acabar de posar l’estocada al sistema bipartidista: allà hi va aparèixer el nom del Primer Ministre Nawaz Shariff. El Tribunal Suprem (obeint sempre el dictat de l’exèrcit) no va dubtar en revocar Shariff del càrrec, i de fet, fa poques setmanes que ha entrat a presó.

El canvi real de la mà de l’exèrcit?

El poder dels militars al Pakistan avui en dia és encara elevadíssim. Van governar el país de forma directa durant 30 anys i ho han fet de forma més indirecta la resta del temps, basats en la força de l’ISI (l’intelligentsia i els serveis secrets dels armats), que han amenaçat els periodistes o persones de la societat civil que els han qüestionat, i fins i tot han arribat a dirigir la política exterior del país en complexos conflictes com el del Caixmir o l’Afganistan.

La seva mala relació històrica amb els Bhutto ha convergit amb un distanciament dels Shariff arran de l’intent d’aquests de rebaixar tensions amb els veïns indis. L’exèrcit s’ha decantat finalment per donar el seu suport indirecte però imprescindible al carismàtic exjugador de criquet. Un suport que Khan haurà d’agrair de forma molt indirecta al seu homòleg nord-americà, Donald Trump. Khan ha estat sempre molt crític amb els Estats Units i la seva estratègia militar a la regió, basada principalment avui en els atacs (poc discriminats) en drons teledirigits. En aquesta estratègia, els nord-americans han tingut l’exèrcit pakistanès com a un dels seus grans aliats, fet que sembla haver acabat un cop Trump ha decidit acabar amb l’ajuda econòmica que els subministraven.

Imran Khan, l’esperança

El Pakistan viu de nou una esperança similar a la del 92, de nou amb Khan com a protagonista i aquest cop amb l’esperança que més enllà del simbolisme, tot plegat es tradueixi en canvis reals per a la població, principalment entre la més jove, clau en la victòria que ha portat l’exjugador de criquet a liderar el nou govern progressista d’Islamabad.

khan_3

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU