L’entrenador de formació és un líder coach fonamental Les claus per a un bon entrenador: psicòleg i pedagog a la vegada

Quantes vegades hem vist a entrenadors esbroncant de manera desaforada a jugadors benjamins per cometre alguna errada?

Quina concepció tenim de l’entrenador formatiu? Ha d’estar constantment cridant, aplaudint, donant ordres i movent-se sense parar? Si no ho fa i es queda assegut a la banqueta, calmat, aixecant-se en moments puntuals… diem que no té caràcter?

Esteu segurs que els esportistes només actuen quan els pressiones? O els hem ensenyat a dependre al 100% de l’entrenador: “fes això i punt, no pensis, no xutis i, si no, directe a la banqueta!“. Tot sembla més senzill, ja que no apareix la incertesa i la inseguretat lògica del procés d’aprenentatge.

L’entrenador és psicòleg i pedagog a la vegada

L’entrenador, més enllà de conèixer l’esport en qüestió, ha de ser un bon pedagog perquè és bàsic saber com explicar, què explicar, quan explicar, a qui explicar i de quina manera cal fer-ho.

Aquest apartat és clau: faig el que faig per por a l’esbroncada o per convenciment? Experimentació, errada i aprenentatge. Tinc la confiança d’actuar sense por a l’errada, transmeto passió per l’esport i frueixo jugant o estic tens, seriós i poc comunicatiu.

Un entrenador que no emet judicis de valor sinó que dóna esperança a la millora personal i grupal permet fallar, perdre per seguir endavant.

Quines característiques té un bon entrenador formatiu? Sovint ens focalitzem amb els resultats i llavors construïm un discurs o analitzem altres variables molt més importants i cabdals.

Quants equips coneixem que en les categories base ho guanyin tot i quants d’ells tenen continuïtat en els primers equip?

Què valora el club en un entrenador de formació? Quin perfil té, quants diners val?

També hauria de tenir nocions psicològiques, perquè la ment s’entrena i la confiança es genera: és bidireccional.

Conceptes del líder coach formatiu

Adaptació: puc ensenyar a parlar a un gos, tot i això el màxim que dirà serà “bub, bub“. És molt més fàcil imposar (“perquè jo ho dic!“), que inculcar una manera d’entendre l’esport i entendre quines persones tinc davant. Tots els equips són diferents.

Identitat: la clau és entendre que ningú, per si mateix, és més important que l’equip, en cap moment. Això es pot aprendre generant confiança mitjançant l’adquisició de les millors decisions apreses des de l’errada, perquè el jugador aprendrà a arriscar i prendre les seves decisions sense por a cap represàlia. Ensenyar a aprendre posant reptes a assolir és fantàstic per a la motivació i al creixement personal i de l’equip.

Escolta activa: tothom té qualitats humanes, mostrem-les als esportistes. Valoren l’honestedat i la coherència. Actuem en funció de com ens afecta allò que ens passa i cal discernir quina responsabilitat tenen els esportistes en allò que et passa.

Líder: som entrenadors, models i líders, i això és una gran responsabilitat i un gran repte. Comuniquem amb efectivitat sense perdre l’objectiu i usant la intel·ligència emocional: siguem empàtics, intentem comprendre abans de prendre decisions, siguem propers i aportem afecte i comprensió… som persones: tots volem que s’interessin per nosaltres perquè som éssers socials.

Parlem amb l’equip, deixem clar on volem anar, definim les expectatives i escoltem les seves motivacions. També hem d’explicar què costa assolir tot això.

Compromís: per generar compromís, has de crear un pla d’acció on tothom aporti el seu granet de sorra, perquè així el jugador se’l fa seu i s’involucra, es compromet, és responsable.

Jo sóc perquè nosaltres som”

iambecause

Aquesta historia real va passar en un poblat africà on un antropòleg va reunir a molts nens i nenes i els va dir que es posessin tots a la línia de sortida perquè a la meta hi havia un cistell ple de fruita, que seria pel primer que arribés.

Quan va donar la sortida, els nens i nenes es varen donar tots la mà formant una cadena humana fins arribar tots junts a la meta. Quan els van preguntar perquè ho havien fet van dir que no podia ser que només un estigués content i els altres tristos.

Jo sóc perquè nosaltres som, UBUNTU!!!

iambecause2

Aquesta història resumeix la importància de l’equip davant els egos de cadascú.

Per tant, si som capaços de gaudir de jugar a l’esport podrem arribar als objectius, com a mínim, amb alegria. Pensem que la vida és meravellosa i cal passar-ho bé, oi?