Iron Bike 2017 (1): Comencem l’aventura

Andreu Rabassa entrenant per l'Iron Bike amb la seva BTT

Andreu Rabassa entrenant per l’Iron Bike amb la seva BTT

La meva relació amb la bicicleta, com totes les que valen la pena, ha patit alts i baixos des dels catorze anys, moment en el que m’enfilo a la meva primera MTB, aquell ferro que “La Caixa” popularitzà. Ara que en tinc 47, per diferents motius que no vénen a compte, els darrers dos anys es desencadenen les circumstàncies personals adients per revifar l’idil·li amb les dues rodes i la idea de reeditar la meva participació a la Iron Bike 2017 -també la vaig fer i acabar el 2004- es concretà mitja hora abans que finalitzés el termini d’inscripció amb descompte (som i serem…). Una vegada inscrit, res no canvia. Conscientment, no vull que la participació a la Iron Bike alteri ni contamini el meu dia a dia amb la bici. Tot i que gaudeixo pels descosits quan surto sol, a mi m’agrada pedalar en colla, sóc el que podríem dir un addicte a la grupeta. Així doncs, segueixo amb els mateixos hàbits pel que fa a l’ús de la bicicleta i, com a molt, allargo pel meu compte alguna de les sortides amb la colla o bé, un parell de vegades al mes, plantejo a qui es deixa dur sense haver d’insistir gaire, una sortida un pèl més ambiciosa (més de 100 km i un desnivell positiu superior als 2000). M’agrada pensar que participar a la Iron Bike d’enguany és una conseqüència i no una finalitat. A més a més, tal i com diuen els organitzadors, per la Iron Bike un només té la certesa d’estar preparat per fer-la quan s’emprova la samarreta de finisher. Per què la Iron Bike i no una altra? Doncs perquè a la Iron Bike hi ha un compromís molt ferm entre el contacte amb l’alta muntanya (Alps), la certesa de trobar el teu límit en competència amb tu mateix i la coincidència durant vuit dies eterns amb un bon grapat de desconeguts amb qui comparteixo, si fa o no fa, els mateixos valors.

Ara que ja us he posat damunt la pista del meu “no entrenament”, em podria estendre amb els preparatius, l’elecció i l’obtenció del material necessari, però com que estic ben cansat i una imatge val més que mil paraules…

material
Per tal de donar-li un caire vivencial al seguiment, us faig cinc cèntims del que s’ha esdevingut avui, dia en què m’he traslladat des de Mataró fins a Sauze d’Oulx, indret en el que finalitzarà la prova i en el que l’organització habilita un pàrquing pels cotxes dels participants i ens recull per traslladar-nos a Limone Piemonte, on iniciarem la competició.

Amb tot el material escampat pel pis, però amb el valor afegit de tenir la seguretat que no falta res, m’aixeco ben aviat i com sempre em passa, quan ho tinc tot carregat, he fet la visita de rigor a la mare, m’he acomiadat dels amics i, sobretot, he felicitat a l’Ester que acaba de donar a llum a l’Alícia sense problemes, acabo adomant-me’n que les gairebé 8 hores de viatge que anticipa el Google Maps suggereixen que arribaré a les 2 de la matinada a Sauze d’Oulx…

Com que sóc competitiu de mena i m’agrada enfilar-me al pòdium, passat Figueres s’autodestrueix una roda i aprofito l’avinentesa per pujar ben alt… Aquesta etapa de la Iron Bike la guanyo!

IMG_20170721_180933_877

Mercès la visita a “Can Rodes” i que casualment al túnel de Fréjus hi ha obres i m’hi he d’esperar 45 minutets, arribo a les 3:30 de la matinada absolutament desorientat. Ostres nen, on collons és el pàrquing? I on dormo? De dia ho hauria resolt fàcilment, però això està mort. Faig més voltes per Sauze d’Oulx que un borinot i quan ja començo a rendir-me, trobo una indicació de la Iron Bike. La segueixo i vaig a parar a un descampat que no hi ha ningú. Que estrany!!! Són les 4 de la matinada, planto la tenda que demà tinc l’etapa pròleg… si és que aquest és el pàrquing i trobo el bus que m’ha de recollir i no em rapten els extraterrestres!!!

 

Fa calor, em desperta música heavy alemanya a un volum poc respectuós vers el meu descans. Baixo la cremallera emprenyat o veig això:

Tot va bé. Comença la Iron Bike!