5 motius per no seguir el Giro d’Itàlia 2018 Les mancances i contradiccions de la primera gran volta de l'any

El Giro d’Itàlia comença aquest divendres 4 de maig. Des de fa anys s’ha convertit en la millor gran volta per l’emoció, la muntanya i l’ambició dels seus participants.

A hores d’ara qualsevol aficionat al ciclisme té un munt d’al·licients sobre la taula per seguir el Giro d’Itàlia: des del duel entre Tom Dumoulin i Chris Froome fins a la presència de quatre ciclistes de casa nostra (David de la Cruz, Rafa Valls, Antonio Pedrero i Rubén Plaza). El Giro sempre és apassionant i hi ha una pila d’aspirants al podi, des de Thibaut Pinot fins a Miguel Ángel López, que oferiran espectacle ofensiu perquè és la seva manera d’entendre les curses. Però tot plegat podria quedar en un segon pla si analitzem les mancances, errors i contradiccions de la prova italiana. Aquí teniu 5 motius per deixar de banda la primera gran volta ciclista de 2018:

1. La sortida lluny d’Itàlia

Per quart cop en els darrers set anys (i per dotzena vegada a la història) el Giro d’Itàlia començarà lluny del seu país. Cap motiu esportiu, sinó de promoció de marca i d’interès econòmic. Per primera vegada una gran volta partirà de territori no europeu, cosa que ni ens va ni ens ve, però que no deixa de ser una càrrega absurda per als ciclistes. Més desplaçaments i una dificultat afegida a l’hora d’agafar el ritme d’una competició de tres setmanes amb un dia de descans afegit que arriba tot just després de tres etapes. Alguns mitjans indiquen que Israel posa 10 milions d’euros sobre la taula. Com és previsible, els organitzadors han prioritzat la injecció de diners per damunt de tot. Al ritme que anem acabarem veient un Tour de França amb un pròleg a Doha. Temps al temps.

12-1024x589

2. El govern d’Israel i els drets humans

La tria d’Israel no és a la babalà. Amb l’excusa d’homenatjar a Gino Bartali, el ciclista que va salvar la vida de 800 jueus, el Giro ofereix un rentat d’imatge a escala internacional al govern ultradretà de Benjamin Netanyahu. 120 organitzacions de drets humans van demanar al Giro que renunciés a passar per Israel sense èxit. De fet, la posició de força del govern israelià és tan forta que minuts després de presentar el “Big Start” de Jerusalem Oest dos ministres van amenaçar els organitzadors de retirar el suport econòmic si no es referien a Jerusalem com una única ciutat. El Giro va rectificar ràpidament, però la imatge ja havia corregut com la pólvora.

Mentre el BDS i l’OAP acusen el Giro de ser “còmplice de l’ocupació militar i de l’apartheid”, Palestina plora l’amputació d’una cama del seu ciclista més prometedor: Alaa al-Dali va rebre un tret d’un franctirador israelià que l’allunya de l’esport professional i de l’objectiu de guanyar una medalla als Jocs asiàtics d’aquest estiu.

3. La presència de Chris Froome

Passen els anys i ningú n’aprèn. Per enèsima vegada un ciclista candidat al triomf i amb un cas de dopatge sobre la taula participarà a una gran cursa malgrat tenir l’espasa de dàmocles sobre el seu cap. Si guanya el Giro i es confirma el positiu de 2017 (seria un escàndol que amb els nivells de salbutamol detectats a la Vuelta a Espanya no fos així), tot apunta que perdrà el títol de la ronda italiana per sanció retroactiva. En un cas de dopatge pendent de resoldre, per què la UCI permet a Froome continuar competint amb normalitat? No són conscients que continuen ensorrant la credibilitat del seu esport? Dumoulin ha parlat clar des d’Israel: “si estigués a la seva pell, no estaria aquí“.

Tour_de_France_2017,_froome_(35326162004)_(cropped)

4. Eurosport, la nova casa d’Alberto Contador

El cas de Froome ens remet a Alberto Contador i les dues grans voltes guanyades que van desaparèixer del seu palmarès després del famós cas del “solomillo“. Per completar el cercle de la tolerància 100 amb el dopatge ara el madrileny s’ha convertit en la nova cara d’Eurosport en les seves transmissions ciclistes a l’estat espanyol. Atès que Eurosport és l’única cadena que ofereix el Giro a casa nostra, qui vulgui seguir-lo acabarà escoltant la veu d’un esportista que va ser sancionat dos anys per dopatge per analitzar el potencial triomf d’un ciclista caçat per dopatge fa només uns mesos. Si els mitjans de comunicació també blanquegen el dopatge amb els seus especialistes (digues Contador, digues Perico Delgado), la roda continua. Credibilitat zero, també als mitjans.

article-eurosport-presenta-su-cobertura-ciclista-2018-5ae1c118c6292

5. La precarietat del Giro Rosa

El mes de juliol, coincidint amb el Tour de França, es disputarà una nova edició del Giro Rosa, la cursa per etapes més important del World Tour femení. 10 jornades intenses amb contrarellotges, esprints i alta muntanya que costaran de seguir en directe i que tornaran a comptar amb uns premis econòmics ridículs. L’any passat Anna Van der Breggen va guanyar 1.130 euros pel triomf final i Tom Dumoulin més de 115.000. Mentre altres curses es mouen (el Tour Down Under va anunciar que implementarà els mateixos premis a partir de 2019 i el Tour of Britain s’ha sumat a la iniciativa), el Giro continua oferint xifres irrisòries molt lluny de l’estatus que té al World Tour.

c36c1fa1007db55aa71e327687fd763c