Induráin i Delgado, a l'Escalada de 1987

10 anys sense l’Escalada a Montjuïc La prova ciclista mítica de Barcelona havia nascut l'any 1965

Al lloc més alt del podi, i secundat pels ciclistes Samuel Sánchez i Carlos Sastre, Daniel Moreno no s’imaginava que acabava de tenir l’honor de guanyar l’última edició de l’Escalada a Montjuïc. I és que ja fa deu anys que l’actual corredor del Movistar va vèncer en una prova que des d’aleshores ha desaparegut del panorama ciclista català i internacional.

Modernitat esportiva dins la dictadura

Tot va començar l’any 1965, quan l’Escalada a Montjuïc es va estrenar amb èxit en el calendari ciclista. Barcelona i Catalunya, ja en el tardofranquisme, vivien uns anys d’obertura econòmica que tenien també els seus efectes en el món de l’esport, que tornava a créixer després d’anys de crisi degut a la dictadura. En el ciclisme aquest progrés s’havia notat especialment amb la primera Setmana Catalana de Ciclisme l’any 1963 i amb l’anunci de l’arribada d’una etapa del Tour de França del 1965 a Barcelona.

La voluntat dels organitzadors de l’Escalada a Montjuïc va ser des del principi crear una cursa amb ressò internacional

En aquesta època d’efervescència esportiva, Joaquim Sabaté, president de l’Esport Ciclista Barcelona, va decidir recuperar un projecte que es remuntava als anys 30, quan l’Agrupació Ciclista Montjuïc va organitzar la primera pujada amateur al castell de Montjuïc. Amb el suport del diari esportiu Dicen, Sabaté va convertir aquesta antiga idea en una gran prova ciclista internacional amb la muntanya de Montjuïc com a protagonista.

Renom internacional instantani

La primera disputa de l’Escalada, el març de 1965, es va donar a conèixer com “La cursa del mar a la muntanya” i va tenir al cèlebre escalador Federico Martín Bahamontes com a cap de cartell i com a primer guanyador.

Felice Gimondi a l'Escalada de Montjuïc / Fotografia: Ferran Feu

Felice Gimondi a l’Escalada de Montjuïc / Fotografia: Ferran Feu

No va ser fins la segona edició, celebrada l’octubre d’aquell mateix 1965, que la prova va agafar el seu format habitual. Es feia anualment a principis de tardor, sovint coincidint amb les Festes de la Mercè, i solia servir per tancar la temporada ciclista. El format, estrany avui dia però no tant en aquella època, consistia de dues parts. Primer, els ciclistes havien de completar un circuit contra el rellotge. Després, els corredors s’havien d’enfrontar entre ells en una prova en ruta muntanya amunt. Els temps se sumaven per decidir el campió.

La voluntat dels organitzadors de l’Escalada a Montjuïc va ser des del principi crear una cursa amb ressò internacional. Per això, es feien tots els esforços per portar els millors ciclistes, amb el guanyador del Tour de França vigent com a gran objectiu. Així, el nombrós públic que acudia a les rampes de Montjuïc va poder veure en directe en aquells primers anys a ciclistes il·lustres com Eddy Merckx, Jacques Anquetil, Raymond Poulidor, Felice Gimondi o el mencionat Bahamontes. De 1966 a 1975, Merck va guanyar en sis ocasions l’Escalada, un nombre de victòries que el mantenen com el ciclista que va vèncer més vegades a Montjuïc.

Jacques Anquetil

Jacques Anquetil a l’Escalada de Montjuïc / Fotografia: Ferran Feu

Primers problemes econòmics

Encara que els anys 70 havien estat prou exitosos, l’Escalada a Montjuïc va començar a notar durant els anys 80 uns primers símptomes de davallada econòmica que no permetien portar sempre els corredors més destacats. Tot i així, noms com Laurent Fignon, Joop Zoetemelk o Claude Criquielon seguien donant prestigi a la prova. També el del basc Marino Lejarreta, que va guanyar en cinc ocasions entre 1980 i 1990.

A finals de segle, l’escalada va viure un declivi esportiu i econòmic

En l’última dècada del segle XX, Barcelona va guanyar encara molt més esportiu, sobretot pels Jocs Olímpics de 1992. En aquest context, l’Escalada a Montjuïc va seguir perdent protagonisme i múscul econòmic. Malgrat gaudir de noms com Claudio Chiappucci, Tony Rominger o Alex Zülle, cada vegada es notava més que la situació de la cursa a final de temporada feia que els corredors arribessin en baixa forma i sense ganes de participar en una cursa que ja no podia oferir els incentius econòmics dels seus inicis.

Induráin i Delgado, a l'Escalada de 1987

Induráin i Delgado, a l’Escalada de 1987

La projecció internacional, a la baixa

El canvi de segle va coincidir amb una clara pèrdua de projecció internacional. La falta d’inversors i el salt a la professionalització que demanava la Unió Ciclista Internacional (UCI) feien que en les darreres edicions gairebé la totalitat dels ciclistes professionals fossin de l’Estat espanyol. Tot i així, els darrers podis van veure com guanyaven ciclistes més que notables com ara el ‘Purito’ Rodríguez, Joseba Beloki o Samuel Sánchez.

El 2008 es va confirmar que l’Escalada ja no es podia disputar

El setembre de 2008 s’anunciava que aquell any l’Escalada a Montjuïc no es disputaria per la falta de pressupost i per la finalització d’un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona. Era una decisió momentània que es va acabar convertint en definitiva davant la impossibilitat de trobar nous patrocinadors, posant fi d’aquesta manera a una prova que havia deixat petjada a la ciutat i més enllà.

A més, la pèrdua de l’Escalada a Montjuïc anava molt més enllà del circuit professional masculí perquè posava fi a una cursa que incloïa també les categories femenina, de veterans, sub-23, cadets i júnior, a més d’una prova en tàndem per a ciclistes amb discapacitat visual.

Punt i final?

En els deu anys transcorreguts des de la darrera Escalada a Montjuïc, el panorama ciclista a casa nostra ha passat pels seus pitjors temps per anar recuperant terreny a poc a poc. Desapareguda també definitivament la Setmana Catalana des de 2005, la Volta a Catalunya s’ha aguantat pels pèls en alguns anys però sembla haver revifat en les últimes edicions. El 2016 es va recuperar la Volta al País Valencià després de set anys d’absència mentre que a les Illes Balears s’hi ha mantingut la Challenge de Mallorca, tot i que amb un format diferent.

La Volta a Catalunya, en l'etapa final a Monjuïc aquest 2017 / Fotografia: Fosbury

La Volta a Catalunya, en l’etapa final a Monjuïc aquest 2017 / Fotografia: Fosbury

Veient l’èxit de les últimes edicions de la Volta a Catalunya o el seguiment massiu de públic del Tour de França cada vegada que trepitja les nostres terres, no sembla tant impossible plantejar el retorn de l’Escalada a Montjuïc. Barcelona i Catalunya volen la seva clàssica!