La bogeria d’Ashbourne guanya el World Press Photo El futbol medieval encara és protagonista a la Gran Bretanya

La imatge que encapçala aquest article és d’Oliver Scarff i és la guanyadora del World Press Photo 2018 en la categoria d’esports.

La fotografia és magnífica i retrata a la perfecció la bogeria del Royal Shrovetide Football que cada any ocupa durant dos dies els carrers del poble d’Ashbourne, a Anglaterra. Al centre de la imatge hi ha la perseguida pilota feta a mà i decorada expressament per a l’ocasió, l’epicentre absolut d’un esport que sorprenentment ha esquivat les prohibicions de l’administració. El premi a Scarff és un bon motiu per difondre una tradició increïble, d’aquelles que justifiquen el viatge i no apta per a aquells qui amb bon senderi temin a una massa d’homes desbocats. Una Patum a l’engròs i sense foc.

El dimarts de Carnestoltes i el dimecres de cendra són els dies assenyalats al calendari per als habitants d’aquesta localitat de 7.000 habitants. Dividits històricament pel riu, el partit enfronta els habitants del nord amb els del sud. Up’Ards contra Down’Ards. La cosa (més batalla que joc) comença a les dues de la tarda i dura fins a les deu de la nit els dos dies. L’objectiu és fer gol, cadascú en una banda oposada del poble, en “porteries” ubicades en dos molins històrics separats entre ells per tres milles de distància.

El marcador no és, precisament, un festival de gols. De fet, qui anota assoleix tal prestigi que és mantejat i portat en braços fins a l’hotel més vell de la ciutat per celebrar la gesta. La normativa diu que si un dels dos equips aconsegueix marcar abans de les 17:30h, els jutges posaran una nova pilota en circulació, però és un fet molt infreqüent.

Amb poques normes (alerta, que són clarividents: no mossegar els rivals o no entrar als dominis de l’església) el joc paralitza el poble i atrau cada any milers de turistes disposats a participar de la bogeria d’Ashbourne. No cal dir que el joc s’assimila ben poc al futbol: la pilota es mou contínuament per l’aire, de mà en mà, sovint sense control, i amb una melé violenta gegantina disposada a tot per avançar metres camí del molí rival. Tot està permès i les botigues protegeixen el negoci instal·lant taulons de fusta per evitar trencadissa de vidres o mals majors. I quan la pilota entra al riu, les imatges són certament espectaculars, amb especialistes designats per cada equip que són els encarregats d’intentar completar els metres finals.

Li diuen futbol, però en comptades ocasions la pilota corre pel terra i és xutada pels participants. Quan això passa, l’eufòria esclata perquè tothom és conscient que és una oportunitat d’or per avançar desenes de metres molt valuoses en un període molt curt de temps.

El documental: Wild in the streets

Una autèntica bestiesa d’esport que recorda al calcio històric i que ja va ser protagonista d’un premiat documental fa sis anys que donava a conèixer arreu del món una tradició marcada pel fred, el fang, el contacte humà i les celebracions més sonades.