La cruïlla del Bàsquet Manresa: ICL, un patrocini d’ètica dubtosa

Objectius. Avui dia hem de tenir objectius. Ens diuen que la recepta de la felicitat és tenir clar els objectius per poder traçar posteriorment les línies que ens portaran cap a aquesta Ítaca definitiva. Filosofia barata? Misterwonderfulisme? En qualsevol cas, no és l’objectiu d’aquesta peça tractar aquest tema i el fet que dediquem tantes hores a esbrinar quines són aquestes suposades receptes màgiques de la felicitat.

En qualsevol cas, els objectius serien el què. En anglès, el what, una de les 5W que a les Facultats de Periodisme ens ensenyen són les claus a respondre per a un bon tractament informatiu. Sempre he pensat que la idea de les 5W pot ser visualment molt bona però que li faltava una H: el how. A la Fosbury som molt del how, el com. Personalment sempre he cregut que el com sempre és molt més important que el què. Vull guanyar el Tour, em dopo; el com vull fer el què ho condiciona tot. Vull seguir jugant a la ACB, m’és indiferent qui em patrocini per tal d’aconseguir l’aval ACB. A Manresa, el com està condicionat moltes coses.

Una samarreta tacada?

El club amb més socis d’aquest país ha tingut durant força temps un intens debat al voltant del patrocini a la samarreta de la seva secció de futbol. Acceptar que sortís el nom d’una empresa que representa un país que vulnera els drets humans sistemàticament va significar que l’eslògan ”més que un club” deixés de tenir sentit. Quelcom similar passa al Bàsquet Manresa des de l’estiu del 2015. Abans d’aprofundir en el cas dels del Bages, creiem imprescindible llegir aquest imprescindible article d’en Marc Gomà “La dificultat de ser el Bàsquet Manresa”.

salvació

Com haureu vist, els manresans tenen un dels pressupostos més baixos de la màxima categoria del bàsquet masculí espanyol. Dit això, i entenent les enormes dificultats que clubs tan modestos poden tenir per tal de trobar patrocinis que els permetin tenir un pressupost mínim per competir a l’ACB, anem a analitzar el com. Posem el focus en ICL (Israel Chemicals Limited), el patrocinador del Bàsquet Manresa en les dues darreres temporades.

Un judici popular amb una àmplia bateria d’acusacions

ICL-Iberia Iberpotash és la filial espanyola de l’empresa de l’estat d’Israel. Aquest darrer nom segurament us sonarà més. I a molts us sonarà un vídeo que s’ha fet viral aquests darrers dies, un vídeo en el qual l’empresa suposadament demana perdó. Diem suposadament perquè llastimosament el vídeo no va ser elaborat ni publicat per l’empresa, però anem al que ens interessa: Per què hauria de demanar perdó l’empresa que dóna nom al Bàsquet Manresa?

El mar arriba al Bages

El conflicte neix arran de l’explotació de les mines de sal i potassa del Bages, abans a Sallent i ara a Súria, per part d’Iberpotash. L’empresa va obtenir els drets d’explotació el 1998, i des de llavors ha incrementat la producció de les mines, incrementant els seus beneficis de 7 a 75 milions d’euros entre 2007 i 2012.

Bé, i què passa?

L’increment en aquesta producció té un impacte mediambiental gravíssim a casa nostra a causa de la sal dels runams salins que es filtra pels rius i aqüífers. L’augment de la producció fa que els índexs salins siguin majors, i això fa que:

  • El paisatge que envolta les rieres més properes canvia a causa de la mort dels arbres. Això de retruc afecta la indústria agrícola de la zona.
  • Aquestes rieres, com la de Soldevila, o fonts com les del Molinot, de la Medalla o el Pitoi se salinitzen i perden els seus usos tradicionals.
  • La vegetació propera a aquestes zones mor i creix una de nova similar a la que trobem en zones costaneres, una modificació amb un impacte notori.
  • El barri de l’estació de Sallent ha hagut de ser reubicat. A part del fet que tota una població ha perdut l’indret on ha viscut durant anys, això ha suposat un cost 100 milions d’euros per a l’administració pública.
  • S’ha construït la planta d’electrodiàlisi reversible d’Abrera. Una planta que recull l’aigua del riu Llobregat i la dessalinitza abans de clorar-la, un procés necessari a causa dels índexs altíssims de sal que l’aigua del Llobregat té actualment. Tot i que aquest tipus d’instal·lacions existeixen a gairebé totes les conques, aquesta en concret té una despesa energètica d’un 30% superior al normal. Altra vegada, un impacte econòmic que paguem entre tots.

Tots aquests fets han estat denunciats per particulars i entitats ecologistes, provocant que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi emès quatre sentències en ferm contra Iberpotash. En conclusió, una empresa que prioritza els seus beneficis econòmics tot i perjudicar greument els recursos naturals del Bages. Especialment els d’aquesta zona, però també de bona part de la província de Barcelona, així com perjudica les butxaques de tots nosaltres amb una despesa innecessària per a l’erari públic.

prousal

L’ocupació de Palestina, amb l’ajuda d’ICL

Els vincles de l’empresa de matriu israeliana amb l’exèrcit del seu país són clars. Per una banda, hi proporciona suport financer a través de la iniciativa “Apadrina un soldat“, un programa dissenyat per a garantir el benestar dels soldats d’Israel. Tanmateix, promou la transició dels joves que acaben l’estada obligatòria a l’exèrcit cap al mercat laboral.

D’altra banda i el que sembla més greu encara, és la relació indirecta però necessària entre ICL i l’operació Plom Fos sobre la Franja de Gaza executada per l’exèrcit israelià el 2008. Entre 2008 i 2013 ICL va ser l’únic proveïdor de fòsfor blanc als Estats Units, que a la vegada són proveïdors de l’exèrcit d’Israel. Aquest producte crema fàcilment quan entra en contacte amb l’oxigen i es fa servir com a tècnica d’ocultació, ja que crea una cortina de fum molt espessa que fa que les tropes d’un exèrcit puguin ocultar-se amb facilitat.

Tot i això, no està internacionalment permès l’ús d’aquests projectils llançats directament sobre la població civil, acció que va fer i admetre Israel sobre el poble de Gaza, una zona amb una densitat especialment alta. Aquest tipus de projectils causen ferides que poden arribar a ser mortals. El nombre de morts en aquesta operació va superar els 1.500 i la xifra de ferits i afectats psicològicament va ser molt major.

Palestinian civilians and medics run to safety during an Israeli strike over a UN school in Beit Lahia, northern Gaza Strip early on January 17, 2009. A woman and a child were killed early today in the Israeli strike on the UN-run school in northern Gaza where civilians were sheltering from the fighting, medics and witnesses said. Fierce clashes were underway around the school as Israeli tanks exchanged fire with Palestinian militants, they said. AFP PHOTO / MOHAMMED ABED ALTERNATIVE CROP (Photo credit should read MOHAMMED ABED/AFP/Getty Images)

Fotografia: Mohammed Abed / AFP

Aquesta és doncs l’empresa que dóna nom i porta a la samarreta el Bàsquet Manresa. Potser que ens plantegem si tot s’hi val per tal de jugar a l’ACB. Un servidor, per si queda algun dubte, no s’ho pensaria un segon més: abans jugar al pati d’escola que acceptar bitllets d’aquesta procedència.

* El redactor d’aquest article ha intentat contactar per diverses vies amb el Bàsquet Manresa per tal d’escoltar i reproduir la seva opinió sobre aquest aspecte. Si rebem resposta en algun moment, el contingut d’aquest article s’actualitzarà.