Petjades Històriques a la Marató d’Empúries Esteve Olivé va tornar a batre el rècord d'Europa de Marató descalç

Un cop més, Empúries va ser l’escenari d’una fita històrica. A la primera gran trobada minimalista i descalcista (barefoot) organitzada a Catalunya, Olivé va tornar a batre el rècord d’Europa.

Hi ha qui amb la pluja no surt de casa, qui la mira melancòlicament des d’una finestra, o qui pensa en el caos circulatori que això provocarà. Però també n’hi ha, que mantenen l’esperit jove, i surten a saltar i remullar-se, sense por al què diran.

Sortir a mullar-se i ballar, mirar el cel per veure com cauen les gotes per la cara o el cos, i assaborir el contacte directe amb l’aigua, és una de les coses que ens acostumem a perdre. Sembla com si ens frenessin els nostres pensaments de resguardar-nos, o l’ombra de les pulmonies, les bronquitis i els refredats. D’aquesta manera, deixem de banda la possibilitat de sentir un dels grans plaers que ens ofereix la natur

empuries5

Però quan fas una activitat a l’aire lliure, et poc tocar fer-la en un dia plujós. Si no la descartes per la perillositat, t’acabes adaptant a les circumstàncies amb resignació… o potser amb alegria. Els corredors, tot i que mirem el temps durant tota la setmana d’abans d’una cursa, som els que millor ens adaptem a les inclemències del temps. Segurament per l’esforç que fem, ens molesta més la calor que no pas la pluja i, fins-i-tot, som capaços de sentir-nos molt bé corrents així. L’única cosa que pateix la majoria, es l’haver de suportar les vambes i els mitjons mullats durant la carrera. Però és clar, si t’alliberes d’aquest element extern, la diversió és màxima.

I la pluja del diumenge a l’Escala, va permetre a l’Esteve Olivé tornar-se a divertir. Després de córrer al març la seva primera marató descalç a Barcelona, es presentava de nou, a una gran prova. Durant aquest temps, s’havia especulat amb la possibilitat de que baixés la seva marca (2h 52′) i pogués batre el rècord d’Europa descalç, que ara tenia el corredor italià Francesco Arone (2h 50′).

empuries2

L’escenari era ideal. Les ruïnes d’Empúries, la costa Brava i el primer Campionat minimalista i descalcista de Marató, 1/2 marató i 10 quilòmetres que es feia a Catalunya. Estava rodejat d’amics, companys i família, amb els que ha compartit experiències, entrenaments i el plaer de deixar els peus fora dels lligams físics i socials.

Havien anunciat pluges per tot el cap de setmana, però el sol de dissabte, feia pensar que potser el bon temps aguantaria fins al migdia. Mitja hora després de donar-se el tret de sortida, varen començar a caure les primeres gotes.

empuries6

El terra s’anava mullant i els nostres peus descalços s’anaven refrigerant de manera natural. Aquest cop vaig participar als 10 quilòmetres, per poder formar part de l’esdeveniment i acompanyar a un parell d’amics. El suport als corredors de la marató, el faríem en acabar la nostra carrera. A mitja cursa, un dels companys amb els qui anava, va dir: alerta vidres!, justament quan ja feia mig segon que en tenia un clavat al peu. Em vaig aturar per treure la resta de vidres que quedaven estesos al terra i mirar d’alliberar la meva planta d’aquella incomoditat…coses d’anar descalç. Vaig estar una bona estona en fer-ho. Quan m’incorporava a la cursa, els primers corredors de la marató passaven en sentit contrari.

Em vaig aturar per veure si veia a l’Esteve, mentre un dels reporters em demanava si em podia agafar corrents descalç. Vaig tirar una mica enrere i just en aquell moment, el vaig veure de lluny. Vaig cridar al càmera perquè es girés i l’agafés a ell. En passar al costat, no vaig dubtar en fer mitja volta i acompanyar-lo una estona, mentre li demanava les sensacions. Estava feliç, somreia, i la pluja que ens queia, l’omplia de bones sensacions. S’estava agradant i li estava agradant la cursa. Encara quedaven molts quilòmetres però això prometia. Quan vaig començar a esbufegar, no vaig tenir més remei que deixar-lo marxar. Segueix gaudint crack!

empuries3

Els meus companys quedaven molt lluny ja, així que vaig posar-me en mode persecució i escombra. Vaig tornar a passar per un dels pocs llocs on hi havia gent animant i es varen quedar sorpresos, perquè ja m’havien vist passar abans. Aquest sense vambes no devia saber cap a on anar. Vaig anar recollint els vidres i els elements perillosos que m’anava trobant, per fer el camí més segur als companys que corrien la mitja i la marató. Abans d’arribar a meta, ja estava amb els meus amics.

De manera esglaonada, varen arribar a meta els corredors de la mitja marató sota un bon xàfec. Va començar a afluixar quan el primer corredor de la Marató arribava. Tots els corredors minimalistes i descalcistes, sabíem que l’Esteve no trigaria massa en aparèixer. I així va ser. Se’l veia de lluny arribar amb el dorsal a la mà, esprintant i feliç. Contrastava amb la cara del corredor que estava just al davant. Vàrem començar a cridar tots, al·lucinant amb el temps amb el que acabaria la prova. Va aturar el crono en 2h 45′ 22″, setè de la general. Un nou rècord d’Europa de marató descalç!

empuries7

Ara tocava un bany d’abraçades, de somriures i d’aigua amb els que l’estàvem esperant. Tots, encara bocabadats. Qui més qui menys es podia sentir partícip d’aquesta fita, perquè d’una manera o una altra hem participat i ell sempre ens ho ha agraït i reconegut. Però qui es pensi que el cas de l’Esteve és un cas aïllat, s’equivoca. Perquè mentre estàvem sentint les seves paraules i sensacions durant la cursa, arribava el corredor d’Alcàsser, Àngel Ramón Abella, també descalç, en 2h 53′ 52″. Un altre temps estratosfèric, que permet corroborar que no és necessària tanta tecnologia per córrer ràpid.

empuries4

Veure l’Esteve o l’Àngel córrer, ben val una trobada, però aquesta reunió traspassava l’esperit competitiu. Una de les característiques que més comentem entre els que correm així, és la complicitat que existeix entre tots. Som personalitats diferents, però potser perquè la nostra decisió comporta obrir el nostre camp visual i mental, som capaços de connectar tant entre nosaltres. Així que, encara que no ens coneguéssim d’abans, ens vàrem poder sentir en família. També ens va servir per compartir experiències entre tots els participants i apropar aquesta forma de córrer natural a tots els atletes i al públic. Al final, un total de 42 participants, vàrem gaudir d’aquest primer gran esdeveniment minimalista i descalcista que es feia a Catalunya.

El fet d’haver afegit aquestes noves categories a les curses oficials de la Marató d’Empúries, ha servit per donar més notorietat a aquest moviment, que cada vegada té més adeptes. També serveix per fer reflexionar a la resta de corredors, de la necessitat de qüestionar-se molts dels aspectes, que les marques esportives no fan per raons purament comercials. Amb el temps, cauran pel seu propi pes.

Reconeixement a un Campió

La XV Marató d’Empúries va servir també, per homenatjar a Miquel Navarro Palos. L’exmaratonià, als seus 88 anys, va ser l’encarregat d’entregar els trofeus als diferents guanyadors i guanyadores i va compartir saviesa, idees, consells i anècdotes amb els atletes que vàrem participar. Va tornar a pujar a somriure dalt d’un podi per rebre el reconeixement del tots els que allà hi érem.

empuries8

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU