Una estrena de marató a Barcelona

Córrer una marató és sempre un repte majúscul. A vegades sembla que pugui ser fàcil perquè cada cop són més els corredors amateurs que s’atreveixen a buscar acabar els 42 quilòmetres i 195 metres d’aquesta cursa, en homenatge al recorregut de Marató a Atenes que va fer Filípides el 490ac per anunciar la victòria dels grecs davant l’exèrcit persa i que el va portar a morir d’esgotament.

També és cert que resulta que la distància entre Atenes i Marató és de 37 quilòmetres, que el pobre Filípides realment en va fer molts més i que els 42,195km ho són, sense ser-ne conscient en aquell moment, per culpa de la Reina d’Anglaterra, quan als Jocs Olímpics de 1908 la prova de marató faria el recorregut de Windsor a l’estadi de White City, a Londres. Eren 42 quilòmetres i s’hi van afegir els últims metres perquè la prova finalitzés davant de la llotja presidencial de l’estadi.

Però tornem a l’actualitat i a casa nostra, perquè aquest passat diumenge es va córrer a Barcelona la 39a marató de la capital catalana, consolidada com un referent europeu amb més de 20.000 corredors.

marato3

Preparar-te per la cursa

Per començar, he de ser sincer: les curses populars mai m’han semblat gaire atractives. Tot i agradar-me l’esport, si sóc conscient que en passa alguna a prop de casa, tendeixo a fer tots els possibles per esquivar-la sense interactuar-hi gaire. Però aquesta edició de la Marató va ser diferent, ja que el marit de la millor amiga de la meva parella, l’Iñigo, hi participava.

Ells són d’Orio, un petit poble al costat de Donosti, i el dissabte ja van agafar l’avió cap a Barcelona. La primera parada després d’arribar a l’Aeroport del Prat va ser la Plaça Espanya. Punt per recollir el dorsal i el pack de l’organització de cara a la cursa de l’endemà. Aprofiten per fer-se unes fotografies a l’últim quilòmetre del recorregut de l’endemà i marxen cap a l’hotel.

Ens trobem per sopar, i no podem deixar de fer preguntes sobre la preparació, l’estratègia i tot el que ens ve al cap sobre una prova d’aquesta envergadura. L’Iñigo reconeix que, tot i que recomanen córrer un màxim d’hora i 45 minuts de preparació, ell ha fet alguna tirada de dues hores i 28 quilòmetres. I tampoc és l’època més agradable per fer-los. L’hivern, al País Basc, és molt hivern. Més encara si només pots córrer per la nit, i és que les obligacions laborals manen.

Van ser 14 setmanes de preparació amb l’objectiu de poder córrer la marató en 3 hores i 30 minuts. 3 o 4 tirades per setmana acumulant entre 55 i 65 quilòmetres, mentre també s’entrenen tots els altres aspectes que també afecten a la cursa. Amb una llanterna entremig de les celles i les vambes ja podia anar a donar voltes al poble. Això sí, no sempre en les mateixes condicions, així que alguna deshidratació va ser inevitable.

Acabem de sopar, ens acomiadem i li desitgem sort. A més a més, prometem anar a veure’l passar per algun tram del recorregut, on ens trobaríem amb la seva dona, que ja tenia tota una llista de punts seleccionats a la ciutat per fer els avituallaments.

marato4

Una ciutat diferent

Arriba el dia, nosaltres no ens llevem a la mateixa hora que els corredors, que han pres la sortida a les 8:30 del matí, però igualment tenim la intenció de veure’ls passar, ja al tram final. Sortim de casa i anem cap a Arc de Triomf a través de Ronda Sant Pere. A la nostra esquerra, els corredors recorren en sentit contrari el tram del quilòmetre 36 i mig al 37 i mig.

I la ciutat sembla una altra. No només perquè és gairebé impossible moure’s per ella si no és en Metro, per culpa de tots els talls de carrers derivats de la pròpia marató. Ens referim a l’ambient que es respira. Els atletes que veiem passar, tot i les cares de patiment, baixaran de les tres hores i mitja. I tota la gent als marges està bolcada amb ells. Els animen, els acompanyen un tros – com si de ciclisme i la pujada al Tourmalet es tractés –, fins i tot disfressats. I estem parlant d’atletes que no són professionals. Ho fan perquè volen i gaudeixen del patiment de la mateixa cursa.

Sense ànims de voler semblar excessivament ensucrat, he de reconèixer que aquelles imatges desprenien un punt emocionant de solidaritat i companyonia.

En tot cas, arribem a Arc de Triomf i ens trobem amb l’Estefania, que va completament equipada amb barretes energètiques per si l’Iñigo les necessita i amb l’app de la marató al mòbil, aprofitant-se del xip que porta cada corredor, per saber on es troba ell en tot moment. Ens saludem, ens fa cinc cèntims de com havia anat el matí i gairebé sense temps de res més, l’Iñigo passa per sota l’Arc de Triomf. Els tres comencem a corejar el seu nom en senyal d’ànim i coratge i ell, amb les ulleres de sol que el protegeixen d’un bon matí a la capital catalana, ens reconeix i ens saluda aixecant el puny en senyal de força.

Un riu de gent subterrani

Just després de passar, ens dirigim al metro per avançar cap a Plaça Espanya, el final de la cursa i on s’acumulaven la gran majoria d’aficionats i acompanyants, esperant veure arribar els valents que s’havien calçat les vambes.

Agafem la línia vermella a Arc de Triomf i ràpidament ens adonem que aquell matí es corrien dues maratons a la ciutat de Barcelona; la primera era la dels corredors que avançaven per sobre l’asfalt des de les 8:30 del matí i, la segona, la de tots els acompanyants que també anaven recorrent la ciutat a través del metro per poder animar els seus en diversos punts del recorregut. Fins i tot, la d’alguns maratonians que s’havien vist obligats a abandonar, però que havien de tornar a Plaça Espanya per poder recuperar les seves pertinences.

De fet, pel volum de gent al metro, pràcticament semblava com si es jugués un partit del Barça amb els vagons completament atapeïts.

L’últim esforç

Arribem a Plaça Espanya i ràpidament ens situem al tram final d’avinguda Paral·lel, al costat dels edificis de Fira de Barcelona. Les tanques ja estan molt més plenes però l’Estefania aconsegueix fer-se un lloc al davant d’una marquesina d’autobús mentre comprova l’aplicació del mòbil, que sembla que no va del tot a l’hora. “Ai, ai, està anant marxa enrere?”. Però no, ja es troba fent l’última pujada a avinguda Paral·lel. En poc més d’un minut passaria per davant nostre.

Ja està, els 42 quilòmetres per la capital catalana ja eren història i a tots ens inundava l’alegria. L’Iñigo ha acabat la Marató de Barcelona. El seu temps, 3 hores, 32 minuts i 25 segons. No ha pogut baixar de les 3:30 hores, però ha faltat ben poc.

marato1

Ens el tornem a trobar al tram final de la recta d’arribada, ja superada la línia de meta just abans que comencin les escales de l’avinguda de Maria Cristina. Està estirat a terra, descansant. L’Estefania li fa una foto i ell, encara amb ganes de broma, exagera l’expressió de patiment. Ara és hora d’agafar un autobús fins a dalt de Montjuïc, on l’esperen les dutxes i les pertinences.

Una marató en 4 trams

L’Iñigo va viure l’experiència en 4 trams per comprovar com anava d’energies. Del principi al quilòmetre 10, del 10 al 25, del 25 al 35, i l’últim tram de la cursa.

Al primer tram reconeix que es va deixar endur per l’eufòria. “L’emoció de la teva primera marató i els ànims s’encomanen en un tram on és important tenir el cap ben fred per anar reservant energies, que seran necssàries més endavant. Aprens a dosificar l’energia, tot i acabar el tram a una velocitat mitjana per sobre de la que esperava tenir”.

El segon tram és el que et dóna més força psicològicament. Veure les sensacions del cos i pensar que un cop acabat ja has superat la meitat del marató. És un tram on reservar energia per a més endavant i, controlant el ritme, retornar a la mitjana que esperava fer. Fins i tot, recuperar algun del segons que havia perdut al primer tram”.

Superada la meitat de cursa, arribàvem al tercer tram: “Segurament va ser el tram més dur de tots. Als 30 quilòmetres va començar el dolor articular, als genolls i al maluc, que s’anirien intensificant a cada pas. Arribar als 32 quilòmetres va ser un fita psicològica molt important: només en quedaven 10 per recórrer! També va ser un tram on la hidratació i l’alimentació va ser rellevant, de cara a recuperar un pèl d’energia per a l’últim tram. És la zona menys animada del recorregut. Tota l’energia que et transmetia el públic al principi de la cursa, aquí es trobava a faltar”.

Ara ja només quedava la recta final de la prova: “Va ser quan vaig entrar a l’últim tram que, per primera vegada, començava a pensar que podia acabar la cursa. Només em quedaven 7 quilòmetres! Les forces ja anaven molt justes, i el dolor articular, tot i que suportable, cada cop augmentava més. També començaves a veure augmentar el número de corredors que es veien obligats a abandonar la cursa, que vomitaven o que s’havien vist obligats a aturar-se per culpa de les rampes. I ja, de sobte, et trobes al quilòmetre 40 i només has de pujar el Paral·lel per arribar a la meta. L’esgotament és tal que encara penses que pots arribar a defallir en qualsevol moment. Per tant, fins que no creues la línia de meta, no pots cantar victòria”.

L’últim quilòmetre el recordo molt intensament. La gent animant sense parar, els teus donant aquella última empenteta amb els crits d’ànim i la meta a només 5 minuts de rellotge. El patiment acaba i arribar a la meta et converteix en un maratonià que ha tingut el valor de preparar la cursa i acabar-la dignament. Una història que podràs recordar per sempre”.

estrena marató

Mur? Quin mur?

Quan aprofito per preguntar pel famós mur que es comenta que tothom passa a la primera marató, l’Iñigo no pot ser més clar, “Estic molt satisfet per la cursa realitzada, malgrat no haver pogut baixar dels 3:30. També de la reserva d’energia entre trams perquè no vaig veure el mur en tot la cursa!”, remarca.

Finalment, fa una petita valoració de la cursa en la seva totalitat. “És un esdeveniment i un prova que recomano a tot el món viure-la. Malgrat ser molt dura i requerir mesos de preparació, la sensació d’estar corrent entre tota una multitud de gent animant més enllà de les tanques, fa que tot el patiment valgui la pena”.

La marató ja s’ha acabat i l’Iñigo i l’Estefania tornen el mateix diumenge cap a Orio. No sé si repetirà, primer haurem de veure com es recupera d’un esforç tan brutal com aquest. El que sí que tinc clar és que, repeteixi o no, serà una experiència que recordarà tota la seva vida. La primera marató.