Els 50 quilòmetres marxa olímpics, en perill

Una de les disciplines que més èxits ha aportat a Catalunya és la marxa atlètica. Bea Pascual o Raquel González són les últimes exponents d’una modalitat esportiva que compta amb Jesús Ángel García Bragado com a icona de les darreres dècades i en què noms com María Vasco, Valentí Massana o Jordi Llompart han brillat en grans escenaris internacionals. Precisament, Massana i Llopart van penjar-se una medalla olímpica als 50km marxa, la prova que podria caure del programa olímpic abans dels Jocs de Tòquio 2020.

JA García Bragado

Aquella plata de Llopart a Moscou 1980 i el bronze de Massana a Atlanta 1996 han estat moments vibrants i molt seguits a casa nostra. Arreu del món, atletes i afició han protagonitzat espectacles memorables als Jocs des de la seva introducció a Los Angeles 1932. Els 50km marxa, la prova reina de la resistència atlètica, la més llarga de totes les vinculades a l’atletisme, ara és al punt de mira. Yohan Dinniz, plusmarquista mundial, considera que és un factor positiu: “Ofereix escenaris imprevistos i improbables. És el màxim exponent de la grandesa olímpica, allunyada del negoci en què han derivat els Jocs. Les audiències són millors que les de la marató

El COI té tres motius centrals

El primer motiu, és irrefutable: continua essent una disciplina exclusivament masculina i ja fa uns quants anys que el COI està fent mans i mànigues per equiparar les proves esportives d’homes i dones. És l’última peça atlètica que remet als anys en què els homes tenien un programa molt superior. I ara per ara, no hi ha cap intenció de cercar l’equitat afegint una prova de 50km marxa per a dones.

El Comitè Olímpic Internacional és partidari de deixar-la de banda per altres motius. D’una banda, la successió de casos de dopatge que s’atribueix, indirectament, a la durada “excessiva” de la prova. L’italià Àlex Schwazer, aquí, és el màxim exponent de la trampa. Però, francament: en l’atletisme, el dopatge sembla un problema transversal. La durada de la prova és l’altre factor que el COI considera que l’allunya del públic jove. Allò que agradava el 1932, ara, segueix altres paràmetres.

Els defensors dels 50km marxa, en peu de guerra

Com és lògic, la decisió està generant un debat encès al món atlètic i a la mateixa IAAF, convençuda que cal introduir canvis per captivar els més petits i fer créixer una disciplina clàssica. La majoria de marxadors ja han defensat la prova que més els fa patir. També ho han fet diverses federacions esportives com l’australiana, una de les primeres en enviar un comunicat posicionat-se clarament a favor de mantenir els 50km marxa als Jocs. El país de Jared Tallent vol continuar pujant al podi amb una de les seves grans estrelles.

Una postura similar és la que ha pres el Japó, que s’està mobilitzant per garantir la pervivència de la disciplina, com a mínim, fins a Tòquio 2020. En un país poc avesat als podis atlètics, els 50km marxa són una enorme oportunitat de medalla lluitada davant els aficionats dels carrers de la capital. Probablement, aquesta darrera consideració és la carta més forta d’una disciplina clàssica per continuar essent olímpica, encara que sigui per darrera vegada a la història.