UFC 220: La vetllada més colossal Prèvia d'una de les nits més esperades els darrers anys a l'UFC

Primer esdeveniment del dos mil divuit i comencem amb el màxim de quilograms a la main card.

En només dos combats, més de quatre-cents vint quilos de massa humana que es batran per dos cinturons de campió del món. Feia molts anys que l’UFC no tenia un combat dels pesos pesants que exhumes tanta expectació i passi el que passi aquest dissabte, es farà història dins l’octàgon. Boston serà testimoni de la gran topada dels colossos de les Arts Marcials Mixtes. Analitzem els dos combats pel títol a continuació.

Daniel Cormier vs Volkan Oezdemir: Situació inèdita.

L’últim combat de Daniel Cormier no va acabar de la millor de les maneres pel de Louisiana. Un terrible head kick va tombar la seva corpulent figura i totes les seves esperances de vèncer al seu gran antagonista, Jon Jones.

ufc2202

Va plorar després del combat. Estava abatut, emocionalment exhaust després de perdre d’una forma tant brutal com concloent. Ara tocava llepar-se les ferides, pair la derrota, replantejar objectius, recompondre’s i renéixer per tornar a enfrontar al responsable de tots els fantasmes de les seves úniques derrotes. Però resulta que Jon Jones també té el mateix rival: ell mateix. Pocs dies després del combat, per enèsima vegada, en “Bones” tornava a l’epicentre de la polèmica. Positiu per turinabol, un esteroide anabòlic i anul·lació del resultat del combat.

El títol tornava a estar a les mans d’en “DC” però ell mateix de seguida va aclarir que no sent que el cinturó li pertanyi, que se li fa estranya la situació i que com a persona competitiva està confós: ha perdut… però no ha perdut. Així i tot accepta el títol perquè suposa un al·licient econòmic massa enorme per apel·lar a l’orgull de campió. Neci tampoc fa falta.

Però tornar a tenir el cinturó no esborra el cop de peu que va rebre el passat vint-i-nou de juliol. Després de qualsevol derrota, més encara una en què el combatent té una implicació emocional tant profunda, la ment comença a replantejar milers de coses i la seguretat necessària per ser un campió pot difuminar-se fàcilment. Aquí és on la situació actual, la que es viurà el dissabte a Boston, esdevé inèdita.

Mai en tota la història de la competició un campió defensava el cinturó venint d’una derrota per KO. Ell de moment projecta una confiança infinita, però també és cert que ha verbalitzat que necessita guanyar a algú per tornar a sentir legítim l’or de la seva cintura. La necessitat no és massa amiga de la competició i menys encara quan davant hi tens una fera suïssa que sembla treta d’una arena del segle II abans de Crist.

ufc2203

Volkan Oezdemir ha assaltat la divisió dels semipesants com si es tractés d’un conqueridor. En menys d’un any dins la plantilla de l’UFC, està lluitant pel títol gràcies a les seves espectaculars actuacions i sobretot per obra de massa calcària de les seves mans. Li pesen els punys com a una estàtua de marbre de Verona, fins al punt de sumar uns raquítics setanta segons en les seves dues últimes victòries dins l’octàgon contra Cirkunov i el terrorífic Jimmy Manuwa.

En Cormier no ha parat de comentar que en Volkan ara es toparà amb la part alta de la cadena tròfica i que pensa esclafar-lo. Sabem que no és en Jon Jones, però menystenir el suís pot ser molt perillós. Tècnicament podríem dir que és un xoc entre striking i grappling. Cormier és un wrestler de nivell olímpic i Oezdemir un kickboxer del més alt nivell. Una batalla entre el terra i l’alçada que pot portar al de Friburg a l’Olimp en temps rècord (el seu sobrenom és “No Time”) o pot tornar a Cormier la suficiència que li van robar el passat juliol.

Daniel “DC” Cormier | 38 anys | Estats Units (Lousiana) | 19-1-1

Volkan “No Time” Oezdemir | 28 anys | Suïssa | 15-1-0

Stipe Miocic vs. Francis Ngannou: De pel·lícula

Com a gran promoció esportiva americana, l’UFC té una capacitat de venda del producte gegantina. La seva exponencial crescuda sempre ha anat acompanyada de programes audiovisuals fets amb molta cura. Però des del meu parer, aquesta promo de l’Stipe vs Francis ha tocat sostre.

Tot encaixa. La representació antagònica dels dos és perfecte. Una temperatura de color baixa per reforçar el blau fred d’Ohio per l’Stipe, contra una alta graduació pels colors càlids del Camerun d’en Francis. El gel d’un lluitador fred i el sol d’un lluitador explosiu. A més, quan era un pre-adolescent, Francis Ngannou treballava en una mina de sorra per ajudar a la família a sobreviure, mentre sense saber-ho estava posant els fonaments d’una força i una violència interior sense precedents.

L’entrenament arcaic, bast i clàssic (dominades, cadenes, pes lliure i esprints) d’un blue-collar worker (membre de la classe obrera que no exerceix feines agrícoles) del dur estat de Cleveland com l’Stipe, bomber de professió, contra els entrenaments ultra tecnològics, mil·limètrics, gairebé de laboratori als que s’està sotmetent en Francis a l’UFC Institute (les increïbles i modernes instal·lacions que ha estrenat recentment la companyia a Las Vegas).

Tots aquests conceptes oposats queden ben regats amb els KO’s dels dos lluitadors i tot perfectament lligat amb el ritme d’aquest tros de tema de Zack Hemsey “Don’t get in my way”. El títol i la lletra no poden ser més adients. Per posar-nos en situació, un narrador ens explica el concepte tan utilitzat per l’esport de les Arts Marcials Mixtes de “L’home més dolent del món” per definir el campió dels pesos pesants, “The one who can beat any man on earth in a fight”. Tot molt americà. Però hi ha un detall que acaba de transformar aquesta promoció en una obra d’art. Qui és el narrador d’aquest text? Pel nom de Carl Weathers molt pocs el coneixeran…

"Rocky" Released By Chartoff-Winkler Prods. United Artists - March 17, 1977

… Però si li diem Apollo Creed, la majoria sabem de qui parlem: el rival inabastable del gran Rocky Balboa a les dues primeres entregues de la saga. Aquest enfrontament entre Miocic i Ngannou no s’assembla tant al d’aquestes dues primeres pel·lícules. Més aviat fa pensar en el quart film de la col·lecció, on Rocky Balboa ha d’enfrontar-se a un animal de laboratori de l’extinta Unió Soviètica de nom Ivan Drago.

Si mireu aquest recull d’entrenaments de la pel·lícula del 1985 i el compareu amb el clip promocional, queda clar que escollir a Apollo Creed per fer de veu en off no ha sigut una casualitat. Deixant de banda el caire polític (tant de l’època) que desprèn la pel·lícula del boxejador de Filadèlfia, la veritat és que el que passarà dissabte no queda tant lluny de la ficció.

Stipe Miocic és un home senzill, treballador, sense una gran capacitat verbal, clar i sincer, sense artificis. Un paio que penja una estanteria per la seva dona uns dies abans del combat més important de la seva vida. El veí del que estàs orgullós i que exhibeixes pomposament com a membre de la teva comunitat. Un heroi del poble treballador, fill d’immigrants europeus, exemple del somni americà: totes elles virtuts que podríem atribuir al gran Rocky Balboa.

Francis Ngannou, més enllà dels evidents tràfecs de la seva peripècia vital, ara mateix és un animal de laboratori. Com hem dit, es passa el dia al flamant UFC Institute, on els treballadors ja el veuen com un membre més de l’equip. Fan tota mena de proves amb ell i li ofereixen els sistemes més moderns possibles per millorar el seu rendiment. Unes instal·lacions d’elit per treure el màxim profit d’un físic privilegiat i d’un personatge exòtic i especial que l’UFC espera poder erigir com a cara de la companyia després de les “baixes” de Ronda Rhousey, Jon Jones i Conor McGregor.

Un combat ple d’al·licients que la companyia necessitava en una categoria que portava molts anys sense lluir com hauria. Una batalla entre el poder intimidatori d’un monstre africà i la ruda eficàcia d’una bèstia treballadora del Cleveland profund. Dos atletes d’elit que intentaran destruir-se dins la gàbia. Un per guanyar el títol per primera vegada, l’altre per batre el rècord de tercera defensa consecutiva.

ufc2205

A escala tècnica el combat passa perquè l’Stipe eviti com sigui topar-se amb els punys de Francis Ngannou durant els primers minuts. Es diu que el seu cop de puny té la mateixa força que l’impacte d’un Ford Escort a seixanta quilòmetres per hora. Si pot fer treballar el camerunès, desgastar-lo, posar-lo contra la reixa, aplicar el seu wrestling a terra, anar esgotant les reserves dels enormes músculs d’en Francis el portarà a un territori d’extenuació que encara no ha conegut dins l’octàgon. Fàcil de dir, però de moment ningú ho ha aconseguit. Per en Francis, la consigna és clara. Un cop de puny i facturar el cervell de l’Stipe al quart anell de Saturn.

Stipe “Cyborg” Miocic | 32 anys | Estats Units (Ohio) | 17-2-0

Francis “The Predator” Ngannou | 31 anys | Camerún | 11-1-0

Viatja amb la Fosbury!

20180717_NUMEROESTIU