UFC 218: El naixement d’una súper estrella Crònica de la darrera vetllada de les arts marcials mixtes

Nit de gran espectacle la que va viure la dura Detroit. Cap dels combats va decebre i vam poder gaudir d’arts marcials mixtes del màxim nivell amb combats d’estils, lluites entre voluntats, la constatació d’una nova era al pes ploma masculí i sobretot el naixement d’una súper estrella africana que decapita a qui se li posi al davant. Repassem els combats més interessants.

La forma física. Tecia Torres vs Michelle Waterson

El combat va durar els tres assalts i Michelle Waterson va tenir més temps total de control a terra (sobretot al segon període, que va guanyar segons els jutges), però el domini de Tecia Torres va ser contundent durant els quinze minuts reglamentaris. Quan les dues eren de peu semblava que la compostura de la Torres era molt superior a la de la Waterson. Quan es tancava el clinch, la força més gran de la Tecia era fàcilment notificable. Fins i tot quan la Michelle estava en la posició superior a ras de lona, no era capaç de castigar la “Tiny Tornado”.

Gairebé el triple de cops totals (cent cinquanta-quatre per Torres i seixanta-sis per Waterson) i la sensació que el físic de la Tecia era eminentment superior al de la “Karate Hottie”. Una superioritat no només en força, sinó també en resistència. La Waterson mostrava evident desgast i fatiga ja des del primer assalt, mentre que Torres estava fresca com una rosa mentre l’entrevistava Joe Rogan un cop alçada la seva mà en senyal de victòria. A tots els esports la preparació física és important, però quan es tracta de rebre i repartir cops, la importància d’una condició física perfecta és crítica i pot ser definitiva si hi ha un diferencial evident entre competidores.

ufc218c2

En definitiva, una victòria clara per a Torres que la posiciona a optar a un combat amb Rose Namajunas pel títol (ja han lluitat en dues ocasions amb una victòria -2013- i l’única derrota per Torres -2016-) o contra el top 4 de la divisió (Jedrzejczyk, Andrade, Gadhela o Kowalkiewicz). Fa temps que “La Petita Tornado” mereix aquest salt a les grans lligues.

Women’s strawweight | Tecia Tores | def | Michelle Waterson | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00

Les trinxeres. Eddie Alvarez vs Justin Gaethje

Les trinxeres són una forma de guerra simple i brutal. Ens plantem uns davant dels altres i ens ataquem fins que un dels dos fronts no pot més o ha sucumbit completament. Aquesta és l’actitud bèl·lica amb què van posar els peus a l’octàgon l’Eddie i en Justin.

ufc218c3

Durant la prèvia ja s’intuïa. El mateix Alvarez va comentar que aquesta era una lluita per decidir qui era el tipus més violent de tota la plantilla. L’emparellament no va decebre. De fet, va ser escollit combat de la nit amb conseqüent premi econòmic de cinquanta mil dollars.

Des que l’àrbitre va donar per iniciada la guerra, tots dos van llançar-se a fer equilibris, sempre al llindar de rebre un cop definitiu i lluitant sense pensar en cap moment que podien perdre. Tot i la tempesta de cops, des de l’inici vam poder intuir quina era l’estratègia que volia seguir cada guerrer. Gaethje va castigar durament les cames d’Alvarez a base de leg kicks. L’Eddie es va centrar a colpejar amb malícia tot el tronc d’en Justin. Totes dues tàctiques responen a intentar disminuir el ritme del rival i és que de cor, dins la gàbia, n’hi havia per bombar sang a tota la ciutat de Detroit.

Al segon assalt, amb el càstig sofert al primer, la batussa es va simplificar. Amb dos lleons ferits, el ritme va baixar, però la perillositat va augmentar fent d’allò una petita carnisseria. Els cops volaven d’un costat a l’altre i en Justin va entrar en mode suïcida. Avançar i anar colpejant tant com es pugui. Aquest estil l’ha portat a ser un dels lluitadors preferits pels fans, però davant de l’experiència d’Alvarez, va resultar un comportament massa arriscat. Alvarez va seguir castigant el cós tant com va poder i ho va capitalitzar a l’últim tram de combat. Entrats al tercer, amb un públic absolutament bolcat, Gaethje semblava posseït.

Sembla mentida que sigui capaç de seguir endavant després del puniment sofert fins llavores. Mirada perduda, punys endavant i llançant cops. Aquí és on Alvarez va trobar l’obertura que s’havia treballat diligentment percudint contra el cos d’en Justin. Una de les avançades furibundes i descontrolades d’en Gaethje va trobar un cop de genoll volador perfectament plantificat a la mandíbula. L’Eddie havia executat perfectament el moviment i en Justin va caure a terra sense remei. Va intentar aixecar-se, però l’àrbitre va saber aturar el combat llegint que la voluntat d’en Justin no era acompanyada per la resta del seu cos.

ufc218c4

Victòria de prestigi per un Alvarez que necessitava refer-se després de la derrota humiliant contra McGregor i l’estrany final de combat amb Poirier. “The Underground King” torna a sentir-se important i això és una notícia excel·lent per tots els seguidors de l’esport i una interessant amenaça per una divisió ja de per si carregada de talent. Gaethje ha perdut el seu rècord immaculat, però ni un gram de la seva imatge i prestigi com a combatent.

Moltes vegades els grans artistes marcials necessiten un revés per entendre que no són imbatibles i per veure quines són les arestes que han de polir per pujar al següent esgraó. Donada la mentalitat guanyadora i indestructible d’en Justin, es pot garantir que l’All American en prendrà nota i tornarà més fort que mai.

Lightweight | Eddie Alvarez | def | Justin Gaethje | KO (Knee) | 3 | 3:59

El pes de l’or. Henry Cejudo vs Sergio Pettis

L’MMA es fonamenta en tècniques de totes les disciplines de les arts marcials mixtes. Però n’hi ha algunes que per efectives, per quantitat de practicants o per la seva capacitat d’evolució i adaptació tenen un pes més important dins de l’esport. El Jiu jitsu brasiler, el Muay Thai, la boxa i el Wrestling. Henry Cejudo té les credencials més altes que es poden tenir com a lluitador de wrestling. Una medalla d’or olímpica és l’èxit més prominent que es pot assolir en l’esport del tapís. Llavors, si t’enfrontes a un striker pur, la millor manera de derrotar-lo sense massa problemes és portar-lo a terra. Un cop a baix, li serà completament impossible fugir de la teva pressió, del teu control i del pes enorme de la teva medalla d’or.

Durant gairebé deu minuts (dues terceres parts del combat) Henry Cejudo va estar jugant amb el seu rival. El domini sobre el petit dels germans Pettis era tan ostensible que es pot dir que Sergio va tornar a casa sense ni un caramel. En Henry els hi havia robat tots. El combat va tenir poca història i la superioritat de Cejudo va deixar-lo en anecdòtic. Es pot destacar que en Sergio va sobreviure gràcies a la seva bona defensa, que ja va ser tota una proesa.

ufc218c5

Pettis té molt recorregut encara per millorar el seu grappling als seus tendres vint-i-quatre anys i intentar igualar-lo al seu excel·lent striking, transformant-se en un lluitador més complet i amb més recursos. Cejudo torna a erigir-se en un dels ferms candidats a intentar conquerir el fins ara inexpugnable castell construït per Demetrious Johnson.

Men’s flyweight | Henry Cejudo | def | Sergio Pettis | Decision (Unanimous) | 3 | 5:00

Terror. Alistair Overeem vs Francis Ngannou

ufc218c6

Mirada perduda, punys tancats, esquena corbada, cap mirant al sostre i el coll virulentament regirat enrere. Just unes mil·lèsimes abans un puny granític de la mida d’una pilota d’handbol ha enviat la seva consciència a l’estratosfera. El gegantí cós inconscient d’Alistair Overeem cau garratibat cap a terra. Davant seu un colós es presenta imponent. Per sort ha sigut amb l’esquerra. Si arriba a ser un directe de dretes, li arrenca el cap.

L’impacte ha sigut tant brutal com precís. La imatge no deixa lloc a dubte. La potència d’en Francis és terrorífica. Hi ha instantànies dins la història de l’esport que sintetitzen una revelació, un moment, un punt d’inflexió. Pot ser que d’aquí a no massa temps aquesta fotografia representi el dia de l’arribada d’un nou monarca.

El combat va durar menys de dos minuts. Overeem va intentar portar-lo contra la gàbia, intentant treballar el clinch on tècnicament és superior gràcies als seus coneixements de Muay Thai i Kick Boxing. Però no li va servir de res. En Francis és massa fort i no el va poder manipular des de la posició tancada. Un cop es van tornar a separar, l’Alistair va decidir provar l’striking del camerunès. Uns segons més tard estava a terra inconscient.

Un petit intercanvi va portar a una obertura pel moviment de cap d’Overeem que Ngannou va aprofitar visceralment. Un ganxo d’esquerres provinent de l’infern i que portava de regal un tiquet exprés cap a l’espai exterior. L’àrbitre va córrer a aturar el combat després de veure la freda caiguda de l’Alistair, però Ngannou va tenir temps de donar un segon cop de puny, un hammer fist terrible que va deixar Overeem completament rígid. Quan els sanitaris entren corrent i donen la mà en gest reconfortant al combatent caigut, saps que el KO ha sigut esfereïdor. L’Alistair va trigar més d’un minut en ser capaç d’incorporar-se.

Un final de terror que segur va recórrer l’espinada de tots els pesos pesants del món. Ara només queda un home entre “The Predator” i el títol. Stipe Miocic és un grandíssim campió i segur que tenint l’esperit que només tenen els veritables guerrers, va pensar de seguida en com venceria al camerunès. Es rumoreja que la data ja està marcada. El vint de gener a Boston tenim l’oportunitat de veure una vetllada històrica on es pot coronar el primer lluitador africà de la història de l’UFC. El bomber de Cleveland intentarà contrarestar-lo amb el seu wrestling dins un mega combat que la divisió de pesos pesants necessitava des de fa molt de temps.

MMA: UFC 218-Overeem vs Ngannou

És que Francis Ngannou ho té tot per ser una súper estrella. Les seves condicions físiques impressionen, la seva història de superació emociona i la seva manera de ser (afable, càlida i suau en contrast absolut amb la seva manera de combatre) el fan perfecte per ser un dels favorits dels fans. A més, arrenca el cap de qui li posin davant, i això sempre agrada.

En un moment on l’UFC patia en l’àmbit súper estrelles, amb Jones Jones i Brock Lesnar sancionats, Ronda Rousey retirada i McGregor en unes vacances de les quals no sabem si tornarà, l’arribada d’un pes pesant carismàtic i vistós és aigua de maig per la companyia. Ngannou s’entrena a les instal·lacions oficials de l’UFC, així que prepareu-vos per veure’l moltíssim els pròxims mesos i si és capaç de vèncer a Stipe Miocic, durant els pròxims anys. De moment ja va per davant a les apostes.

Heavyweight | Francis Ngannou | def | Alistair Overeem | DESTRUCCIÓ (punch) | 1 | 1:42

Al ritme de The Blessed Era. Max Holloway vs Jose Aldo

Un cop. Un altre. Un altre. Ara una combinació. Jab, jab, directe. Ara un genoll al cos. Ara un cop de peu. Ara un genoll volador. Dins fora, dins fora. El ritme que va imposar Max Holloway a Jose Aldo va ser criminal. La tàctica que va seguir va ser similar a la del primer combat. No parar de pressionar fins esgotar al brasiler durant els dos primers assalts per després apretar fins a noquejar-lo al tercer.

Va funcionar tan perfectament com la primera vegada. Durant el primer període el brasiler va connectar alguns cops, però la capacitat de controlar la distància de Holloway és increïble. És capaç d’apartar-se el suficient perquè l’impacte del cop de puny del rival no arribi amb tota la força. Alhora, té una mandíbula molt resistent. Al final del primer va rebre un potent ganxo d’Aldo que ni tant sols el va immutar. De fet, el va aplaudir sorneguerement. Quan va sonar la campana que anunciava la fi del round, Aldo feia cara llarga. En Max ho va percebre, es va acostar a la taula de comentaristes i va deixar anar un “The man is tired!”. Aquest jove hawaià té carrer com els germans Díaz i li encanta el trash talking.

Al segon Aldo va entrar a intentar acabar amb el d’Oahu. Va anar amb tot per davant, utilitzant leg kicks, entrant amb combinacions, portant el ritme del combat. Però de nou, Holloway era capaç d’esquivar totes les combinacions potents i aguantar el que si que entrava. Al final del segon, Aldo estava evidentment cansat i Holloway va començar a dominar amb nitidesa.

UFC 218: Holloway v Aldo 2

Max Holloway és un dels lluitadors més intel·ligents i més ben preparats de la plantilla de l’UFC. Sap llegir cada moment i sabia perfectament que el tercer assalt era el definitiu. Va prémer l’accelerador i va imposar un ritme infernal, dels de contrarrellotge. Aldo intentava intercanviar cops, però cada vegada es veia més clar que els seus moviments eren els d’un home desesperat.

Ritme, ritme i més ritme. Cap, cos, cap, cos, cames, cap, cos… una pluja de cops queia sobre Jose Aldo, que indefens, suportava tota la tempesta gràcies al seu cor de campió. Finalment, el brasiler va caure i Holloway va rematar la feina. Un treball de desmuntatge impecable del fins ara considerat el millor pes ploma de la història.

ufc218c9

Un cop acabat el combat, se li va proposar a Holloway la idea que ara és ell el millor featherweight que mai ha trepitjat l’octàgon, però amb molta elegància de seguida va respondre que tot i haver guanyat dues vegades a Jose Aldo, aquest ostenta una sèrie de rècords que ell no ha assolit i que per ser considerat per sobre d’Scarface, haurà de treballar molt. Segur que si segueix amb aquest nivell, el seu futur serà gloriós. Sembla que ganes no n’hi falten. Benvinguts a l’era hawaiana del pes ploma.

Men’s Featherweight | Max Holloway | def | Jose Aldo | TKO (punches) | 3 | 4:51