UFC 207. Revolta al corral del pes gall

La nit del passat trenta de desembre va estar plena d’emocions fortes i ens deixa un grapat de gegantins interrogants. En l´última vetllada de l’any de l’UFC, a las Vegas, el pes gall va patir una esvalotada d’alçada, tant en categoria masculina com en categoria femenina.

The Tazmexican Devil, Da Last Samurai, Sponge i la Danza Kuduro. Primers combats de la main card.

No és el nom d’una pel·lícula de sèrie b. Però el símil és acceptable. Quan el que més destaques de dos combats professionals, és que en Dong Hyun Kim va sortir camí de l’octàgon amb el “intimidant” tema de Don Omar, és que no has vist un gran espectacle de lluita. Ray “The Tazmexican Devil” Borg va dominar a terra des de la seguretat del seu jiu jitsu, tot contrarestant l’avantatge d’abast del seu rival Louis “Da Last Samurai” Smolka. Decisió unànime inqüestionable.

Més ajustat va ser el combat del pes wèlter, que va guanyar el coreà als punts per decisió dividida. El primer round va ser clarament per Tarec “Sponge” Saffiedine i l’últim per Dong Hyun Kim. Només ens quedava el segon assalt. Però probablement l’empenta del de Busan va fer que s’emportés la victòria per sobre del de Brussel·les. Dos combats per escalfar motors i per entendre que no tothom sap posar sobrenoms i que hi ha gent amb més seguretat de la necessària (i menys gust musical del que és tolerable).

Catchweight (129.5 lbs) | Ray Borg | def | Louis Smolka | Decision (unanimous) | 3 | 5:00

Welterweight | Dong Hyun Kim | def | Tarec Saffiedine | Decision (split) | 3 | 5:00

Ballant al voltant de la mandíbula de ferro. TJ Dillashaw vs. John Lineker.

En TJ sabia perfectament que tenia que fer. El pla era molt senzill d’elaborar i molt perillós d’executar. El risc que suposen les mans de pedra no és cap niciesa. Però en TJ va seguir el rumb fil per randa, sense deixar cap porta oberta a la confusió. Demostració d’altíssim nivell del californià: mòbil, imprevisible, dominant, exacte en el cops i demostrant un control de l’octàgon d’elit. Amb la dansa d’en TJ, en John Lineker no va tenir ni una sola oportunitat d’entrar en tromba, d’iniciar un intercanvi de punys i invocar una de les tempestes on sempre arriba a bon port. En TJ ho tenia clar. Res d’oportunitats per proclamar el caos. Gran victòria unànime on Dillashaw va colpejar 177 vegades a Lineker, posant-se el primeríssim de la fila (si no hi ha rematch per Cruz) per optar al cinturó.

ufc-177-one-night-two-title-figh

L’actuació d’en TJ va ser molt espectacular, però als meus ulls, el més increïble d’ aquells quinze minuts a l’octàgon, va ser la indestructible mandíbula de John Lineker. Tot i rebre cops de colze d’una precisió exquisida, cops de puny perfectament col·locats i un càstig que tombaria un elefant africà, el bo d’en “Mans de pedra” no va fer ni un sol gest que podes fer pensar que estava al llindar del KO. Fins i tot li parlava a en TJ quan aquest era sobre seu sense deixar de colpejar-lo, com demanant més cops i amb molta més força. Un prodigi de la natura. Té bigues encastades al maxil·lar inferior. Haurien d’afegir al “Mans de pedra” un “i una mandíbula d’acer”.

Bantamweight | TJ Dillashaw | def | John Lineker | Decision (unanimous) | 3 | 5:00

El cinturó d’en Maddux. Dominick Cruz vs. Cody Garbrandt.

Quan en Cody Garbrandt camina cap a l’octàgon sempre l’acompanya una persona agafada de la mà. A aquesta personeta, que ara té deu anys, li va ser diagnosticada leucèmia quan en tenia només cinc. Poc després, en Cody, llavors una jove promesa, va visitar l’hospital del seu Ulrichsville natal, un poblet obrer de poc més de cinc mil habitants al nord-est d’Ohio. El que els americans en diuen “blue-collar workers”. Allà va conèixer en Maddux Maple i des del primer moment va quedar impressionat pel seu caràcter. El va deixar corprès que un nen tant petit, fos capaç d’esbossar un somriure tant sincer amb tot el que li estava passant. Van fer-se amics i van fer-se una promesa: en Cody arribaria a l’UFC i en Maduxx superaria la malaltia.

El petit, va superar els seu problemes de salut mentre anava penjant a les parets de la seva habitació retalls de revistes, guants, roba i tots els records que en Cody li portava de la seva incipient carrera. Aquests petits regals, el van empènyer a superar mil cent seixanta dies de quimioteràpia. El gran, va arribar a l’UFC fent honor a la prometença. Va acumular un 10-0 i en Maddux va tenir una visió. Tenia que fer un racó especial dins el seu museu casolà. Un espai prominent on posar la joia de la corona: el cinturó del pes gall de l’UFC.

Però l’última pedra del camí era de la mida d’un asteroide. Dominick Cruz no era derrotat des del vint-i-quatre de març del dos mil set, quan va perdre amb Urijah Faber, ara mestre i guru d’en Cody al Team Alpha Male. Gairebé deu anys sense conèixer la desfeta. Tot un campió al que només havien pogut apartar del cinturó les lesions. Un tipus intel·ligent, però a vegades amb un punt de supèrbia que a molts pot enervar. Durant tota la prèvia del combat, en Cody va mostrar-se emocionalment alterat cada vegada que creuava paraules amb la fluïdesa verbal de Cruz. Semblava que el jove d’Ohio perdria els estreps només arribar a la gàbia. Però va passar tot el contrari. En Cody “No Love” Garbrandt va demostrar una calma i una serenor que només destil·len els grans campions.

Des de l’inici del combat va sorprendre en Dominick amb la seva velocitat i la seva capacitat d’evasió, molt més meritosa si tenim en compte la imprevisibilitat de l’estil de Cruz. Semblava que en Cody estes protegit per una aura. Tot i així, quan el campió semblava rebre un cop i trontollar, sempre era capaç de reeixir-se i contraatacar. Fins que un cop d’en No Love li va obrir la cella al tercer assalt. Des d’aquest instant en Cody va anar agafant confiança i va passar a divertir-se. En Dominick es veia un xic superat, brollant-li sang per tota la cara, més veient que perdia fins i tot en l’apartat del trash talking. En Cody va vacil·lar a Cruz des de l’inici fins al final del combat, round rere round, fins al punt de ballar literalment enmig d’intercanvis o fent passos de hip hop just després de colpejar en Dominick.

La gran venjança del Team Alpha Male havia arribat, i sincerament, la humiliació va ser força escandalosa. Només va ser igualat el primer round, la resta van ser clarament per en Garbrandt, que fins i tot va tenir l’atreviment de perdonar-li la vida en dues ocasions on en Dominick tentinejava mig indefens, abatut sobre la lona. Però en “No Love” s’ho estava passant bé i ho va allargar fins al final. Un últim assalt més conservador per part del d’Ulrichsville, va permetre brillar el gran cor de campió d’en “Dominator”, que no va donar el braç a tòrcer fins la campanada final. Però el resultat era clar i es va proclamar un nou campió del pes gall de l’UFC.

En Cody “No Love” Garbrant va complir la seva promesa amb escreix i ara en Maddux està a la seva habitació, assegut al seu llit, admirant un cinturó. No només representa la victòria del seu amic en les MMA, sinó que sobretot commemora el seu coratge, la seva fe i la seva capacitat de supervivència. El cinturó brilla de valent. És d’or de 18 quirats. El que té a casa en Cody Garbrandt és una replica. Costa d’entendre que a un noi amb aquest cor se li pugui dir “No Love”. Suposo que són coses de la lluita. Coses dels octàgons.

Bantamweight | Cody Garbrandt | def | Dominick Cruz | Decision (unanimous) | 5 | 5:00

La lleona que es va cruspir una llegenda. Amanda Nunes vs. Ronda Rousey

Quan la Ronda Rousey va sortir del túnel de vestuaris, els divuit mil cinc-cents trenta-tres espectadors presents a l’estadi van esclatar eufòrics. La gran campiona tornava a l’octàgon. El seu caminar, orgullós i ferm, exempt de dubte, mirada fixada en l’infinit, denotava una confiança i un poder digne de les grans emperadores de l’antiguitat. Amanda Nunes, va entrar amb el seu tema de música brasilera, tranquil·la, amb una gorra mig girada. Decidida però relaxada. De vegades, les actituds que mostrem són una carcassa del nostre veritable estat emocional intern. Forcem aparences per intentar simular exteriorment el que desitjaríem sentir. En aquests casos no triga gaire a saltar a la vista la nostra fal·làcia. Aquesta vegada, la mentida va durar exactament quaranta vuit segons. Després bona part del públic plorava. La Ronda no va suposar cap amenaça per la Lleona brasilera.

En un error de càlcul clamorós (que molts atribueixen enfurismats al seu entrenador Edmond Tarverdyan) la va portar a lluitar amb l’Amanda Nunes en un terreny en el que li és absolutament superior. No va ser capaç de tancar el clinch cap vegada o de ni tant sols intentar abatre la Nunes per portar-la a ports més propicis pel seu estil. També pot ser, que l’Amanda no li deixes opció. Amb un jab als deu segons, ja va semblar que arrencava tot el coratge del cor de la Rousey. Va sortir decidida a deixar clar que ella és la nova femella alfa i que tota la llegenda que pogués acompanyar a la nord-americana, només és fruit d’un passat recent, que per la Ronda ara mateix, sona molt llunyà.

pes gall

“Se que les dones no poden encaixar els meus cops” declarava la lleona un cop acabat el combat, per acte seguit demanar a Rousey que es retirés de l’esport. Compte, que la història ha demostrat i repetit cíclicament, que la supèrbia no és la millor amiga dels monarques… i fins ara, la humilitat havia sigut la senya d’Amanda Nunes.

Què farà la Ronda ara? Un any després de perdre el seu títol, de mantenir un silenci inquietant durant mesos, de que l’UFC engegues tota la maquinària per donar-li una tornada de pel·lícula i només aguantar quaranta vuit segons sobre l’octàgon? Ha perdut la confiança i hauria de retirar-se? Té la mentalitat competitiva com per tornar a dominar la categoria i reclamar de nou el seu reialme? Ha tingut mai aquesta mentalitat? Guanyava perquè era massa superior i això la va adormir als llorers? Es va distreure amb la fama? Es problema del seu entrenador? Hauria de canviar d’entrenador i expandir el seu estil com li recomana Jon “Bones” Jones? O centrar-se en el judo que la va fer invencible? Té l’orgull de les veritables campiones?

Moltes preguntes que probablement, veient els precedents de l’anterior fallida, trigarem a poder respondre. De moment, no oblidem que la Ronda “Rowdy” Rousey segueix sent la lluitadora més important de la història de les MMA. El que no deixa lloc a dubte és que tenim una inqüestionable, reafirmada i consensuada reina de la selva. Veurem si algú es capaç d’escanyar el rugit de la lleona.

Bantamweight | Amanda Nunes | def | Ronda Rousey | TKO (punches) | 1 | 0:48