Magda Nos i Mònica Verge, les pioneres dels 8.000 L'any 1989 van ascendir el Cho Oyu en una expedició plena d'entrebancs

Magda Nos i Mònica Verge, a l'aeroport del Prat / La Vanguardia

Magda Nos i Mònica Verge, a l’aeroport del Prat / La Vanguardia

El 25 de setembre de 1989 va ser el dia de la confirmació. Des de Katmandú arribava la notícia que Magda Nos i Mònica Verge havien fet el cim del Cho Oyu sis dies abans. Eren les primeres catalanes en fer un dels 14 vuit mil del planeta i uns quants dies després, quan van arribar a l’aeroport del Prat, van comptar amb una gran rebuda de 200 persones.

Les responsables d’una de les grans gestes de l’alpinisme del nostre país, però, van patir un recorregut ple d’entrebancs abans de percebre l’estima i el caliu d’aquella arribada a l’aeroport. Les expedicions d’alta muntanya són costoses. A l’exigent preparació física sempre s’hi sumen els tràmits, la recerca de finançament, els desplaçaments i els imprevists. Unes complicacions que el 1989 podien trencar els somnis de qualsevol alpinista. Especialment, en el cas de les dones.

Dues alpinistes determinades a fer un vuit mil

Durant la dècada dels 80 l’alpinisme català havia fet un salt de gegant amb diverses expedicions a l’Himàlaia i amb aquell primer ascens a l’Everest que va córrer com la pólvora. Expedicions masculines que no paraven de créixer i que havien trencat un munt de barreres. Des de Catalunya es podien formar expedicions capaces d’obtenir els mateixos resultats que des de qualsevol lloc del món. És més: hi havia potencial per obrir noves vies, per esdevenir un referent en l’alta muntanya. A l’ombra d’aquell moment d’esplendor Magda Nos i Mònica Verge havien anat traçant un camí de solvència en l’alpinisme que les conduiria al repte del Cho Oyu d’aquell 1989.

vergenoschooyu

Nos, filla de pare basc i mare catalana, havia tastat la muntanya des de ben petita. Després d’haver completat ascensions a pics de més de 5.000 metres s’havia convertit en una de les referències de North Face, amb qui feia conferències sobre l’alta muntanya allà on la convidessin. Verge també s’havia enfilat a un munt de muntanyes des de jove. Responsable del refugi d’alta muntanya de Salardú i membre del Centre Excursionista de Catalunya, ja havia fet una expedició a l’Himàlia l’any 1084 per pujar un cim de 6.782 metres, el Kangtega. Un projecte d’èxit exclusivament femení en què Verge estava acompanyada per Meri Puig, Carme Magdalena, Lídia Riera, Esperança Capella i Carme Melis.

El masclisme que ho va complicar tot

Va ser Magda Nos, resident als EUA, qui va contactar amb algunes d’aquelles protagonistes per iniciar una nova expedició a l’Himàlaia amb el nítid objectiu de fer un vuit mil. Del grup inicial de quatre alpinistes, ràpidament només en van quedar dues. Nos i Verge van persistir en el projecte malgrat les negatives constants amb que es van topar. Pràcticament ningú, en aquell moment, apostava per l’èxit d’una expedició formada per dues dones que volien ascendir un vuit mil. Els grups d’homes alpinistes rebutjaven la seva presència perquè auguraven que només els causarien problemes.

El masclisme imperava i els pronòstics eren funestos: “ens deien que soles no podríem escalar, que no ens en sortiríem“.

Els patrocinadors, davant el projecte, es feien enrere. Tots plegats intuïen que fracassarien i que seria llançar els diners per la borda. Els preparatius es van convertir en una muntanya altíssima que també calia escalar i Nos i Verge se’n van sortir com van poder, demanant un crèdit personal per fer front a les despeses i planificant un viatge ajustant el preu per totes bandes. En un desplaçament tan llarg, van preveure fer el darrer tram de tornada entre París i Barcelona amb tren per una simple qüestió de preu. Va ser Juli Bou de la revista Lecturas qui, després de fer un reportatge anunciant el repte de les catalanes, va decidir pagar els bitllets d’avió d’aquell trajecte de la seva butxaca.

1200px-ChoOyu-fromGokyo

El 12 d’agost, finalment, van començar el viatge, després d’haver portat diversos materials en cotxe des de Barcelona fins a la capital francesa. A l’avió van haver de suplicar que no els cobressin més per l’excés d’equipatge que portaven. Tot plegat, mentre part de la premsa se’n reia d’elles assegurant que no arribarien a trepitjar ni tan sols el camp base del Cho Oyu.

L’aproximació al cim: nous entrebancs

Al peu de la muntanya, l’expedició va haver de repensar el camí a causa del risc d’allaus en la zona d’accés al pic. De fet, el 15 de setembre una allau va estar a punt de provocar la mort d’una alpinista italiana i del xerpa que l’acompanyava. A Catalunya, mentrestant, l’absència de notícies era el pa de cada dia i les úniques informacions que havien arribat d’aquella zona era la mort d’un muntanyista nord-americà de 65 anys en un trekking proper al Cho Oyu.

El dia que havien triat per intentar el cim la boira va fer acte de presència i les va obligar a endarrerir el repte. A les tres de la matinada havien de començar l’atac definitiu al cim, que va durar 5 hores i 45 minuts. Aclimatades des del 30 d’agost a la vall d’aquella muntanya, aquell 19 de setembre van sortir des de la tenda que havien plantat al Camp III a 7.700 metres i van superar totes les adversitats fins a assolir el repte.

ç

8.201 metres: repte assolit

L’ascensió va ser espectacular i les dues alpinistes la tenen ben present. En una de les múltiples entrevistes que han concedit des d’aquell èxit de 1989, ho rememoraven d’aquesta manera: “Aquell dia ens vam topar amb neu molt profunda, cada passa era un gran esforç. Progressàvem molt lentament i la nostra ment es concentrava en continuar pujant. Quan vam arribar, estàvem contentes d’haver-ho aconseguit, però l’èxit depenia de si érem capaces de tornar senceres a baix. Vèiem núvols i l’alegria va duar poc davant la preocupació d’iniciar el descens. Vam començar a tenir problemes en refer les petjades per l’aparició d’una boira espessa, que ens dificultava la visió i ens complicava el retorn al Camp Base“.

Afortunadament aquelles dificultats també van quedar enrere i les alpinistes van poder celebrar l’èxit assolit. Sense telèfons ni cap altre mètode de comunicació àgil per difondre la gesta, depenien d’un xerpa que cada dos setmanes s’enfilava per sobre els 6.000 metres per recollir cartes escrites a mà i enviar-les a Katmandú. Una proesa d’altres temps, en què les incerteses de familiars i amics, en lloc d’hores, duraven dies i dies.

Pàgina de color a Mundo Deportivo celebrant la fita de les alpinistes el 15/10/1989

Pàgina de color a Mundo Deportivo celebrant la fita de les alpinistes el 15/10/1989