Entrevista a Jordi Morales: “A Rio vaig fer la millor competició de la meva carrera”

En Jordi Morales és un esportista amb un palmarès que impressiona. Campió europeu, subcampió mundial i subcampió paralímpic en proves individuals i medallista en les tres cites en la modalitat d’equips, el palista d’Esparreguera (i resident a Sant Andreu de la Barca) afronta un nou cicle cap a Tòquio 2020 immers en una nova etapa professional. 5 Jocs paralímpics avalen una trajectòria impecable que a Rio va tornar a estar a punt de tastar el podi. La quarta posició final, però, va li deixar un regust agredolç. Uns mesos després xerrem amb ell amb calma. Té un munt de coses interessants per dir. És crític i compromès amb el seu esport predilecte. S’agraeix.

cabecera-jordi-morales-avance-deportivo

Jordi Morales en acció als Jocs Paralímpics de Rio de Janeiro de 2016

Ara que han passat uns quants mesos, quin balanç fas dels Jocs?

Encara em cou la quarta posició. Amb el pas de les setmanes i dels mesos vas veient la importància d’haver arribat a unes semifinals olímpiques. Abans d’anar-hi, probablement ho hauria firmat! Però el fet de quedar quart, quan has tingut aspiracions d’aconseguir qualsevol cosa, quan ets conscient que et podries haver endut fins i tot la medalla d’or… encara dol, però poc a poc ho aniré superant, especialment quan torni a entrar en ritme de competició.

Els que et vam seguir et vam veure competir a un altíssim nivell. T’esperaves aquest rendiment als Jocs?

Francament: no. Crec que és la millor competició que he fet en la meva carrera. Tots els dies van ser bons. Potser l’últim, el del bronze, vaig estar un pèl per sota, malgrat tenir les meves opcions. A semifinals vaig fer un gran partit, tot i que el rival estava jugant extraordinàriament bé. Tenint en compte el gran esdeveniment que és, la tranquil·litat, l’actitud i el joc em van acompanyar i vaig superar totes les expectatives que m’havia imaginat.

Després d’un any olímpic de màxima intensitat, amb molts mesos de preparació… què passa el dia que s’acaba, quan has d’agafar l’avió i tornar cap a casa?

És un moment crític, especialment quan ja portes molts anys al darrere i moltes olimpíades. Pensar: «Vinga, va, tornem a arrencar quatre anys més!», costa molt, se’t fa una muntanya. Si fos l’únic plantejament que tens al cap, ho acabaries deixant. I més quan t’has quedat a les portes d’un èxit. Rumiar un nou repte, planificar què faràs a partir d’ara… no saps per on començar. L’experiència t’ajuda a tenir clar que amb el pas del temps tornaràs a recuperar la il·lusió dels Jocs.

«No vull estar entrenant diàriament els propers quatre anys: ni ho necessito ni em ve de gust»

Tens clar que vols tirar endavant el nou cicle olímpic cap a Tòquio 2020…

Sí, i tant, m’agradaria molt poder arribar a disputar els propers Jocs al Japó, amb l’espectacularitat que es preveu que tindran. Però també tinc clar que no hi vull arribar amb el nivell de dedicació i preparació que he tingut els darrers quatre anys per competir a Rio. Em conec més, millor que mai, porto molts de temps… i no vull estar entrenant diàriament durant quatre anys: ni ho necessito ni em ve de gust. Vull regular-ho per etapes, amb més o menys compromís en funció del moment o de la competició. I que no se’m malinterpreti: mantinc la il·lusió intacta per anar-hi, i un cop sigui allà, voldré lluitar pel màxim.

Has tornat a competir des de Rio?

Sí, a nivell de clubs, tot i que en una categoria inferior de la que havia jugat fins ara. Ho estic fent més amb vocació de fer esport, com podria optar qualsevol persona per estar en forma, que no pas amb una mentalitat competitiva. Les competicions internacionals es coneixeran aquest mes de març i nosaltres no competirem fins al maig. Com que tenia temps, volia anar poc a poc, prendre-m’ho amb calma i tenir molt clares què vull fer d’ara en endavant.

Jordi Morales, disputant la final paralímpica per equips a Londres 2012

Jordi Morales, disputant la final paralímpica per equips a Londres 2012

Quins reptes esportius tens marcat al calendari per al 2017?

Els mètodes de classificació per als grans esdeveniments no et deixen relaxar-te massa. El 2018 tenim un campionat del món individual i aquest 2017 és any classificatori. En teoria no hauria de tenir massa problemes per classificar-me, però hi ha una condició obligatòria, que és disputar un mínim de tres torneigs. Si no, en quedes fora, digui el que digui la teva posició al rànquing. Les primeres dues competicions seran a Eslovènia i al Prat de Llobregat, i la tercera, probablement, l’afrontarem en el darrer trimestre de l’any. Jo ara estic al 7è lloc del rànquing mundial i més que pensar en intentar entrar entre els cinc primers, em marco com a objectiu no passar problemes per classificar-me. Prioritzo la tranquil·litat. Quan arribi el 2018, ja veurem què puc arribar a aconseguir al mundial del mes de setembre. Encara queda molt de temps.

Les sensacions que m’expliques deuen ser molt diferents del que pensaves després de participar per primera vegada en uns Jocs…

Sí, no té res a veure. Vaig començar molt jove, amb 14 anys, en plena etapa de creixement i amb un munt de coses per aprendre. Ara encara puc millorar, és clar, puc afinar en petits detalls, però és impossible que experimenti tots els canvis i aprenentatges d’aquella etapa. La il·lusió es manté viva, però no és la mateixa de quan pràcticament encara eres un nen. Assumeixes que no tot s’hi val per estar entre els millors.

Vas començar a practicar tennis de taula quan eres molt petit…

I tant! Tenia 6 anys… i ja en porto un munt! Vaig començar en un club que no tenia jugadors amb discapacitat i després vaig començar a preparar-me a nivell paralímpic. Tenia 13 anys i al cap de pocs mesos ja vaig debutar en competicions internacionals. Ara he celebrat els 31 i puc dir que no he parat des d’aquell moment.

Quins són els teus punts forts com a jugador?

Sóc un jugador amb molta intuïció, intel·ligent durant els partits i amb capacitat de llegir què està passant en cada moment. També sóc molt lluitador, dels que no dóna mai un punt per perdut… sovint m’acabo tirant al terra i fent el que faci falta per tornar la pilota! I ja que hi som, també cal dir que no tinc, precisament, una tècnica meravellosa.

«Amb el nivell que tenia quan vaig guanyar el bronze a Atenes 2004 no m’hauria classificat per a Rio»

Com ha evolucionat el tennis de taula paralímpic al llarg d’aquests 18 anys que has viscut al màxim nivell?

Buf, ha estat brutal! El 2004 vaig guanyar la medalla de bronze individual als Jocs d’Atenes i crec, sincerament, que amb el nivell que tenia llavors ara no m’hauria ni tan sols classificat per als Jocs de Rio. Dit d’una altra manera, si en aquell moment hagués tingut el nivell que tinc ara, m’hauria endut l’or, segur. Tot ha canviat molt, també físicament. Jo he passat de ser un dels jugadors amb més mobilitat de la meva categoria a ser, del top 10 actual, el que en té menys, amb molta diferència. I s’ha notat molt l’aposta pel professionalisme que han fet diversos països. Aquí s’ha millorat, però sense arribar-hi. Un altre factor clau ha estat la integració en centres d’alt rendiment. En definitiva: sembla un altre esport!

Jordi Morales, en el partit pel bronze que el va enfrontar amb el xinès Yan Shuo

Jordi Morales, en el partit pel bronze als Jocs de Rio que el va enfrontar amb el xinès Yan Shuo

En acabar els Jocs vas denunciar el mal funcionament de les categories paralímpiques. Hi ha rivals que fan trampes?

El funcionament és senzill, a priori. Hi ha 11 categories: 10 per a esportistes amb limitacions físiques i una altra per a esportistes que tenen algun tipus de discapacitat intel·lectual. El dia abans de començar a competir per primera vegada, et fan una revisió i determinen la teva categoria. A partir d’aquí, pagant una fiança de 50 euros, pots demanar que et tornin a valorar abans de començar qualsevol campionat internacional. Si et donen la raó, et tornen els diners; si continues a la mateixa categoria, els perds. El 2015, just abans de començar la classificació preolímpica, es va desbordar la sol·licitud de jugadors per reclassificar-se de categoria. Va ser una situació vergonyosa, amb molts moviments de jugadors i canvis realment estranys.

Tu ja vas intentar aturar-ho…

Al principi vaig intentar moure una protesta entre els jugadors, però ningú es volia mullar. I em va afectar, em va començar a frustrar. Veia que havia de competir contra jugadors que tenien molta més mobilitat que jo, però vaig optar per prendre-m’ho amb calma i no dir res fins que no acabessin els Jocs, independentment del resultat que obtingués.

I després dels Jocs ja no et vas mossegar la llengua!

Vaig aprofitar que, casualment, el meu partit de semifinals es va poder veure en directe a través d’internet. Diversos jugadors de tennis de taula que no estan acostumats a seguir les competicions paralímpiques van veure l’enfrontament i es van sobtar de la diferència física entre un i l’altre. Van comentar-ho, ho van difondre i va començar a córrer a través de les xarxes. Vaig optar per donar una resposta als dubtes que plantejaven i, arrel d’això, vaig poder donar el meu parer a diferents mitjans de comunicació. Però té mala solució.

El primer problema és que la gent no té ganes de mullar-se gaire. I parlo d’esportistes. N’hi ha uns quants que m’han vingut a confessar que si fos representant d’un altre país podria competir en una categoria menys, però això m’ho diuen en privat, mai ho explicarien públicament. Ningú vol obrir la llauna i provocar que esclati tot. Per canviar la situació faria falta una aposta pel professionalisme. Ara els classificadors són voluntaris, ho fan de forma altruista, i si això no canvia, és lògic pensar que hi haurà gent que seguirà optant per fer trampes. És una xacra amb la que continuarem convivint.

No deu ser fàcil conviure-hi sabent que els teus rivals te’ls trobes constantment a les competicions…

Mira, l’anglès amb qui em vaig topar a les semifinals (William John Bailey) considera que jo hauria de competir en una categoria inferior. Però hi competeix el meu company a la selecció, l’Álvaro, i jo no em veig com l’Álvaro ni vull competir contra ell. No vull tenir en cap cas la sensació d’estar fent trampes. Prefereixo, de llarg, conviure amb la situació actual. I moltes vegades el jugador no és l’únic responsable del canvi de categoria. Hi ha gent que ho manega tot que són responsables de federacions, metges o entrenadors, i hi ha jugadors que et vénen a dir: «Jo estic aquí i només faig el que em diuen que faci».

No deuen estar massa contents d’enfrontar-se amb algú que lluita fins al final…

Pensa que els jugadors top amb qui competeixo els aniria perfecte que em canviessin de categoria… un rival menys que, de vegades, els porta al límit! Ells em diuen: «És just que et baixin de categoria i, encara que fos injust, ens aniria de conya». He intentat denunciar la situació, provocar algun canvi. I no passa res. Al final, opto per pensar que és la realitat a la qual m’he d’enfrontar, com quan competeixo contra jugadors sense cap mena de limitacions i he de lluitar per fer-me més fort en altres aspectes del joc.

«Si no aconsegueixes medalla, et quedes sense beca i sense atur. Per competir al màxim nivell te l’has de jugar»

Amb el bagatge i el palmarès que tens, et pots dedicar professionalment al tennis de taula? T’hi has arribat a dedicar?

Pel tennis de taula, bàsicament, me l’he jugat. Optem a unes beques, i el problema no són les quantitats que podem arribar a rebre, sinó les garanties que et donen. Si guanyo una medalla en un mundial o en uns Jocs, puc arribar a guanyar 1.200 o 1.500 euros mensuals. Però l’any següent m’ho torno a jugar tot en una altra competició important. I quan dic que m’ho jugo tot, és literal: si en aquella competició no aconsegueixo medalla, em quedo a zero. Em treuen la beca en 30 dies, no tinc cotització i no tinc atur. És com si un dia anessis a la feina i et fessin complir un objectiu molt complicat, amb l’advertència que, si no l’assoleixes, el mes que ve estàs al carrer i sense atur. Per uns Jocs, per la il·lusió olímpica, potser te la jugues. Penses: “Quan acabi la competició, ja em buscaré la vida com sigui“. El problema és la manca de garanties. No t’hi pots arribar a dedicar mai del tot.

Aquesta no és una situació equiparable per a tothom…

Els esportistes olímpics també tenen un sistema semblant, tot i que no és tan estricte. I amb una diferència cabdal: els paguen 3.000 o 4.000 euros al mes. Amb això, pots fer una mica de caixa i no patir tant per l’any que les coses no et rutllen. En el nostre cas, no hi ha «coixí»: és un sou normal, que està bé, però que, alhora, impedeix la teva dedicació absoluta a l’esport de forma continuada.

A què et dediques per complementar o suplir la beca?

Ui, en els últims anys he treballat de tot! He tingut moltes feines temporals, que tenien data de caducitat perquè l’esport anava al davant. Quan vaig tornar dels Jocs de Rio tenia molt clar que em volia estabilitzar i fa quatre mesos he començat a treballar a Decathlon a través d’un conveni amb el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, que sí que és cert que t’ajuda molt a compaginar l’esport d’elit amb la formació o bé amb la feina. He aprofitat l’oportunitat i tinc clar que ara la meva prioritat és l’àmbit laboral. I el canvi de xip també em pot anar bé esportivament, perquè puc compatibilitzar perfectament la feina amb els entrenaments i les competicions.

A la pràctica, deus partir d’un punt de partida bàsic: amb les beques, ara, ja no hi comptes.

Sí, correcte, és el meu plantejament. Però també et dic que en cap moment de la meva carrera, en una competició, encara que estigués defensant una beca i no tingués feina, no he sentit cap mena de pressió. M’encanta competir, he cregut sempre en els valors  i en l’esport com a esport, no com a negoci. Vull guanyar, però no per aconseguir la beca, sinó per l’esperit esportiu i competitiu que m’ha acompanyat sempre! I ara, amb aquesta feina, tinc una base econòmica necessària per mantenir les ganes de continuar endavant amb el tennis de taula, que és el que m’apassiona.

Has iniciat projectes per impulsar l’esport adaptat en diferents àmbits. En què consisteixen?

Vaig impulsar una entitat de la qual en sóc president, que és l’associació esportiva Activa’t. Volem cobrir dos àmbits que necessiten molt d’impuls en l’esport per a persones amb algun tipus de discapacitat. El primer, la promoció dels valors que hi ha al darrere, entendre com se sent una persona que té alguna limitació física. Ho treballem als centres educatius perquè creiem fermament que els joves d’avui en dia són persones que encara no estan intoxicades pel discurs envers les persones discapacitades: que tenen dificultats i que s’han de tractar des de la pena. Nosaltres procurem fer-los viure una situació d’impacte per a la seva edat, per tal que quan siguin adults puguin entendre i tractar molt millor una persona que tingui alguna disminució física.

Cyfso_JXcAEniZP

Quin és el segon àmbit del projecte?

En l’esport adaptat existeix la vessant competitiva en les federacions esportives, però també hi ha una part important de persones amb discapacitat que vol practicar un oci esportiu. I a causa de les seves limitacions, no troben llocs on practicar-lo. Nosaltres oferim aquesta opció generant activitats físiques. És una aposta molt saludable perquè es dirigeix a persones que acostumen a passar moltes hores a casa i que, d’aquesta manera, també tenen un espai d’interacció social.

Amb aquest projecte, especialment a les escoles, et deus haver topat amb punts de vista sorprenents..

Constantment! La manera com pots parlar amb un nen sobre la discapacitat només és equiparable amb les converses que tens amb altres persones amb discapacitat. Fins i tot amb gent de plena confiança no ho vius de la mateixa manera. Sempre fem una part pràctica i una altra de tèorica. I aquesta m’encanta: t’ho pregunten tot! Tinc un company que té una cama amputada i porta una pròtesi i els nens li demanen si els pot ensenyar la cama i també si se la pot treure. És brutal. Això una persona adulta no ho dirà mai. Pensarà que potser et molesta, que t’enfadaràs, que t’ofèn… i no és això, és l’absoluta normalitat de parlar del que tens i del que sents. Al final, tu convius amb aquesta situació i els comentaris dels nens, lluny d’estar intoxicats per la correcció de la societat, són plenament enriquidors.

«L’esport m’ha permès créixer professionalment, afrontant la feina amb ambició i compromís»

Què t’ha aportat el tennis de taula a la teva vida?

Moltes coses. Per exemple, en l’àmbit professional, l’ambició i el compromís amb que afrontes les coses, com ets capaç de comprometre’t amb les dificultats, com rendeixes sota pressió, quan d’altres no se’n surten o, directament, s’allunyen de les situacions complicades intentant passar la pilota als altres, L’esport m’ha aportat la capacitat d’afrontar situacions complexes amb normalitat i amb ganes. L’altre gran factor que m’agrada destacar és la sort d’haver pogut conèixer tantes persones i tantes cultures diferents. És un aprenentatge que no tothom pot viure. I és una joia.

Quin és el teu moment Fosbury?

El moment més espectacular que he viscut va ser als Jocs de Londres (2012), quan tot semblava que se n’anava a n’orris. A nivell individual cap dels companys havíem assolit un bon resultat, i per equips ens tocava la Xina als quarts de final, que tenien 3 dels 4 millors jugadors del rànquing mundial. Vam eliminar-los i vaig ser el protagonista de l’últim partit, aconseguint el darrer punt. També és veritat que ho vam arrodonir després aconseguint la medalla de plata. Si haguéssim quedat quarts no sé si el tindria tan present! Però sí, sens dubte, és un momentàs. Encara recordo perfectament els últims punts d’aquell partit, és una vivència inesborrable.